Blog

I el Sant Jordi s’afonà

El 16 de juliol, amb la dona i l’Anna vam anar al primer concert d’Eufòria, al Palau Sant Jordi. No sé en absolut si aquest concert serà històric, ni si serà recordat durant anys o fins i tot dècades. Però el que sí que sé és que aquella nit el Sant Jordi s’afonà. I s’afonà de passió, de vitalitat, de ganes de menjar-se el món i d’existir i de reivindicar-se… Però sobretot el Sant Jordi aquella nit s’afonà de catalanor. I especialment s’afonà d’una catalanor impúber i preadolescent i desvergonyida que estava orfe de referents i mites indígenes moderns en qui emmirallar-se i a la que s’havia abandonat impúdicament a la seva sort.

El concert del dissabte 16 va ser un espectacle rodó, de principi a fi. Un espectacle en majúscules, vibrant i lluminós, amb cançons sense descans, que van fer ballar a tothom —a tothom, papis, mamis i evidentment a la canalla— i que va saber mantenir la intensitat malgrat les nombroses balades que s’hi van cantar, i que van fer seure el personal però que també van fer encendre les llanternes dels mòbils de 17.000 ànimes que també tenien ganes de fer rodolar alguna llagrimeta galta avall. Un espectacle que va tenir la gosadia de començar amb un Under Pressure cantat a dues veus pel Triquell i el Pedro. Un espectacle en directe que va sonar de meravella, sense fissures, i que em va reafirmar en la opinió que ja tenia mentre veia el programa els divendres a la nit: que només el Triquell i la Núria tenen l’actitud i la veu que cal tenir per a fer alguna cosa. I que si, la Mariona va guanyar, i que té molt bona veu, però dissabte es va fer evident que no omple l’escenari, que la cosa li anava una mica gran i que no desprèn aquell magnetisme imprescindible per a triomfar i que si desprenen els dos primers. I això, dissabte a la nit, es va notar, i molt.

Però més enllà de l’espectacle en si mateix i d’opinions i gustos personals i intransferibles, crec que puc afirmar rotundament que aquests dos concerts d’Eufòria han suposat un fenòmen sociològic considerable. O com a mínim, ho haurien de ser. Amb Eufòria ha quedat palès que hi havia tot un ampli ventall de població —que podria anar dels 10 als 15 anys— catalanoparlant que començava a estar perillosament desenganxada de la realitat cultural, musical i lúdica feta en català, però que quan se li ha ofert un producte audiovisual atractiu i autòcton, en català, ben fet, dinàmic, on hi surt gent jove i diversa i amb talent, ha respost massivament i se l’ha fet seu. Tota la catalanor (im)púber tenia fam i estava completament orfe de referents propis que fossin capaços de transmetre que hi ha cultura i música i en català, i que sobretot és del tot factible, lícit i possible fer música i cultura en català sense perdre qualitat, ni missatge ni intensitat. Eufòria ha estat tota una meravellosa descoberta per a tota la nostra canalla, i al mateix temps aquests concerts han estat tot un acte de reafirmació i orgull nacional —i de transmissió cultural i lingüística— per tots els papis i mamis, que som capaços de fotre’ns 200km per la nostra tropa menuda per a que xalin i saltin i ballin, i per a que vegin que no estan sols i que tot això també és important i paga la pena.

Ells, evidentment, això no ho veuran ni tampoc ho han de veure. Però Eufòria ha servit per a creure que encara hi ha un futur possible per a la catalanor, i que cal seguir aquest camí que ja s’ha obert i que és el correcte. El públic objectiu és aquest i és on hi cal abocar tots els esforços i tots els doblers possibles. I és que amb mes filles vull poder afonar el Sant Jordi unes quantes vegades més.

Compra el meu últim llibre de ficció “Tots els noms del tren”

Avatar photo

Bibliotecari-documentalista. Pare de dues xiquetes meravelloses i que m'estimo amb bogeria. Fent feina de bibliotecari a la #BiblioEpiscopal. Vivint entre #Tortosa i #Barcelona. Els trens de la #R16 són el meu tercer espai. Curriculum | Llibres publicats | Tots els noms del tren

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *