Companys, amiguis, passavolants… lectors efímers i lectors fidels que seguiu aquestes cròniques: la festa pàtria del petardeig dels divendres de la catalanor púber (i no tan púber) està arribant a a la seva fi. Ja hem viscut les dues semifinals d’Eufòria, i ja podem dir que el poble ha jusgat —Cubino dixit— i ha triat que la guanyadora de la segona edició del talent show nostrat serà una nova bleda assolellada. Tot apunta a què guanyarà l’Alèxia, una xica sense gota de sang a les venes, que cal espentejar-la a base de calbots per a què reaccioni, i que es guanyava les garrofes a Sèsam Aventura cantant i ballant amb el Monstre de les Galetes, i entretenint a papis, mamis —que encara tenen com a criteri (vàlid?) de diversió familiar anar a Port Aventura—, i potser no tant a xiquetes i xiquetes; i per aquest ordre. Però la xica és guapota, té una cara bonica i angelical que enamora a preadolescents amb les hormones a l’alçada de la Pica d’Estats, i que segurament té embadalits i pares, mares, jaios i jaies, que la voldrien com a la jove ideal per a la seva progènie, sigue quina sigue la seva orientació, només faltaria, i que la voten massivament cada setmana. I això, el programa i la productora ho saben. L’Alèxia és un bon producte, i tampoc canta del tot malament. Tot això, és clar, amb el permís de la Carla i la Jim, les altres dues finalistes. La de Terrassa és sens dubte, com a mínim per a mi, la que millor veu té d’aquesta segona edició, i sería la justa guanyadora del programa. Té el mateix patró que la Mariona (la bleda assolellada original) i que l’Alèxia (la còpia), però la paia té molta més presència escènica, més energia, balla millor i a més té una figura imponent que ara ja sap explotar en benefici propi. Va executar, per exemple, un excel·lent “Per la bona gent” dels Manel. I la de Granollers, doncs podríem dir que ha estat la tapada del programa, la talp. A passat d’estar quasi fora a la primera gala, a arribar a la final. Val a dir, però, que l’actitud rockera amb la que va arribar al programa era més aviat una impostura, buida i sense actitud ni aptitud, i que quan li tocava defensar cançons de la seva suposada zona de confort, tota ella feia aigües. Però la xica treia tot el que té dins quan cantava cançons com “It’s oh so quiet” de la Björk. La millora és més que evident, i és de justícia dir-ho. Veurem què passa a la final del dia 9 de juny, però tot apunta a què la xica de Constantí s’acabarà emportant la glòria, i això em fa pensar: dues bledes assolellades de Tarragona, del sud, seran les guanyadores del talent show patri (la Mariona, vallenca, ho fou de la primera edició). Ja és ben certa la brama aquella de que Els del sud us matarem a tots. Matarem la resta de catalanets i catalanetes, si, però a avorriment! La nostra avantguarda mortífera seran aquestes dues xiques, la Mariona i l’Alèxia, que quan es fotran a cantar els de la Catalunya Vella fugiran amb la cua entre les cames. Ni nuclears ni òsties! Per cert, espero l’anàlisi lúdico-sociològica d’en Miquel Bonet sobre per què Tarragona exporta aquesta mena de cantants.
Menció a banda mereix l’eliminació d’en Tomàs, l’únic xic que va arribar a la semifinal i que tot apuntava a què passaria a la final, però allò de mantenir la quota masculina, un cop ja hem comprovat abastament que els altres paios només servien per a cantar a la dutxa i encara gràcies. El paio no ho va fotre del tot malament, però el nivell de la tropa femenina va una passa endavant. Li cal reconèixer mèrits, com una millora més que evident en les coreografies. I per descomptat, aquella veuota de crooner que gasta, i que fa que mullis les calces (o els calçotets, segons gustos) només sentir-lo. El xiquet jugava bé aquesta carta, i a cada cançó li donava aquell toc greu tan característic. A més, aquella simpatia i el somriure profilàctic etern segur que feia les delícies de les jaies, que el volien totes per a les seues nétes (o néts, segons gustos). A casa, cal dir, que la púber d’11 anys i la meua santa senyora el van votar; al cap d’uns minuts, quan el van eliminar, la meua santa es va aixecar tota indignada i se’n va anar a clapar. Una desgràcia nacional, vaja. L’únic producte masculí excel·lent que ha tret Eufòria ha estat en Triquell, que és cert que juga a una altra lliga, molt superior, mentre que la resta amb prou feines poden jugar als camps rònecs de terra que qualsevol poble de mala mort de la Catalunya interior. Bonet, il·lumina’ns aquí també amb la teua ploma fèrtil i curulla de veritats incòmodes!
Finalment, hi ha un tema sobre el qual cal posar el focus de forma urgent, especialment després de veure les dues últimes semifinals. Si en la primera temporada d’Eufòria un dels punts forts que vaig destacar va ser la presència massiva de cançons en català, no puc dir el mateix sobre el que he vist els dos últims programes. De les 15 cançons que s’han cantat, només 4 ho han estat en català —un 26,6%—. Cinc, si comptem la que va cantar el Tomàs, ja eliminat, i que tècnicament ja no hauria d’haver interpretat. Un dels èxits que s’havia aconseguit en la primera temporada, penso que s’està perdent. S’havia estat capaç d’incorporar el català en l’imaginari col·lectiu de la preadolescència catalana, que veia com podia escoltar música en català a la tele (aquell aparell que només mirem el papis antics), i en horari de màxima audiència un divendres. Ara, és evident que s’està perdent. Si fins i tot en productes televisius autòctons no som capaços de mantenir una presència netament superior del català i defensar i potenciar i difondre el nostre idioma malferit, és que directament som uns imbècils que no ens mereixem sobreviure com a cultura ni com a poble, i que valdria més deixar-nos devorar per la cultura mainstream en anglès, i deixar de lluitar i patir tant. Si el que es vol és deixar el català com a llengua residual, a mi ja m’han vist prou en una hipotètica tercera edició del programa. Ja en tindré prou cada mes de maig veient una colla de freaks europeus saltironejant a #Eurovisió i cantant-ho quasi tot en anglès.
