Massa sovint penso que en la postmodernitat líquida —i a voltes també un xic desorientada— que ens ha tocat viure sovint parlem i parlem i parlem… per a tot sovint acabar per no dir absolutament res. El silenci s’ha convertit en una de les nostres temors més pregones, a la qual tenim més pànic, i quasi bé sempre ens dediquem a omplir aquest silenci amb fressa, amb soroll… o amb paraules i paraules sense cap mena de sentit ni ordre. En els meus trànsits perennes pel sud de la nostra bella república pastoral, enjaumat dalt de trens magnífics i veloços he vist coses que vatros no creuríeu; he vist persones, a les 6 de la matinada, que són capaces de parlar i parlar sense descans durant dues hores i quart fins a Barcelona. Sense descans. I òbviament, només faltaria, en un to el suficientment elevat com per a molestar. Per a molestar, i també per a ofendre. En plena matinada, i en un vagó on hauria de regnar el silenci sepulcral més absolut mentre les llàgrimes de la pluja s’escolen tren avall. Riu-te’n de naus en flames a Orió o de Portes de Tannhäuser. Potser és que en els meus minuts, hores, dies i setmanes eterns i llargaruts, he estat capaç de desenvolupar fins al paroxisme les meues dots antisocials, que anirien des d’ocupar de forma totalment voluntària dos seients —en un hi planto el meu cos de dos metres, i en l’altre hi escampo les andròmines que carrego—, a posar-me música i aïllar-me amb tota la intenció de tot i de tothom qui m’envolta amb la claríssima intenció de no mantenir amb ningú cap mena de diàleg i encara menys conversa.
De debò, el tren no és lloc per a vomitar tot allò que et passa pel cap sense solta ni volta, i fotre la xapa durant més de dues hores al teu veï de seient amb assumptes que més aviat li importen una puta merda, i que l’únic que desitja és continuar clapant sense que ni tan sols el revisor el molesti o fins que es desperti com a únic supervivent d’un holocaust termo-caníbal-nuclear d’abast mundial. Al tren calleu, o com a mínim apreneu a xiuxiuejar; si és que sou capaços de pronunciar a la primera aquest verb tan bell. I més encara si és a les sis de matinada o a les quatre de la tarda, en aquella hora absurda on t’envaïx la nyonya i t’adorms com un bebè tan bon punt fots el cul al seient i comences a notar i sentir el so càlid i constant i amorós del passar de les travesses de la via. Calleu, i aneu a omplir les vostres temors a una altra banda, però no al tren. Em sembla perfecte que no volgueu descansar i que tingueu la necessitat permanent de parlar pels descosits per acabar no dient absolutament res. La resta volem descansar i gaudir d’un viatge el més tranquil possible. De debò, no us envejo. Més aviat us planyo.
Compra el meu últim llibre de ficció “Tots els noms del tren”
