Una altra contarella arreplegada en la recerca “El patrimoni rondallístic de Tàrbena”, i amb trets matriarcals, és “Sa caseta de xocolate”, per exemple, que la dona és qui mena la casa i el costum que el marit i la muller tracten els temes: “Això era un home que tenia una xiqueta i un xiquet i que va tornar a casar. Un dia, sa madrastra diu:
-No podem governar a tant de xiquet i hem de dur-los al bosc” (p. 135).
Aquest inici empelta amb el del Cagasitges (recollida per Sara Llorens en Pineda de Mar a primeria del segle XX) com també un passatge següent. Cal dir 1) que, encara que una xiqueta és el germà gran, ací, qui fa de cap del grup (dels dos xiquets) n’és el petit i 2) que els mots associats al risc (el bosc, desconegut; el llop i la bruixa) són escrits en castellà junt amb els que diu la fetillera en demanar qui es menja sa casa.
De nit, els al·lots, «de dalt d’un pi estant, veuen una llumeta en una casa i s’hi atansen. Toquen sa porta i era una casa de torró; ses portes, de xocolate; ses reixes, de confit. Tot de menjar. I els ix sa bruixa» (p. 135).
A continuació, li expliquen per què menjaven i la dona de la casa els comenta:
“-Doncs, mireu. Tu, Anna, em faràs de criada; i tu, Pepet, com que ets tan prim, et donaré vinga de menjar, i vejam si engreixes.
I vinga engreixar-lo! Vinga engreixar-lo! El tenia tancat dins d’un galliner… i li donava bons menjars” (p. 135).
Per consegüent, la dona (potser, ací, representada com una envellida) fa de subministradora de Pepet (el salva).
Més avant, n’Anna i la fetillera es posen a pastar i, quan l’anciana diu que, l’endemà, totes dues es menjaran el germà, la xiqueta s’endinsa en un moment diferent de la seua vida: alliberar en Pepet. Així, n’Anna demana a la dona:
“-¿Vós trobeu que es forn ja serà prou calent?
-Vejam… -sa bruixa assaja a posar-hi sa mà; ella li pega un espitjonet, la tanca dins i la crema. N’obri sa porta i en trau es xiquet.
Quan se n’anaven, entropessen amb una clau, obrin un caixó i… hi havia diners! Quins diners!” (p. 136).
O siga que, per una banda, n’Anna deslliura el germà (la dona salva l’home) i, pel fet que han eixit d’un lloc no desitjable per al seu esdevenidor, la narradora els premia amb fortuna, amb un futur de prosperitat.
Posteriorment, atés que tots dos vivien en la part alta del riu (associada a la infantesa) i, en el riu, hi havia un ramat d’ànecs, “Pugen damunt des ànecs i sa germana li diu:
-Hala! Ara ens n’anem pes riu!
(…) I es ànecs els van dur a casa.
Arriben a casa i tots dos varen contar as pares on era sa casa de sa bruixa, lo que els havia passat i, quan hi anaren, varen arreplegar tots es diners i tots quatre es varen fer rics” (p. 136).
Finalment, direm que, d’acord amb l’entrada “Pato”, en el “Diccionario de los símbolos”, de Jean Chevalier junt amb Alain Gheerbrant, per als indis americans, “l’ànec és el guia infal·lible, coneixedor tant de l’aigua com també del cel”, detall que concorda amb aquesta secció del relat: els porta a casa i, a més, ho fa cap amunt i, ves per on, els pares i els fills ascendeixen de categoria (així com ho fan cap a la banda superior de la muntanya).