Si o no.
Blanc o negre.
1 o 0.
El be o el mal.
El yin o el yan.
Déu o diable.
Podria, probablement, seguir i omplir la pàgina amb altres exemples, però seria fer un excels exercici periodístic de l’estil de Maria Castaño a La Razón enumerant tots els productes gastronòmics DO de la península.
Gairebé sempre dues opcions, generalment antagòniques, enfrontades i contraries l’una de l’altre. Sense espais pel gris, per al dubte o la indefinició, per, en definitiva, la negociació entre els seus arguments.
És el dualisme una realitat o una construcció de la ment?
Leví-Strauss creia que les classificacions binàries eren necessàries per organitzar les societats: “estàs amb mi o contra mi” és una classificació binaria molt senzilla que ajuda a aclarir les coses a qui la formula.
Kahneman, a “Pensar ràpid, pensar poc a poc“, ens va ensenyar que el cervell és un òrgan amb tendència a les simplificacions per tal d’estalviar energia, així que el dualisme, les construccions binaries que es construeixen en contraposició a un a l’altre, potser tan sols són una trampa biològica.
Dic trampa perquè les implicacions són enormes.
Com seria de diferent la nostra societat sense l’antagonisme i simplificació que imposa el dualisme?, en ser més capaços de veure les zones grises, la nostra disposició a negociar, d’arribar a un compromís, de debatre, seria més ample?, estaríem més disposats a debatre?, resoldríem els conflictes amb una negociació?, com, en aquest cas, s’hauria desenvolupat la nostra civilització?
Seria possible ser adversaris en lloc d’enemics?
Parlaríem més els uns amb els altres en lloc de matar-nos?
No tinc els coneixements per resoldre el misteri i és quelcom sobre el que vull buscar respostes.
Magufada extra: Seria interessant de veure si hi ha relació entre diferencies de funcionament de la ment d’homes i dones i les seves conseqüències en la construcció del competitiu ethos masculí i el més col·laborador ethos femení, en la construcció del capitalisme i la definició de la teoria darwinista, les dues com a una competicions entre parts en lluita, i el fet que sigui l’home el que les ha practicat i les ha definit. Potser Lynn Margulis i Marija Gimbutas tindrien res a dir.
