La ment d’una xiqueta de 5 anys és un enorme i brutal i meravellós llibre en blanc. Un llibre en blanc que es va escrivint amb els anys, que s’omple d’aprenentatges i de coneixements i d’experiències… però que inevitablement sempre, sempre, sempre, s’acaba corrompent i omplint de prejudicis. Per això, penso, cal deixar-los que visquin lliurement i que continuen mirant el món i la vida amb ulls innocents i senzills i purs i sempre ben oberts i curulls d’imaginació i de somnis. Com quan sense més, ta filla menuda de 5 et pregunta sense embuts que “Veritat que quan ens morim anem a dalt a l’espai“… Una d’aquelles preguntes que et desarmen i que et deixen absolutament indefens i que et fa qüestionar tot allò après i tot allò que donem per fet i interioritzat i assumit. I només ha canviat una sola paraula. I després li preguntes a ta filla menuda de 5, mentre l’abraces fort i et deixes enamorar pel seu somriure blanquíssim, que “Per què t’agradaria pujar dalt a l’espai?“. I ja t’acabes afonant del tot quan simplement et contesta que “Perquè allà podré estar cap per avall“. Un d’aquells deliciosos diàlegs de diumenge al matí.

Avatar photo
Hi, I’m Daniel Gil

Bibliotecari-documentalista. Pare de dues xiquetes meravelloses i que m'estimo amb bogeria. Fent feina de bibliotecari a la #BiblioEpiscopal. Vivint entre #Tortosa i #Barcelona. Els trens de la #R16 són el meu tercer espai. Curriculum | Llibres publicats | Tots els noms del tren

One Comment

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *