Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿miraven la terra com una cosa «sagrada»? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web «Malandia» (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és «Lluís Barberà i Guillem».
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 16 d’octubre del 2026 comentaren «No» (Lurdes Gaspar), «Com a cosa ‘sagrada’, no; però, com una seguretat de futur, sí» (Josep Ferrer Ferrer), «Tant no sé, Lluís, però sí que l’estimaven» (M Pilar Fillat Bafalluy), «No. Que jo sàpiga, no. Per a cultivar verdures i per a tenir fruites, sí» (Àngels Sanas Corcoy), «No crec que tinguessin pensaments tan elevats. Era, pràcticament, l’únic mitjà de subsistència, però molt dur» (Xec Riudavets Cavaller), «Sí… La terra, per a la meva àvia, filla i néta de pagés, era estimada dia rere dia i ens ensenyà a tots que l’hem d’estimar perquè ella… era la total riquesa del pagés» (Lydia Quera), «Jo crec que sí!! Perquè venia de pagesos i la terra, per a ells, és ‘sagrada’!!! I jo, com a descendent d’ells, també l’estimo molt i la respecto.
Visca la terra…; i, la catalana, molt més!!!!!» (Roser Canals Costa), «Que era important, sí. Quan hi havia crisi, qui treballava la terra, almenys, menjava. Potser no tenia massa diners, no tenia vacances, no….; però, menjar, en tenia.
Manta vegades: l»estraperlo’ anava així. Jo et dono açò, a canvi d’ous, de patates…» (Maria Dolors Sala Torras), «La terra, els animals domèstics, el menjar (sobretot, el pa)» (Miquel Vila Barceló), «Això, sempre: al començament del segle XX i ara, 2026» (Maite Alastruey Pérez), «Més aviat, com a símbol de subsistència i de treball molt dur. Ho era: en terres de secà i sense cap mena de maquinària en aquells temps» (Rosa Bernat), «La meva àvia la mirava com un càstig» (Fermín Carbonell Barbera), «Sí: vivim de la pagesia i la terra la cuidaven com si fos un jardí» (Joan Prió Piñol), «Visca la nostra Terra» (Daniel Gros), «Visca la Terra» (Roser Puig Volart), «Els pares del meu pare eren pagesos i van tenir vuit fills i tots es van dedicar a la terra, llevat del pare. El pare sempre ha tingut un trosset de terra, perquè l’estimava i jo sempre hi anava amb el pare, perquè era com ell» (Júlia Aixut Torres).
En el meu mur, el 16 d’octubre del 2026 posaren «Sobretot, per a l’àvia paterna, la terra era molt important, perquè la família la treballava i l’havia viscuda des que era petita» (Rosó Garcia Clotet), «La padrina per part de mare: han estat (i encara són grangers). La terra, si de cas, era per al bestiar.
La part del pare no vaig conèixer (ni quasi ell), però teníem magatzem d’alfals: per aquell costat, sí que era ‘sagrada’ la terra» (Pepita Roig Armengol).
Finalment, ma mare, el 12 de març del 2024 em digué uns mots de què partia el tema: «Hi ha gent que, com que viuen de la terra, la miren com una cosa ‘sagrada’, la tenen completament incorporada a la vida».
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
