p o e s i a en som tots

Alemanots a Camarles

Com cada any, amb l’arribada de l’estiu, ja comencen a desfilar per les nostres estimades sempre estimadíssimes línies ferroviàries que vertebren el país —noteu el sarcasme, oi?— tot de guiris perduts que han decidit, potser de manera un xic temerària, venir a gastar-se els quartos fora de ; segurament els hauran venut la cantarella de que estarien allotjats a una hora escassa de la metròpoli, i que les comunicacions eren bones. Innocents… També n’hi ha que fins i tot surten de , i experimenten en primera persona l’esport olímpic i de risc que és viatjar amb la , i enllaçar fins el País Valencià. De fet, entre l’argot dels parroquians habituals d’aquesta línia, el tren que surt de Passeig de Gràcia a les 15.51h és conegut com el Guiri Tren. Amb els anys ja s’ha convertit en una bonica tradició estiuenca veure com, a partir de juny i fins octubre, legions de guiris carregats de maletes i amb sandàlies amb mitjons van perduts preguntant sobre destinacions. Tenim distracció…
Doncs bé, resulta que fa uns dies em vaig topar amb un parell d’alemanots carregats de maletes, mig perduts. Els tenia asseguts una filera davant meu. Anaven a #Peníscola, ho vaig sentir quan va passar el revisor. Van agafar el tren que he esmentat abans, i que enllaça fins a València; però cal fer canvi de tren a l’Aldea. A l’Aldea arribem pels volts de les 18h. Però com que hi havia normalitat al servei, doncs anavem amb retard, i a les sis tot just arribàvem a l’Ametlla de Mar. I és clar, la parella d’alemanots es van aixecar, disposats a baixar, naturalment convençuts que aquella parada era l’Aldea i que el tren anava puntual. En aquell moment vaig tenir un dilema existencial: callava com un puta i els deixava baixar a l’Ametlla, i que es fotéssin i es quedéssin tirats dues hores fins el proper tren i que a més perdéssin l’enllaç fins a Peníscola… O exercia de catalanet noucentista, curull de seny, ordre i civisme, i ajudava als bàrbars del nord. Finalment, en una dècima de segon, i amb el meu anglès deltaic, em vaig decantar per ajudar-los. Sembla que em van entendre, i finalment van arribar feliços i cofois a l’Aldea després d’una colla de Thanks. Suposo que deurien arribar bé a Peníscola, i es gastarien els calers a cals germans de més cap al sud.
La història, com veuen, va acabar bé. I segurament, apreciats lectors, apreciades lectores, apreciadis lectoris, s’estaran preguntant perquè coi aquest cronista ens explica aquesta història costumista de l’estiu ebrenc. Doncs ben senzill, perquè els vull proposar un nou divertimento ebrenc. És el següent: demano formalment als responsables de la gestió de la R16 que afegeixin una parada més al Guiri Tren, i que pari a Camarles. I que sempre, sempre, sempre, arribi amb retard i que ens plantem a Camarles vora les 18h. Si els excel·lents gestors ferroviaris que ens hem donat entre tots tenen a bé de satisfer la meua demanda, llavors prometo callar sempre quan vegi tot de turistes amb sandàlies amb mitjons disposats a baixar a Camarles, convençuts de què han arribat a l’Aldea. Serà bonic veure’ls tirats enmig del no-res, al baixador ple de serveis que és Camarles… i també serà bonic que coneguin i interactuïn amb indígenes ebrencs ben autòctons. Estic convençut que s’emportarien un excel·lent record nord enllà, i tornarien cada any. O no, qui sap, que aquests alemanots tenen la pell molt fina. La llàstima, ben mirat, és que el tren no pari a La Cava.
Avatar photo

Bibliotecari-documentalista. Pare de dues xiquetes meravelloses i que m'estimo amb bogeria. Fent feina de bibliotecari a la #BiblioEpiscopal. Vivint entre #Tortosa i #Barcelona. Els trens de la #R16 són el meu tercer espai. Curriculum | Llibres publicats | Tots els noms del tren

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *