L’home llargarut, quasi esquelètic i amb barba blanca i brillant i ben bé transparent de sant ortodox ucraïnès –que es cuida tots dies invariablement durant tres hores i trenta tres minuts exactes, ni un segon més– contempla astorat i amb els seus ullots calavèrics ben oberts i les pupil·les grises dilatades fins el paroxisme, el cartellet que hi ha plantificat al bell mig de la porta principal de la seua biblioteca de referència. Astorat, i perquè no dir-ho, també un punt no gens dissimulat i més que evident d’angoixa i ansietat. Durant trenta-tres segons exactes, el seu cervell és incapaç d’entendre i processar el que li ha semblat llegir en lletra ben gran mida quaranta-dos i tipografia Comic Sans. Si que ha sentit una greu fiblada al cor, provocada per la més que evident manca de sentit estètic –redéu, la Comic Sans!!!, exclama ben fort, sense que però ningú li faci el més mínim cas– que impregna de merda aquesta societat acrítica i mancada del més mínim gust i adotzenada en la que dissortadament li ha tocat viure. Així que plantifica les seues manotes brutalment òssies damunt del vidre i entre mig hi entafora el seu crani fantasmagòric, i s’amorra d’una forma tan descomunal al vidre que el seu nas d’alquimista potterià se li regira noranta graus exactes, i els seu llavis –habitualment una fina línia de carn sempre blavosa i permanent clivellats– esdevenen molsuts i carnosos. Tot molt com en una performance mendietana. Els seus ulls contemplen l’interior fosc i abandonat i desèrtic de la biblioteca… Només li ha semblat percebre un petit ratolinet que s’entreté tot cofoi amb la màquina de (des)magnetitzar llibres, mentre va rosegant amb fervor un exemplar totalment prescindible de Paulo Coelho. Però deuen ser cabòries seues, visions, miratges… fruit d’un realisme màgic en el que encara viu, o més aviat segurament fruit de l’alienació temporal que ha sentit, fonda i pregona fins el ventricle dret del seu cor, quan ha llegit a la fi “Vaga!” en el aquell cartellet maligne i maliciós, després de desenganxar-se de la pell de vidre de la biblioteca. Vaga… Vaga… La paraulota del dimoni li ressona cervell endins, i rebota veloç per totes les seues neurones. Vaga… Vaga… El mite se li ha ensorrat. Tenia per éssers màgics, d’un altre món, els bibliotecaris i les bibliotecàries –i els “lis bibliotecaris“, no fos cas que ens deixem algú–; uns personatges incapaços de rebel·lar-se i que seguien fil per randa el seu objectiu de dominar i ordenar el món; sense massa soroll, òbviament. Doncs no, l’home de galtes enclotades fins ben bé la gola podriem dir que ha patit el major desencís de la seua vida de quaranta-un anys, tres mesos i vint-i-quatre dies exactament. El sindicalisme i la lluita de classes ha arribat també al seu món idíl·lic. Amb el cap cot enfilla carrer avall amb la barba xopa de llàgrimes. Caldrà tornar, ni que sigui per uns dies, al telecentre del barri del costat, aquell no-espai hostil i desolador, molt dels noranta, i que malgrat tot encara perviu.
Visites: 59
