Continuant amb l’antologia “Rondalles populars valencianes”, una altra contalla de caire matriarcalista és “L’avi sabut”, en què es fa una apologia dels vells: “Això diu que era un home que era ja molt vellet i que els fills no el volien. Li donaven pa dur i aigua i, com que no tenia dents, el pobre home no s’ho podia menjar i, a cada dia que passava, era més primet.
El pobre home va pensar: ‘Si açò va així, jo, d’ací a quatre dies, em mor. Ara veuràs tu el que faig’.
Eixa nit, mentre els seus s’estaven a la vora del foc calfant-se, va entrar a la cambra tot dient:
-Pa blanet i vi fort, em donen la mort!; pa dur i aigua freda, em donen la vida sencera!
Els fills es van sorprendre una mica i van dir:
-Què diu el pare? Anem a escoltar!
(…) Els fills, que eren uns bajoques, s’ho van creure tot i van pensar: ‘Ah, sí? A partir de hui, pa blanet i bon vi per al pare’.
I així ho va fer: cada dia li donaven bon menjar i (…) el vellet (…) va durar més anys que les pedres del campanar” (p. 335).
Tocant a la joventut i als ancians, el relat trau un refrany associat als jóvens (però, ací, canviat i en versió valenciana): “Gent jove, pa blanet”. Aquest aforisme pretén reflectir la falta de maduresa dels qui encara no són adults. Per contra, hi ha minyons (o gent de mitjana edat) que, com a menyspreu als majors, amollen “Caldera vella, bony o forat”.
En qualsevol cas, el provecte de la rondalla, deixondit, aconsegueix el seu objectiu (fa creure que, amb menjar moll i amb líquid, se n’aniria al secanet). Però el narrador l’empara mitjançant un altre detall: que els fills eren uns beneits.
En altres mots, com diu una dita, “La fam espavila”, puix que, no tindre-ho sempre de cara, a vegades, fa que la gent tinga més espenta, més iniciativa i que, en aquests cas, aprofite la saviesa per a viure millor i per a ser ben tractats.
Una altra rondalla amb trets comuns i, ben mirat, també amb la figura de l’ancià eixerit i amb la dels fills oportunistes, i que arreplegà Rafael Beltran, és “Massa tindreu”. Un aviet molt vellet tenia uns fills que el tractaven malament i que li feien passar més fam que garró. Llavors, un dia “es va adonar que un dels seus fills feia l’espieta i mirava com comptava els diners. Una de tantes vegades, l’avi va sentir que el seu fill deia:
-Collons! Quants diners que té el pare! Caldrà servir-lo bé i que dure.
Moltes vegades li demanaven:
-Pare: quants diners ens deixarà?
I el vellet els responia:
-Massa tindreu, massa tindreu! El pa moll m’embolica el coll: el pa, el vull blanet; i la carn, que siga tendra i bona, vull menjar bé” (p. 337).
Tot i que passava el temps i que, poc o molt, ell continuava amb pocs diners, feia soroll amb les monedes perquè els fills pensassen que en tenia moltes. I sempre els deia lo mateix: “Massa tindreu! Massa tindreu!”.
“Però, és clar, (…) de tan vell com era, es va morir. Ells fills, que eren molt profitosos, es van tirar com a llops a veure quants diners tenia la capseta. Quan tiren a obrir-la, sorpresa!… (…) la capseta només tenia tres duros d’argent i quatre maces, una a cada cornial de la capseta de fusta” (p. 338).
De manera que només heretaren això i… les quatre maces que hi havia. Ací el narrador trau suc a la pronúncia igual de “massa” (quantitat) i de “maça” (aïna) i, fins i tot, podria evocar el refrany “Amb el temps i una maça, tot s’alcança”, en lloc de pretendre fer el seu agost del proïsme.
