Allargo la mà i, a l’altra banda del llit, noto per sota del teixit una capa gèlida, de rosada a l’alba, que em recorda la Terra. Una finestra ovalada al sostre m’abraça i emmarca un trosset minúscul d’univers. El pampallugueig de l’exterior il·lumina les parets a causa de les explosions…
De cognoms Fina i Segura. De nom: Adela. Per si algú que m’acompanya no sap de què parlo: la cançoneta va pel retorn literari d’un vell anunci de compreses. On ella seeempre vos dirà expressament la «i» quan li demanen de com es diu. Coneixedora que potser s’hi trobarà rialletes…