Blog

Incorporar narracions als nostres catàlegs

L’eina bàsica de treball de qualsevol bibliotecari és el catàleg. Una biblioteca no podria existir ni sentit sense el seu catàleg. De fet, penso que la catalogació forma part d’aquell nucli fundacional, d’aquell ADN bibliotecari imprescindible i que ens fa únics i irrepetibles… malgrat que sé del cert que a bona part dels col·legues no els agrada gens, això de  la catalogació. Però jo xalo, i xalo molt, moltíssim, ordenant el món i la vida i els coneixement. Malgrat tot, és evident que la nostra matèria primera de treball són només les dades i la informació. Són, sens dubte, quantitats ingents de dades i d’informació les que acumulem en els nostres catàlegs, i que treballem per tenir-les ben ordenades i ben estructurades per a la seva recuperació àgil i eficient per tal que siguin una manera més i prou important de percebre el món. Però tot i aquestes excel·lents intencions, és de calaix que a les dades i a la informació que acumulem en els nostres catàlegs els manca ànima. Escriu Byung-Chul Han a La crisi de la narració (Herder, 2023, p. 68), que “avui percebem el món sobretot com un conjunt d’informacions. A les informacions els manca la llunyania i l’amplitud. No poden conservar dins seu el vent ràpid ni el sol brillant. Els falten espais d’aura. Desencanten el món i li arrabassen l’aura. El llenguatge per completament l’aura quan es redueix a informacions. La informació implica un grau de pèrdua absoluta del llenguatge.“. I malgrat que els nostres trasters –els nostres catàlegs– estan ordenats i no traspuen ni desordre ni caos, aquests no reflecteixen la memòria que conservem a les biblioteques. “El tsunami d’informació destrueix la interioritat narrativa” (Han, p. 68), i destrueix també en bona mesura la nostra funció com a institucions de la memòria, així com també destrueix totes les narracions i les relacions i els vincles que hi ha creats entre tots i cada un dels llibres que formen part del nostre fons. I un catàleg només informa d’aquestes relacions, però no les narra. La que és la nostra principal eina de treball ha perdut l’aura. Si volem executar la praxi narrativa de la memòria (som institucions de la memòria), els bibliotecaris hem de desenvolupar altres eines i caminar altres sendes, doncs els catàlegs de què disposem no ens ho permeten fer. I això, penso, és un greu error.

Cal que siguem capaços d’incorporar narracions als nostres catàlegs. És bàsic i fonamental. És cert que en bona mesura això ja s’està fent a partir de les dades enllaçades, que enriqueixen els catàlegs amb més informacions i més dades (cobertes, biografies dels autors…), però en el fons això no deixa de ser una nova acumulació d’informacions. El que ens cal és narrar, no informar, la nostra memòria. I com podem narrar? Doncs se m’acut que una possible són les notes. De fet, tots els camps de notes de qualsevol registre són la narració del que descriurem, són els vincles i els llaços de qualsevol llibre, de qualsevol document. A notes podem incorporar-hi, entre d’altres, un resum, el contingut del llibre, les referències, la propietat i la custòdia, l’enquadernació o dades biogràfiques o històriques. Les notes narren el llibre, no només el descriuen i informen. Cal, com he dit, que narrem més als nostres catàlegs. Perquè les narracions uneixen i aproximen i creen comunitats. Com diu Han, cal que creem comunitats narratives, cal potenciar-les i lluitar per a què no es perdin. I penso que la biblioteca ha de poder ser una comunitat narrativa de primera magnitud. I ho ha de poder ser també a través del seu catàleg.

Avatar photo

Bibliotecari-documentalista. Pare de dues xiquetes meravelloses i que m'estimo amb bogeria. Fent feina de bibliotecari a la #BiblioEpiscopal. Vivint entre #Tortosa i #Barcelona. Els trens de la #R16 són el meu tercer espai. Curriculum | Llibres publicats | Tots els noms del tren

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *