Segur que la legió de fanàtics lletraferits que segueix aquests articles totalment prescindibles sobre aquesta merda de la bona —però merda nostrada, que al final és això el que compta— que és la segona temporada d’#Eufòria em va trobar a faltar la setmana passada. Obligacions professionals em van fer quedar al Cap i Casal fins el mateix divendres 17, i no vaig arribar a casa fins ben entrada la segona gala. Ben poca cosa vaig poder veure, però si que vaig arribar a temps de veure la més que justa i necessària eliminació del Nei, aquell espècimen menut i curiós que saltironejava per l’escenari i que més aviat desgraciava qualsevol tipus de cançó. Calia desfer-se’n el més aviat possible, i sense cap mena de pietat. Així que va ser un encert que fos el més votat… encara hi ha un bri d’esperança respecte el criteri musical dels indígenes d’aquest Petit País. I de les eliminacions de la gala del dia 17 en van quedar la Natàlia i el Jan àlies el Mullacalces (sense l’Hèctor, eliminat, ara és ell el protagonista dels somnis humits de la meitat de la catalanor), que gràcies a les ments malaltes dels responsables del talent show van passar tota una setmana encara dins el programa, purgant les penes i la seva encara evident falta de talent, i al mateix temps sabent que a la següent gala s’enfrontarien ells dos sols, al principi, i que un d’ells se n’aniria cap a casa.
I arribem, ara si, a la tercera gala del divendres passat. Com dèiem la Natàlia i el Jan es van enfrontar a l’inici del programa. Ella, amb un Shake if off de la Taylor Swift defensat de puta pena, sense gràcia ni picardia; i ell, amb un Angels, de Robbie Williams, insuls i sense cap mena de passió. Va acabar guanyant el menys dolent dels dos, és a dir, l’amic Jan el Mullacalces, que continua en el programa, i mentre que la Natàlia ja fa les maletes camí de casa, i pensant en què per a cantar també hi cal passió i ganes i no mostrar-se dalt l’escenari com una bleda sense un bri d’esma. Aquesta vegada no m’estendré tant com en l’article anterior i intentaré resumir. Sota el meu criteri, quatre concursants van brillar per damunt de la resta: el Tomàs, que amb la seva veu va saber donar un toc diferent a En tres minuts de Manu Guix, i que malgrat això va ser nominat i posteriorment salvat pels coaches. La Jim, que va saber actuar amb passió, amb energia i que es va creure des del minut zero el Toy de Netta, i que és evident que ha millorat moltíssim des d’una primera gala on ja se n’hauria d’haver anat cap a casa. I sobre tot l’Elena i la Carla. A la mallorquina li va el perreig i el cabaret com una mala cosa, s’hi troba a gust i es nota, i va executar de manera brillant el La vie en Rose de l’Édith Piaf, amb passió en augment. Però sobretot, una nit més va brillar la Carla. La de Terrassa està a un altre nivell, molt per damunt de la resta de concursants, i es nota. Va cantar un És inútil continuar de Sau a la perfecció, donant-li caràcter, contundència i un sentit totalment nou a la cançó, empoderant-se. La paia ho fot fàcil, perquè senzillament li neix.
I també vam veure moments absolutament deplorables, com l’actuació del Carlos, defensant un Només vull amor de Siderland sense pena de glòria, i és que quan el treuen dels seus registres i de la seua zona de confort el paio s’afona. O l’Àlexia, desafinant i emetent galls a tort i a dret amb un [Las 12 d’Ana Mena] força esperpèntic i del qual només es va salvar la coreografia —segurament herència del seu pas per Port Aventura— i la seva més que evident presència escènica sensual i voluptuosa. I sobretot un Domènec apagat i gris, que va cantar força malament un As it was de Harry Styles i que va fer força vergonyeta. El xiquet se n’hauria d’haver anat al carrer ipso facto i sota Consell de Guerra sumaríssim, però el jurat sorprenentment el va salvar.
A qui no van salvar, i va acabar sent l’expulsada de la nit, fou a l’Emmi, malgrat executar un Levitating de la Dua Lipa força solvent pel que fa a la veu (i no tant pel que fa a la coreografia i la presència escènica). En els comentaris posteriors a la cançó, la Torné va deixar anar la tonteria de la nit, dient-li “Emmi Lipa”, i quedant-se tan ample: cal treure aquesta paia de forma immediata de dalt de l’escenari i posar-hi el Miki. El jurat va salvar l’Emmi, però van ser els del VAR Musical els qui la van nominar per un “desajust tímbric” en les segones veus. Així, l’Emmi es va unir al Tomàs, l’Alèxia i el Carlos, que van ser els quatre nominats de la nit. Els coaches van salvar el Tomàs i el Carlos, i van quedar l’Emmi i l’Alèxia en la votació final, que va guanyar la tarragonina. I aquí va ser on es va veure clar que les veus amb arrels, les veus fondes i profundes que s’insereixen en una cultura i una manera d’entendre i comprendre el món, senzillament no agraden. I l’Emmi és una d’aquelles persones que té aquesta mena de veus. Una llàstima que per una errada secundària, l’Emmi va haver de marxar. La seva veu i la seva manera d’afrontar les cançons i l’espectacle haurien donat molt de joc al programa. Un joc diferent, especial i segurament estrany, és cert. Però segur que molt més interessant que la poca sal de l’Alèxia.
