S’ha acabat l’espectacle, tropa! Ara els divendres ja ens podrem gitar a una hora raonable. El programa que ha aconseguit que púbers i adolescents treguin els morros del TikTok, dels Shorts, dels Reels i de merdes vàries, i els plantin davant la tele a veure una bona merda nostrada i pàtria, això si, i que comparteixin sofà i espai vital amb sons pares, mares, jaios i jaies, ja s’ha acabat. Com també s’han acabat aquestes cròniques d’èxit espaterrant que han aconseguit posicionar aquest modest cronista sudista entre les plomes més àcides i corrosives del panorama assagístic i periodístic nacional, internacional i de part de l’univers. Que no, faig conya. Jo plego aquí, que aquesta segona edició no ha tingut el mateix nivell que la primera —allò de les segons parts—, i ha passat exactament el mateix que l’any passat: qui havia de guanyar no ho ha fet. Musicalment parlant, la Carla va unes quantes passes per davant de tota la resta, i havia amb justícia havia de ser la guanyadora. Però així com el Triquell té carisma i profunditat suficients com per a omplir estadis i ben mirat no li calia guanyar, a la de Terrassa, per contra, li hauria anat molt bé guanyar Eufòria per a donar impuls a la seva carrera. Però el poble és savi, se suposa, i si el primer any va fer guanyar a una bleda assolellada de Valls —divendres vaig tenir un bri d’esperança i fe en els compatriotes quan van eliminar l’Alèxia (no, si us plau, una nova bleda assolellada no, el país no ho hauria pogut suportar, i encara menys el Camp), però com saben l’esperança va ser efímera—, aquest any ha portat a la glòria (espero que efímera) a una impostora de Granollers, que diu ser rockera i tenir actitud rockera, però que va estar a les portes de queda eliminada ja a la primera gala, i que durant tot el programa, quan li entaforaven una cançó de la seva suposada zona de confort, només sabia defensar-la a base de postures, crits i carasses. Com veuen, no hem guanyat pas massa en la creació d’ídols nacionals que cohesionin la catalanor i la facin vibrar. I diu molt de natros: vol dir potser que som un país sense suc, avorrit fins al paroxisme, i que a més està habitat per impostors i xarlatans de fira i venedores de fum? I vol dir, a més, que comprem massivament aquest relat? El retrat no és gens afalagador, certament.
I ja acabo, que l’assumpte està ja liquidat. Però un cop més cal parlar de l’ús del català a la final, com vaig fer a la crònica de les dues semifinals. El maltracte cap a la nostra llengua ha tornat a ser més que evident i feridor. Diria que ja ho fem expressament, i que fins i tot ens agrada, que xalem, en el nostre paper de cornuts i pagar el beure; i a més portem el potet de vaselina per si tenim un final de nit de festa, xerinola i trempera, que en poguem gaudir tots. Els catalanets sempre generosos amb la metròpoli. Definitivament hem malmès un programa que havia aconseguit tornar a posar el català en l’imaginari col·lectiu de la preadolescència catalana, com a idioma vàlid i digne, digníssim, per a fer música de qualitat. I que havia aconseguit crear una tropa d’influencers entre la catalanor púber que eren com ells, i que a més, cantaven en català. Però és clar, quan ja des de dins el programa emets missatges com aquest“Segons ha explicat aquesta setmana el Daniel Anglès, director artístic del programa, a El matí de Catalunya Ràdio, les tres finalistes s’han preparat dues cançons. Perquè hi hagi igualtat de condicions, cada finalista té una cançó amb coreografia i una sense, mentre que una és en català i l’altra no.”, doncs certament, ja no pots esperar res de bo al final del carrer. O que en la gala final convidis a un cantant català, en Nil Moliner, i que el facis cantar 30 segons en català, i més de tres minuts en castellà —cal dir que pitjor va ser a la final de la primera edició, quan va actuar Sidonie totalment en castellà; alguna cosa hem millorat!— O, finalment, quan fas cantar la última cançó en anglès a la guanyadora, igual que la temporada passada… En tot programa, i per descomptat en tota manifestació cultural i artística que elabores, emets una sèrie de missatges; missatges que el teu públic és capaç de captar i processar i entendre, malgrat molts cops els emissors creguin que el seu públic és una massa ingent i amorfa d’imbècils. I malgrat el resultat de la votació, que posa de manifest l’escassa cultura musical de mig país, també és cert que tot el país ha vist i patit el maltracte al català en aquesta segona edició.
Que hagi guanyat la Jim, malgrat tot, no és estrany, al contrari. Només que furguis una micarrona, te n’adones que és la conseqüència natural dels nostres temps; és un signe més dels nostres temps, curulls de falsedats i d’impostures i de xarlatans incultes de polígon que creuen tenir actitud però que després es desfan com un glaçó dels centenars de cubates que em vaig fotre en les mítiques nits que passava al Magic, al Born de . Són temps tristos, també musicalment parlant. Mirin, entre 1991 i 2013 la #TeleTrès, quan encara era una televisió vàlida i tenia programes de qualitat i amb sentit, va emetre l’Sputnik. Segurament no exagero quan dic que unes quantes generacions de púbers i adolescents d’aquest país vam créixer i aprendre a escoltar bona música gràcies a aquest programa. A banda, és clar, d’enamorar-nos bojament d’en Santi Faro, la Tània Sàrrias i en Bruno Sokolowicz (segons gustos i tendències personals, naturalment). En parlàvem en un fil a mastodont.cat. En només 30 anys, és claríssima la involució musical i sociològica que ha patit aquest nostro menut país de campanar. Hem passat d’emetre un programa homologable a la MTV, a què el màxim exponent musical del país sigui un talent show que acaba premiant bledes assolellades i impostores que creuen tenir actitud i només són pura façana. O que mig país estigui pendent cada estiu de cançonetes mediocres —per dir-ho suaument, i no dir cançons de merda— d’una marca de cervesa. La decadència de la catalanor és més que evident.
Avatar photo
Hi, I’m Daniel Gil

Bibliotecari-documentalista. Pare de dues xiquetes meravelloses i que m'estimo amb bogeria. Fent feina de bibliotecari a la #BiblioEpiscopal. Vivint entre #Tortosa i #Barcelona. Els trens de la #R16 són el meu tercer espai. Curriculum | Llibres publicats | Tots els noms del tren

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *