Quan ens morim anem a l’espai

La ment d’una xiqueta de 5 anys és un enorme i brutal i meravellós llibre en blanc. Un llibre en blanc que es va escrivint amb els anys, que s’omple d’aprenentatges i de coneixements i d’experiències… però que inevitablement sempre, sempre, sempre, s’acaba corrompent i omplint de prejudicis. Per això, penso, cal deixar-los que visquin lliurement i que continuen mirant el món i la vida amb ulls innocents i senzills i purs i sempre ben oberts i curulls d’imaginació i de somnis. Com quan sense més, ta filla menuda de 5 et pregunta sense embuts que “Veritat que quan ens morim anem a dalt a l’espai“… Una d’aquelles preguntes que et desarmen i que et deixen absolutament indefens i que et fa qüestionar tot allò après i tot allò que donem per fet i interioritzat i assumit. I només ha canviat una sola paraula. I després li preguntes a ta filla menuda de 5, mentre l’abraces fort i et deixes enamorar pel seu somriure blanquíssim, que “Per què t’agradaria pujar dalt a l’espai?“. I ja t’acabes afonant del tot quan simplement et contesta que “Perquè allà podré estar cap per avall“. Un d’aquells deliciosos diàlegs de diumenge al matí.