Enmig del penúltim apocalipsi mundial sobre les maldats –o les bondats, segons amb quins ulls miris el món– de Twitter (mai l’anomenaré d’aquella altra manera) i d’altres xarxes socials, i de l’eixida del The Guardian, de La Vanguardia i de la Universitat de Barcelona… doncs és clar, a la nostra petita secta també hem hagut d’encetar un debat sobre les bondats de seguir a Twitter, o si val més fotre el camp i fer net de tot plegat, i començar a cap i de nou a BlueSky, a Threads o a Mastodon. Més dèries i cabòries per anar rumiant, quan penso que les coses, com a mínim en aquest punt, són molt més fàcils. I ho són molt més fàcils ara que no pas fa 10 o 15 anys, també és cert. Però segurament a molts dels meus col·legues els pesen altres aspectes. I ho respecto. Però evidentment, no ho comparteixo. La qüestió de fons no és cap altra que aquesta: que des del 2006 ens ho hem estat currant, ens hem estat treballant tota aquesta presència digital, i ara no volen afonar tota aquesta feinada de posicionament i de visibilitat, i que per descomptat no marxo de Twitter o d’on sigui. Siguem clars, directes. Aquest i no cap altre és l’argument que obstaculitza qualsevol presa de decisions. I podem estar hores i dies i setmanes debatent i contrastant idees, que no ens mourem d’aquest absolut. I com he dit més amunt, em sembla un posicionament totalment respectable i lícit. Però cal anar de cara. Perquè qualsevol altra posicionament o opinió serà un pur postureig buit, sense contingut i que ens farà perdre el temps a tothom. I puc entendre que en un determinat moment s’optés per aquestes xarxes socials, però passats quasi vint anys, el context és un altre de ben diferent. S’han obert nous horitzons i noves xarxes socials que penso que casen i encaixen molt més amb la filosofia i els valors i l’ètica professional de les biblioteques i de tot el col·lectiu bibliotecari.
Caldria començar a tenir en el centre de la nostra visió la següent frase: continua essent vàlid i lícit que unes institucions en la seva major part de naturalesa pública, continuïn alimentant corporacions privades estatunidenques (ni tan sols europees) i proporcionant-los un ampli ventall de dades i informació del nostres usuaris, del nostre patrimoni cultural i en general de tot allò que fem? Aquest, penso, hauria de ser el desllorigador que ens faci prendre la decisió correcta. O com escriu el company Pedro Lázaro Rodríguez a Biblogtecarios, “las bibliotecas no tendrían que optar por usar redes sociales controladas por algoritmos con intereses privados y optar por correspondencia con su naturaleza y esencia por las libres, descentralizadas y federadas (disculpas si he interpretado mal). Ser libre es difícil, más aún en un mundo -tan capitalista- como el actual, pero merece la pena.” I és que penso que cal urgentment una recuperació i una revisió dels valors professionals més intrínsecs de la nostra professió. Aquells que propugnaven l’accés obert i lliure a la informació, i que aquesta es pogués compartir sense interferències. Aquells que propugnaven i incentivaven les estructures horitzontals i el treball i la col·laboració i l’enriquiment amb i per a la comunitat. Aquells valors que tenien en l’innovació i l’avantguarda tecnològica el centre de la nostra tasca diària, i que van posar les biblioteques i els bibliotecaris en el centre d’una internet feta des de baix. Fa temps que no percebo aquests valors. I fa temps que el col·lectiu ha deixat de ser clau en la construcció d’aquella internet primigènia que ens han robat, i que hem deixat que ens robin. Els valors de les biblioteques s’acosten més als de l’ètica hacker i a la filosofia punk, que no pas als de l’extractivisme de dades del turbocapitalisme. Només depèn de nosaltres mateixos saber des de quina vorera del carrer volem veure passar la vida. I si paga la pena o no construir la nostra comunitat a deixar que ens la construeixin.
@dgil una reflexió molt interessant amb un final fantàstic!
Gràcies Daniel, totalment d’accord.
Posar en valor que les dades dels usuaris de biblioteca no es venen. Mentres que les dades que facilitem a Meta, Twitter, Google i cia. si que es posen en venda.
Aquestes empreses son l’antic Regime. Les biblioteques hem d’innovar, i crec el fedivers permet justament això.
Totalment d’acord, Daniel, i ho has exposat d’una manera molt clara.