Matriarcalisme català

Xiquetes, fadrines i mares ben considerades i fills sobirans

 

Una altra contarella en què copsem trets matriarcalistes i que figura en la tesi “El patrimoni rondallístic de Tàrbena”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, és “La Dàtila Càndida”, amb passatges pareguts: “Això era una dona i un home que se n’anaven per un jardí que era d’un negre i en què hi havia dàtils. Sa dona va dir al marit que li’n collira.

Ell li diu:

-No, que són d’un negre i ens matarà.

-Doncs jo en vull. Jo en vull -era prenyada.

Llavors, l’home li amolla:

-Doncs, toca…

Agafa i li’n cull. I, en això, el negre diu al marit:

-Mireu. No vos mate a tots dos; però, si és xiqueta, per a mi. Si és xiquet, per a vosaltres -i va ser xiqueta” (pp. 124-125).

Així, la parella, com si fossen Adam i Eva en el Paradís, podíem dir que vivien en una mena de glòria terrenal en què la muller és qui condueix i, recta, aconsegueix que ell li seguesca les directrius, potser perquè la dona cercava tenir menjar i, de pas, alimentar el nadó.

Afegirem que, en trobar-se el marit amb el negre, l’africà prefereix una nina, la qual, al capdavall, vindrà afavorida per eixa “fertilitat” que, en altres rondalles, fructifica amb camps ufanosos i amb bona avinença en un reialme.

Altrament, com que el negre és de color fosc, es decanta per un futur personatge femení que, simbòlicament, lliga amb l’obscuritat: un altre empelt mare (africà) i filla.

Després, el negre “se l’endú, li fa una torre… ¡altíssima, altíssima! i la tanca dalt d’aquell bastiment. I tots es dies li comptava els cabellets. (…) I la xiqueta li tirava es cabells i ell hi pujava” (p. 125).

És a dir: l’africà la posa en la màxima categoria, la xiqueta (la infància) és molt ben considerada (com si fos la grandesa) i cada dia la visitava i l’al·lota li donava forces, era lo que el mantenia amb vida. Per consegüent, hi ha un eixart home-nena i home-infantesa i, de rebot, ambdós n’ixen guanyant.

Com a mostra, la narradora indica que la noia “tenia tota classe de coses, de joguets, fins i tot, un gatet. Tenia de tot.

I el rei, qui tenia tres fills, va dir a tots tres que, es qui duguera sa núvia més xamosa, es casaria amb ella i que li donaria la corona. I els tres fills se’n varen anar pel món a cercar una xica garrida” (p. 125).

Per mitjà d’aquestes paraules del monarca, ve a dir als fills que tots tres s’hauran de guanyar les garrofes si volen que, en l’esdevenidor, siguen ells els reis de cada una de les seues vides i que una de les funcions del sobirà és rebre el vistiplau dels súbdits a la seua política, dels habitants del territori que governa (el consentiment femení cap als jovenets). A més, es plasma el pas de l’adolescència a l’època madura de la joventut (els darrers anys, ja pròxims a l’entrada en l’etapa adulta, de criança i de l’educació dels descendents). Ben mirat, cada u dels tres haurà d’aprovar les órdens que rebrà de la fadrina.

Nasquí en Aldaia (l'Horta de València) en 1971, acabí Magisteri (especialitat Humanes) en 1994 i, des que era xiquet, he estat molt interessat per la llengua catalana (àdhuc, pel seu ús genuí), per la cultura tradicional i pel folklore vernacles en terres catalanoparlants com també per la literatura, per l'art i per la maternitat matriarcalistes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *