El 14 de maig del 2021, en aquest grup, Francisca Farre inclogué una composició, “Camí de la font”, amb aquesta lletra:
“La noieta va a la font
a buscar un cantiret d’aigua,
troba el fill del moliner,
que li fa la mitja rialla.
Larala, la, la.
Quan arriba a la font,
li botzina, així, sa mare:
‘-Molt enfarinada.
-És la pols que aixeca l’aire’.
Larala, la, la.
‘-Jo no veig que faci vent,
ni que aquí hi hagi pols tan blanca.
-És que, al fill del moliner,
la noia li agrada’.
Larala, la, la”.
Aquesta cançó, de què, el 16 de maig del 2021, en el meu mur, Rosó Garcia Clotet comentà “Aquesta la cantava la mare”, molt prompte, em recordà, no solament l’espenta de la filla, sinó una anècdota sobre ma àvia materna, Amparo (1910-2000), i el seu marit, Miguel (1906-1992), la qual contaré tot seguit.
Un dia anaven tots dos junts pel carrer i una dona li féu una qüestió sobre com estava ma padrina i més. Ma àvia Amparo respongué i, quan acabà la conversa i els meus avis tornaven a passejar, l’avi Miguel, qui era més prudent que ella, li demanà:
“-Amparito: tu, ¿de què coneixes eixa dona?
-Jo, de res. Però, com que la dona estava tan il·lusionada, jo no l’anava a defraudar.
-¡Ai, Amparito! ¡No et pillaran, Amparito, no et pillaran!”.
En altres paraules: la filla que apareix en aquesta versió de la cançó “Camí de la font” com també ma àvia Amparo (1910-2000) actuen com unes guilopes.
