Sense categoria

Museïtza, que alguna cosa queda

Surto de la feina, un dia qualsevol, a primera hora d’una tarda qualsevol. Enfilo cap al tren, camí de casa, i mentre bado  pels carrers de l’urbs, llegeixo en un gran cartell, en una d’aquelles pilones amb milions de cartells enganxats durant anys, que al carrer Trafalgar de Barcelona hi ha un Museu Bansky. No hi he anat. I ni hi penso anar. Ni ganes. De seguida faig una ràpida associació d’idees si més no paradoxals i antagòniques: Bansky. Art de carrer. Obres d’art de carrer museïtzades. Millor dit, còpies d’obres d’art de carrer museïtzades, descontextualitzades i posades en una experiència immersiva…  En fi, aquesta obsessió malaltissa postmoderna de voler-ho museïtzar tot, i de que tot sigui succeptible de posar-ho en museu. I és que quan veig aquestes coses, penso que anem pel pedregar i directes al precipici. I per descomptat, segur que aquest Museu deu ser tot un èxit, no en tinc cap dubte.

Avatar photo
Hi, I’m Daniel Gil

Bibliotecari-documentalista. Pare de dues xiquetes meravelloses i que m'estimo amb bogeria. Fent feina de bibliotecari a la #BiblioEpiscopal. Vivint entre #Tortosa i #Barcelona. Els trens de la #R16 són el meu tercer espai. Curriculum | Llibres publicats | Tots els noms del tren

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *