Vet ací una vegada, a dins d’un dia de Sant Jordi referenciat a dins del catàleg dels Sants Jordis, com a: 2026. Hi havia allà escrit que jo mateix us explicava d’un conte que s’encetava dient: «vet ací una vegada». De la mateixa manera que comencen tants d’altres a dins del torrent de la cultura proscrita.
Els escrits engendrats en català tenen una natura especial en aquesta diada, sia: relats llegendaris, contalles increïbles, assaigs reveladors o novel·les enganxifoses. I per tant, gosaria demanar el favor. Com aquest conte es nat d’ara mateix i encara no camina tot sol, si us plau, mentre surem riu avall pels revolts i amb l’adrenalina dels ràpids, que l’agafeu de la ma a una rosa vermella.
– Té, Sara! – Sense més rebut que un somriure. Ei, tots doneu fe!, jo ja he entregat avui una rosa.
Continua dient el conte: nascuda del pit d’un drac ferotge de la sang del cor va sorgir una flor de diada – com no podria ser de cap altre manera dins d’un conte –. I ara que hi ha controvèrsia, cal dir que va semblar mort en legítima defensa. En aquell moment llançava foc a discreció pels: ullals, queixals i incisius. Tot en aquest ordre i a mala lluna per rostir a tort i dret, i a més es volia fotre a una donzella, on s’és vist això! No exagero pas, no us penseu que era com una mena de sargantana, per entendre’ns, malgrat on potser ja fora prou a més d’un per fer-l’hi por.
En aquesta planaria d’ara, rere de la gesta, es floquen les ànimes i les hormones dels enamorats. S’aromatitzen tot d’essència transversal de la catalanitat: fent emergir una cultura de meravelles escrites i dedicades: «a qui, si us plau?» i de sentiments de les flors de la pell. Allà, aquí, on l’amor no és pas un concepte esquifit! Forma part del tarannà d’una gent que entén que la millor manera de viure n’és entre tots. Que així va millor per anar a aprendre a fer rotllanes horitzontals per a ballar sardanes rodones i que els castells s’hi alcen verticals amb la diversitat de persones de totes les edats i condicions.
Perquè una flor de diada amb una espiga, es molt més que una flor!, s’hi duu fins la ma de: la mare, la filla, la fillola, l’avia, la neta i a totes les dones. I malgrat no ho siguin, si voleu.
La Sara ja en te una, o més!, qui ho pot saber aquestes coses? Jo no!, perquè soc invident i ni tan sols puc olorar una rosa escrita a la llunyania. Cec del tot!, perquè desconec com és la Sara, de quin color és el seu cabell, com s’hi gira quan la criden, com badalla quan te mandra, ni tampoc com somriu. Tan sols
he imaginat de com ho feia, somriure, una llicència literària que m’han arribat per les ones que ens recorren. Però ben lacrada amb una cinta de Jaume I amb la marca d’un segell gravat en català: «Feliç Sant Jordi».
Ja sabeu que la Sara és del tot invisible ara mateix, per mi, però sé del cert que ella duu en aquest conte – a més d’una túnica blanca i un pit fora – una torxa ben amunt amb la màgia de les princeses dibuixades amb llapis de colors pels nens i les nens. Unes que ens acaronen amb cultura de l’amor a estar plegats, a sortir tots al carrer i mirar i remenar llibres amb fragància. Quina cosa més maca!
Aquesta diada potser va néixer per a vendre llibres però ara transcendeix a allò de: «te un llibre i apa!». Com ho creuen aquells que no entenen res!, i a més ens expliquen com ha de ser això de vendre amor a la cultura!
I anant baixant, i baixant pel conte, amb la Sara, sobtadament ara ens trobem penjat per sobre d’un afluent d’aigua clara, un retol amb quatre punts enigmàtics:
→ Un llamp va sortir dels núvols i fa bona olor.
→ Un tren s’atura amb un arbre plantat a sobre, de sobte!
→ Una noia sura de ja fa temps, lluna enllà.
→ Caelumtangi!
Caelum tangi: Vol dir: «tocant el cel». Ja es deia així abans que existissin els catalans i el seu Sant Jordi, que val a dir que ja la tira de temps. L’expressió evoca a univers més enllà del borí, d’una manera que transcendeix en tot a l’amor, a l’esperança, a la vida, a les expectatives, allà! Tan lluny com tan aprop, al firmament i per a sobre d’aquest. N’és l’estació on omplir al màxim el diposit dels sentiments transcendentals.
Prosseguint amb les pistes, cal saber ara que els llamps, els arcs i feixos elèctrics, no surten pas dels mugrons de deesses o dels penis dels deus llatins autòctons, com alguns poden pensar. Tot és mèrit dels electrons pispats!
Tothom ja deu saber a hores d’ara que els instants: passats, presents i futurs
van connectats i entortolligats a dins de les nostres vides. I per tant, queda clar
que tot s’hi pot connectar amb endolls mascles i femelles. Per on es mouen els electrons.
Segons aquesta teoria universal de les clavilles vers les bases compatibles, una mica fora tal com ho feien aquelles senyores operadores de telefonia: que agafaven ben fort amb la ma el piu de la punta que duien les persones – no pas deus ni deesses – d’on els penjava un fil per a dir coses, per dins; ficant-t’hoben bé, amb decisió i si s’escau embranzida, a dins del forat d’altre gent, d’allà dins. Produint la connexió, que sovint vol dir: la felicitat.
Per entendre-ho tot plegat millor i no ens emboliquem, si ara mireu de ben a prop a les molècules, petitones, potser us semblaran com a: «micro galàxies o nebuloses» i a dins els àtoms com: «micro sistemes solars».
Els electrons – micro planetes – fan òrbites i no sé com no tenen ànsies de tantes que en donen. Però de tant en tant, per una força gravitació estranya, son atrets pels forats buits produïts a altres bandes, poden saltar entre micro sistemes. D’aquesta manera, us puc ben prometre que a centenes de milers de volts d’alçada i amb un entorn de conductivitat bona, un electró pot anar-se’n, diem: de valència a valència, potser pot: jo diria com tot un metre en una hora. Una fita important!, una distància formidable per un planeta electrònic tant petit i negatiu.
Malgrat l’efecte ens pugui enganyar i ens sembli, a nosaltres, gairebé instantani el corrent elèctric. Però allà dins dels electrons el temps no s’hi copsa de la mateixa manera.
I ara per què explico el funcionament de l’electricitat, que potser ja ho sabíeu, precisament avui que és Sant Jordi i ara que ja va fent més baixada?
Hi ha tants d’electrons o micro planetes que costaria molt d’anar mirant d’un en un, a veure si amb cap d’ells es tapa lleugerament la llum dels protons actius i neutralitzats a dins del seu nucli – o sol – per saber que si hi ha efectivament allà mateix un electró i no pas un disbarat.
Dels qui compleixen la condició de ser un micro planeta, cal veure si n’hi ha cap que tingui prou condicions: atmosfèriques, alcalinitat, temperatura i pressió compatibles amb la vida.
No em feu dir ara que us assenyali cap exactament, però sí, dels fotimers d’electrons que hi ha a cada bocí hi ha a on viuen: plantes, o bitxos, o persones, o éssers mitològics.
A un d’ells sí!, de fet la Clàudia, filla de la Sara, que surava per l’espai amb una nau, s’hi va topar! I ara te una casa amb piscina i bones vistes, allà.
No us exagero pas dient que la parcel·la n’és tota una meravella. La torre de la Clàudia ja porta de sèrie la proximitat al: bon clima, fruita, horts, botigues i de tot. De no gaire lluny unes platges formidables i tremendament visitades a la riba d’un mar petit. També unes muntanyes al nord fantàstiques per anar a fer esquí. A més hi trobareu un milió de meravelles, com per exemple un estany, no confondre amb un llac; o una muntanya tota sola ben abonyegada, que sembla d’altre electró!
De vegades darrere de les tempestes els llamps ionitzen l’ambient, s’esbandeix el cel i s’ensuma l’ozó. S’eixamplen els pulmons d’un aire net, en especial a la primavera Sant Jordiriana d’aquell micro planeta.
Aquella contrada, de dins l’electró, n’és l’alegria màxima! La felicitat suprema, si no fos pels trens!
Per sort o per desgràcia, hi havia un tren que en deien de Raval, sovint mig buit que havia estat capturat malgrat ningú ja es recorda d’això ja fa molt temps, pels interionins. Uns personatges als qui els agrada molt de tenir-ho tot!, tot de tot era seu! La gent també, tot i prou! I just tots els trens de Raval, eren seus i alhora: vells, bruts i una mica atrotinats. No els tenien tant d’afecte, sobretot perquè tampoc corrien tant com els trens centrals. I jo que soc molt llest penso que segurament deuria ser per això, que tampoc viatjava tota la gent que gaudiria d’anar d’una banda a l’altre a un indret tant maco.
Això si, de vegades allà al tren s’hi trobaven allà la Clàudia amb la Sara, cal dir-ho.
Els interionins, sovint de professió: soldats o jutges, no entenien això del amor i l’alegria. Sobretot perquè com s’ho volien quedar tot, com es pot empaquetar: la pols d’amor amb el coneixement pensat? Puag! Com fer-s’ho al seu gust. I mira que els científics interionins s’hi escarrassaven molt per trobar la fórmula que ja duia a la ma la Sara, amb la torxa! Però rés, no hi ha manera!
Com no la trobaven: s’hi esforçaven molt d’explicar a tots de les avantatges de tenir llibres sense roses i sense cap ànima i sense Sant Jordi. Perquè als interionins no els agradava gaire d’aplegar l’amor amb la cultura.
Ni molt menys els agradava la cultura del amor.
I un dia va caure un senyor arbre tot just a sobre del tren!
De seguida a les notícies van dir que l’arbre no va caure directament a sobre del tren!, ni molt menys. També que era culpa de l’arbre i de senyor res!, una fusta vella i prou, si de cas! Segur que no hi era ja plantada al tren?!, podria ser!, com feia temps que no s’ho miraven el tren potser ja hi havia crescut allà un arbre! N’és responsabilitat dels passatgers que no els caiguin els arbres a sobre!, s’ha d’entendre que els interionins no poden tenir cura de tots els arbres, ni de tots els trens, no s’hi pot estar a tot! Potser no era un arbre!, talment era com un ariet subversiu per a fer servir contra el tren per part dels ciutadans de l’amor i l’alegria insuportable, segurament això si te més sentit!, els haurem de perseguir a tots amb jutges i soldats!
Ja sé que aquest conte no pot abastar tots els instants, ni tots els matisos. Per això deu ser que la pista que vam trobar sobre trens parlava de tan sols d’un dia al tren. Però hi ha molts dies!, no us explicaria tots els dies perquè prou que ja ho sabeu de tants dies que en te el tren.
Clàudia, tan sols és pols de protons com ho som tots nosaltres, es mira a la seva mare, a la Sara, a veure si ella en te respostes. Ja feia força temps que surava els universos espacials o electrònics, no se sap de segur, amb l’ambició d’arribar a aquell mon on tenir-ho tot. A la recerca de la pau, l’amor i l’alegria, substància etèria al mig de les constel·lacions, o a l’espai interelectrònic, amb la fam de la vida plena. De tenir més proximitat amb el firmament. Cau dels deus que tiren, no se sap ni com, els llamps.
Mai s’ha de deixar de surar el caelum tangi, pensa.
Malgrat sia molt ràpida la velocitat de la llum, cal dir que triga un cert temps. Mentre l’amor i la imaginació saltironen àgils entre els àtoms, defugin d’aquells qui volen desendollar a l’amor i la cultura com un tot, fent-nos persones individuals i entristides, no pas la gent d’un poble d’amor.
Per sort avui ells si troben mirant-se’n els uns als altres estranyats de com ho fem aquest miracle.
Arribem al pantalà, aquí ens baixem del conte. Us he de deixar per anar a a veure quins llibres hi ha.
Feliç diada de Sant Jordi, si us plau!
Si us agrada el conte, dieu-m’ho i si no també m’ho podeu dir. Ha estat escrit expressament per a Mastodont.cat @Fel , sense la intervenció de cap IA i per això no surt als crèdits. Copia esquerra, vol dir que es clar que li podeu dir a qui vulgueu d’aquest conte, però si us plau dieu que l’heu trobat a dins del catàleg dels Sants Jordis.