Matriarcalisme català

La mar, l’hivern, la fecunditat i dones fortes

 

Una altra contalla amb signes matriarcalistes, llarga i que figura en la tesi de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, és “Es Socarrat”, de què hi ha versions del mateix ram. Així, una família tenia molts xiquets. El més xicotet, es Socarrat, “un dia, anant pes afores de sa vila, va trobar Nostre Senyor i Sant Pere (…).

Llavors, li demana Jesús:

-¿No tens falta de res? Si en tens d’alguna cosa, demana-la, que la tindràs.

Es xiquet li respon:

-Un joc de cartes que sempre que jugue, guanye; una cadira d’on no es puga alçar ningú, cent anys de vida i una figuera que faça figues d’hivern i d’estiu (tot l’any)” (p. 138).

Com podem veure, apareix la figuera (en nexe amb la fecunditat) i serà ella qui li adobarà el terreny perquè ho tinga.

Després, en transcórrer molts anys en què es dedicava a la bona vida, “quan ja feia es cent anys, mentres almorzava, se li presenta la mort” (p. 138), qui li recorda el pacte. Ara bé, com que ell volia viure’n més i tenia una carabassa, li amolla:

“-Dins d’aquesta carabasseta, també hi entraries?

Li diu:

-També!

(…) Ell hi posa el tap i se la va endur a sa vora de la mar a colgar-la d’arena” (pp. 138-139), una mar que, encara que és associada a lo femení (l’aigua) i a la mort, “sempre ha estat bona” (p. 139).

Així, la dona és forta, diligent (ho fa immediatament) i dona de paraula.

Tot seguit, hi ha un fragment que podríem enllaçar amb la cultura matriarcalista: les decisions es prenen en grup i les accions es fan en col·lectiu. Com a mostra, el relat conta que “un dia, es mariners es varen posar a cavar devora la mar amb pals i amb ganxos. I, quan un dels mariners féu una ganxada a sa carabassa, sa carabassa es va trencar i va eixir-ne la mort. I, tots es qui treballaven, fugien de veure aquell animal tan gros. I ella se’n va anar directament a cercar es Socarrat” (p. 139).

Aquests molts plasmen un detall present en moltes contalles: la dona és més voluminosa que el personatge masculí (en aquest cas, que cada u dels mariners i que es Socarrat).

Ben mirat, com que la mort s’enduu tots i ell preferia restar amb vida molt més, l’home l’acull i li diu que s’assega en una cadira i, així, tots junts almorzaran.

Nogensmenys, la narradora trau unes paraules escatològiques:

“-Jo vull pixar.

-Doncs, vés al corral.

I, quan hi entra, en hivern, diu que hi havia una figuera carregada de figues. I, com que això cridà l’atenció a la mort, va pujar-hi a menjar-les” (p. 139).

No deixarem fora el simbolisme en aquesta secció de la rondalla: 1) el pixum és una de les parts finals del cicle de la digestió (després de la beguda i de l’alimentació), 2) l’estació esmentada és la darrera etapa biològica (i amb què es vincula el traspàs), 3) la figuera era d’estiu i d’hivern, de la mateixa manera que la vellesa va unida a l’esperança en una nova vida (les dues classes de figues) i, de pas, és com dir que la natura i l’existència perviuen.

Nasquí en Aldaia (l'Horta de València) en 1971, acabí Magisteri (especialitat Humanes) en 1994 i, des que era xiquet, he estat molt interessat per la llengua catalana (àdhuc, pel seu ús genuí), per la cultura tradicional i pel folklore vernacles en terres catalanoparlants com també per la literatura, per l'art i per la maternitat matriarcalistes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *