En el número 66 de la revista Doll de Tinta m’han publicat aquest petit relat, que espero que us agradi:

***

La A. és una dona grossa i contundent i de mans brutalment enormes, aquelles mans que viuen en la dualitat de maldar quan toca fer-ho però també —sobretot— d’estimar fort i amb una passió immensa i sense fissures quasi bé sempre. I és amb una d’aquestes mans, concretament l’esquerra, a on encara conserva malgrat les penúries dels últims anys i malgrat tot i tothom el seu anell de casada, que té agafada la seva filla, la M., una xiqueta de cara angelical i una cabellera daurada i infinita i delicadíssima i uns ulls blaus pregons i d’una bellesa fonda i insondable i antropològica… però que als seus anys ja han plorat massa tristors i massa morts. Si és que mai n’hi ha massa.
La A. i la M., com dèiem, estan agafades de la mà esquerra de la mare i de la mà dreta de la filla, que protegeix amb les seues mans de dits esquerdats i ungles trencades per la guerra l’anell de casada que un dia l’O. li va posar com a mostra del seu amor etern i perenne com les fulles dels nobles llorers que poblaven el jardí de la seua casa. En aquella casa, plena de miralls i cortines de seda voleiant al vent càlid del sud i carregada i embafada de la dolça olor de la mimosa de la façana principal, van ser durant molts anys feliços; i en aquella casa van néixer la M., la menuda, i també l’R., el gran, just nou mesos després de casar-se. Ara, tota la beutat que havien aconseguit s’ha trencat, s’ha esquerdat, segurament per sempre més. L’O. i l’R. ja no hi són; s’han quedat a lluitar i defensar la seua petita pàtria, el seu petit món fet d’olors, mentre elles dues fugien i la seva vida i els seus miralls es trencaven.
La A., però, recupera ni que sigue fugaçment aquesta bellesa i aquesta estètica que hauria de moure el món mentre contempla astorada aquesta mar bimil·lenària que mai havia vist i que mig embolcalla un continent ferit de mort i que ha perdut tota l’ètica i tota la moral que fa temps havia tingut. La A. sap també que aquesta mar ha estat i és també una brutal i negra tomba per a centenars, per a milers de persones, per a milions de persones que no han tingut la sort, com ella, com elles, com la seua família, de viure a la riba que tocava. Malgrat tot. Malgrat tot, l’A. pensa i recorda tots aquests noms anòmins, tots aquests noms que començaven per totes i cada una de les lletres dels alfabets de desenes i desenes d’idiomes que s’aniran perdent en l’oblit i en la memòria. Vides que mai més ja tornaran; vides que mai més ja no estimaran; vides que fugien d’horrors i de guerres i que buscaven senzillament algun indret tranquil on reposar serenament i fer créixer l’amor… vides que resten afonades en una mar que és també un cementiri a la indiferència cruel de saber-se afortunats de que el destí i els déus els han fet néixer en el lloc adient i en el moment adequat.
La A. i la M. no havien vist mai abans la mar, i la contemplen amb els ulls ben oberts, ulls que s’empassen d’una glopada tots els colors i totes les olors que els arriben en aquesta primavera que reneix. Uns ulls que contemplen també ben oberts com un grup de quatre dofins els passa per davant, mentre salten i criden i s’endinsen en l’horitzó. I les dues riuen. Feia temps que no reien. Ja no recordaven l’agradable sensació de lleugeres que provoca riure. I riuen perquè saben i confien que recuperaran l’O. i l’R.; si, saben que tornaran. I que tots quatre podran caminar agafats de mà fins aquest horitzó que mai s’acaba. I que podran fer créixer aquest amor que és el millor antídot contra qualsevol guerra.
Avatar photo
Hi, I’m Daniel Gil

Bibliotecari-documentalista. Pare de dues xiquetes meravelloses i que m'estimo amb bogeria. Fent feina de bibliotecari a la #BiblioEpiscopal. Vivint entre #Tortosa i #Barcelona. Els trens de la #R16 són el meu tercer espai. Curriculum | Llibres publicats | Tots els noms del tren

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *