Tot seguit, tractem part del capítol “Pregàries populars o conjurs” inserit en l’obra “Folklore íntim del Rosselló”, de la folklorista catalana Simona Gay (1898-1969). Així, en la introducció, hi ha uns mots sobre “en Jaume Rovelló, de Sant Miquel, prolífic informador de folklore i ‘curador’ afamat, si bé de religió poc canònica” (p. 412), paraules que evoquen la figura del capellà que, encara que exercia el seu càrrec religiós, ho feia de manera naturalista, en lloc de seguir la línia patriarcal procedent de fora i diferent a l’autòctona. A més, vindria a dir-nos que era molt obert al poble.
Quant a la seixantena de peticions sanitàries, la investigadora preferí parlar de “Pregàries populars”, terme a què l’editora literària addueix el nom desacomplexat «Conjurs” (p. 412).
Sobre els informadors, àdhuc, n’hi ha u, François Vidalo (dit Cesó Boel), que havia nascut en 1833 i que reportà en 1925 (p. 414).
Ja en les primeres oracions que hem triat, n’hi ha una amb la paraula “font” (la marona, com a doll de vida) i amb el tema de la maternitat:
“Per la desllomadura (B)
Gloriós Sant Marc benaventurat:
de la font, nasquéreu;
de la font, sou nat;
d’aquella font tant pura,
senyeu la desllomadura.
Als qui, amb vós, creuen aviat,
el nom de Déu sia alabat” (p. 418).
Encara que és cert que un home guareix, també copsem que qui ho ensenya i qui, com aquell qui diu, li dóna forces per a fer-ho possible, és un personatge femení.
Ben mirat, hi ha altres trets vernacles, per exemple, en “Per l’enrelladura (A)”, lligada a “Quan, tot llaurant, n’hom pica una vaca amb la rella sense girar la bèstia en el mateix sens que anava” (p. 419). Vaca, llet, mare,…
Llavors, la lletra diu que, en Betlem, hi ha una nina que cus, una que fila i una que guareix l’enrelladura. I, més encara: en aquests mots a pronunciar, cal “Agafar un punyat de terra i el gitar sus del peu picat. La vaca és guarida sul colp, no va ranca, ni coixa” (p. 419). És a dir, cal preservar la mare, la fecundació i… aquesta pervivència és fruit del contacte de la terra (l’arena) amb l’animalet. O siga, que una part tel·lúrica de la vida salva la vida terrenal de la fauna.
En aquest punt, no prescindirem dels versos exposats en la pregària “Per la cremadura (F)”, en què altra vegada apareix el vincle mare-fill i pare-fill (però amb el pare fent papers femenins, un signe matriarcalista):
“Nostre Senyor i Sant Pere
baixaven per una llar avall.
Trapen un infant
(que és) cremat de peus i mans.
Nostre Senyor diu a Sant Pere:
-Pere: arramassa aquest infant,
cobreix-lo d’un llinge blanc
i serà guarit de peus i mans” (p. 421).
D’aquesta manera, com en moltes rondalles amb Jesús i Sant Pere passejant per terres catalanoparlants o, si no, pel món, Nostre Senyor 1) fa el paper de mare, connecta amb el Poble de la zona, té un caràcter amable i, ací, ben mirat, 2) en pro dels xiquets i dels més desvalguts (li indica que arreplegue el nen), 3) ordena, cordialment, que el deixeble cobresca amb roba interior el nin (“linge”, en francés, de què prové la paraula “llinge”), 4) que la color siga blanca (associada a la innocència, al cor net, a la puresa) i 5) que el xiquet, pròximament, puga tenir útils els peuets i les manetes.
Al capdavall, com a mostra de l’antiguitat i de la transmissió d’aquestes pregàries i d’aquestes oracions, en la pàgina 422, la folklorista posa “Pere Malirach. L’ha aprés de son àvia Francesca Soler-Borrat”, això és, d’una dona nascuda en 1852… Açò, junt amb exemples dels anys trenta i quaranta del segle XIX, ens permet veure fins a quin punt, en la primera meitat del segle XX, encara perdurava cultura ancestral de segles arrere i que havia passat, principalment, via maternal.
