Vinga, eufòrics, que torna una nova crònica desacomplexada, directa i un pèl irrreverent —o això intento— de la segona temporada d’#Eufòria, el talent show de la nostrada catalanor. Divendres passat vam viure la quarta gala, on vam veure la més que justa i merescuda eliminació del Domènec, que va intentar defensar el Sorry de Justin Bieber amb més pena que glòria. El xicot no arriba, li falta esma, més energia i més ganes dalt de l’escenari; de fet va anar d’un pèl que no em quedés clapat mentre l’escoltava. Al paio li manca caràcter, i malgrat que els membres del jurat van valorar-li una justa millora respecte les anteriors gales, també li van reconèixer que encara no arriba… Així que valia més nominar-lo i estalviar-li futurs patiments en successives gales, quan el nivell ja sigui tant elevat que es palesi cruelment que el xic va unes quantes passes per darrera de la resta. En les votacions finals, el públic va corroborar encertadament aquesta decisió, i va salvar la menys dolenta dels dos nominats, la Clàudia, que tampoc podem dir que ho va fer massa millor que ell. Dalt de l’escenari volem més energia, coi!!!
La nit va començar amb l’actuació de la Carla, que va executar un Don’t you worry ‘bout a thing, de Tori Kelly amb força solvència, malgrat que l’estil se sortís del seu registre i de la seva zona de confort. Li va faltar potser un pèl més de caràcter, més intensitat, però ho va solucionar amb una posada en escena magistral. La xica és capaç d’omplir l’escenari amb una naturalitat brutal. Em reitero amb el que vinc dient en anterior cròniques: la de Terrassa és una de les favorites, per no dir que per a mi és la favorita quasi indiscutible. És del tot evident que va unes quantes passes per davant de la resta.
De la nit destacaré els qui penso que poden arribar més lluny. El Tomàs va saber defensar tot un himne mundial com és Radio GaGa de Queen amb l’energia necessària i la contundència de veu adient. És evident que arribar a ni tan sols la sola de la sabata d’una bèstia com va ser Freddy Mercury és quasi impossible, però el xic va saber jugar bé les seues cartes, que passen sobretot per la seva veu impressionant, i per una com més va més ben treballada coreografia. Dels moviments d’oca que feia als càstings o a la primera gala, hem passat a uns passos de ball més que correctes i amb desinvoltura. També va brillar la Jim, que amb un The look de Roxette va poder treure tota l’energia que porta dins. Si, d’acord, és el seu estil i la seva zona de confort, però també és més que evident que la de Granollers ha millor de forma radical en actitud dalt l’escenari, amb passió i amb ganes. Això si, li continua fallant la veu, té desajustos vocals que hauria de continuar treballant i millorant. Sens dubte, la seva evolució és més que positiva. I finalment, l’Elena, la mallorquina petarda, a la que li va tocar cantar Illes dins d’un riu d’en Tomeu Penya, un paisà de la seva terra. I va resultar que el country rural d’en Penya també se li dóna bé a la nina, segurament perquè en Penya —i l’Elena— tenen també aquell punt del petardeig que fa falta quan arribes a les cinc de la matinada totalment borratxo i ja cantes i balles el que faci falta, o el que et posin. Els testos s’assemblen a les olles, i vam veure clar que a la diva insular del cabaret també li agrada mesclar-se amb el populatxo. El poder mallorquí que treu el cap en horari de màxima audiència. L’Elena és sens dubte la tapada d’aquesta edició. Veurem fins on arriba.
I de la resta, doncs només dir que aniran caient poc a poc. La Sofia, l’Alèxia, la Clàudia, el Carlos i el Jan àlies mullacalces s’està veient que no arriben. De fet el següent a caure possiblement sigui el Jan… veurem si m’equivoco o no. Ep! Hi ha un parell d’assumptes colaterals del business show al qual emplaço a què els guionistes de Polònia hi posin fil a l’agulla: els modelets de l’Albert Sala —que ja té personatge—, i que creïn un nou personatge per a la bleda assoleiada de la Marta Torné. Si us plau, completem-ho tot amb la dosi d’istrionisme i de paròdia necessàries per a riure’ns de natros mateixos. I com a resum final, només dir que volem més energia, més passió, més actitud, més presència. Volem aguantar desperts fins la matinada, i no haver d’escoltar cap més actuació sense sal. Només arribaran a la final els concursant que a banda de cantar i ballar bé, siguin capaços de deixar-s’hi la pell, el cor l’ànima.
Avatar photo
Hi, I’m Daniel Gil

Bibliotecari-documentalista. Pare de dues xiquetes meravelloses i que m'estimo amb bogeria. Fent feina de bibliotecari a la #BiblioEpiscopal. Vivint entre #Tortosa i #Barcelona. Els trens de la #R16 són el meu tercer espai. Curriculum | Llibres publicats | Tots els noms del tren

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *