Fa unes nits, a casa, abans de llitar-me, vaig plegar les tovalloles i les vaig posar dins l’armari del lavabo. L’endemà, quan m’aixeco veig espantat l’escena del crim. Escampades pel terra de la cambra hi ha dues tovalloles completament xopes, i damunt la pica hi trobo un tercer cadàver. Sense moure absolutament res, faig una primera ronda d’interrogatoris a les sospitoses habituals, que evidentment asseguren que no han fet res i que no en saben res d’aquests cadàvers, que podrien perfectament ser els protagonistes d’algun capítol de Crims. Com hi han arribat? Intentarem posar llum a la foscor.
Passen tres dies tranquils, fins que una indeterminada i xardorosa tarda d’estiu, i després d’una migdiada apegalosa amb la cadell més menuda de casa, surto al menjador… i ja hi tornem a ser. Un altre crim. Aquest cop hi ha una tovallola amb el cos tot rebregat damunt del sofà; i al costat, uns pantalons curts i unes calcetes. A més, l’assassina ha deixat diverses armes amb les quals segurament hauria comès el crim: per alguna raó encara no aclarida, hi ha un assecador de cabell, una pinta i una enorme goma de cabell de color marró. Penso, ara si, hi ha proves absolutament, indiscutiblement, incriminatòries que em permetran saber finalment qui és l’autora d’aquests crims execrables. Així que amb la dona, tot sopant, muntem un nou interrogatori a les sospitoses, les quals un cop més es neguen a declarar res sense la presència d’un advocat… La saben llarga, aquestes assassines en sèrie de tovalloles. Així que seguim com al començament, sense aconseguir posar llum a la foscor.
Finalment, passen tres dies més, i té lloc el tercer assassinat. Aquest cop a l’habitació d’una de les púbers hi ha un nou cadàver d’una tovallola de color rosa, col·locada curosament —fins i tot podriem dir que amorosament— al terra, a mode d’alfombra per al peus, i tota una filera de petjades encara ben xopes, que van des del lavabo fins aquest cadàver que jau plàcidament, i que sembla doncs que no va tenir una mort excessivament violenta. Amb la dona ens mirem consternats i atemorits per la freqüència dels assassinats, però sobretot preocupats perquè no apareguin nous cadàvers a més indrets del pis, com ara plats bruts que no entren mai al rentaplants, parells de sabates tirades a la cuneta del costat del sofà, o mitjons desaparellats morts al fons de calaixos on mai hi voldrieu entrar.
Així que sense dubtar-ho truquem als Mossos —aquesta vegada obviem uns interrogatoris que s’ha demostrat que són inútils—, que acudeixen diligents a la nostra trucada d’auxili. Arriben ràpidament, i es posen a investigar l’última escena del crim; que evidentment continua intacta. Després d’una breu inspecció ocular, la parella de Mossos se’ns atansa i ens pregunta si a casa hi viuen púbers (pre)adolescents o adults joves. Assentim. Llavors, la parella d’uniformats somriu condescendent i ens explica que no patim, que han rebut centenars de milers de trucades de pares i mares de família com la nostra, d’arreu de Catalunya, alertades per l’aparició dels mateixos cadàvers escampats pels seus pisos; i ens diuen també que aquesta fixació malaltissa i a voltes fins i tot frenopàtica per les tovalloles passarà, que no patim i que prenguem dosis infinites de paciència… I marxen donant-nos copets a l’esquena i somrient per sota el nas. Mentrestant, la cadell menuda juga al passadís tota distreta amb la gata. Però la dona i jo sabem que ens sent, que ens escolta, que ens analitza i que ho aprèn tot. Tot. I de sobte un calfred glacial ens puja per l’esquena.
Article publicat també a La Marfanta el dia 24 de juliol de 2022
Compra el meu últim llibre de ficció “Tots els noms del tren”
