CAELUMTANGI

Vet ací una vegada, dins d’un dia de Sant Jordi, del catàleg dels Sants Jordis a la secció: 2026. Vaig trobar un conte on jo mateix us explicava un conte que s’encetava dient: «vet ací una vegada». De la mateixa manera que brollen tants, i tants, contes a la cultura proscrita.

Cal saber que els escrits engendrats en l’idioma proscrit, neixen distingits, sia: relats llegendaris, contalles increïbles, assaigs reveladors, novel·les enganxifoses o contes a dins de contes. Llegir en català i sentir la remor de l’aigua és la mateixa cosa.

I com aquest conte és encara nadó i no camina prou tot sol, gosaria demanar el favor, si us plau, mentre rallem conte avall: Tan si surem; com si diem: “ai ai”, als revolts o amb l’adrenalina dels ràpids, que agafeu el nostre conte de la ma a una rosa vermella.

– Té, Sara! – Sense més rebut que un somriure. Ei, doneu fe!, jo ja he entregat avui una rosa.

Continua dient el conte: de la sang rajant del cor al pit d’un drac ferotge, va sorgir una flor de diada, com no podria ser de cap altre manera a dins d’una rondalla. Però malgrat la controvèrsia de la protecció a les feres mitològiques en perill d’extinció, cal dir que aquest va ser mort en legítima defensa. En aquell moment llançava foc a discreció pels: ullals, queixals i incisius, en aquest ordre i a mala lluna, per rostir a tort i dret a herois i princeses. I a més es volia fotre a una donzella, on s’és vist això! No exagero!, no us penseu pas que era com una mena de sargantana esmunyedissa, per entendre’ns. Malgrat on potser ja fora prou per a més d’un fer-li por.

En aquesta planera d’ara, rere de la gesta, floquen les ànimes i les hormones dels enamorats. S’aromatitzen tot de l’essència transversal de la catalanitat: fent emergir meravelles escrites i dedicades: a qui, si us plau?. Allà, aquí, on l’amor no és pas un concepte esquifit! Forma part del tarannà d’una gent que entén que la millor manera de viure n’és entre tots. Que així va millor per anar a aprendre a fer rotllanes horitzontals de ballar sardanes o castells de persones s’hi alcen verticals amb la diversitat d’edats i condicions.

Així és la cultura de la terra que envolta a aquest conte. Agafa una flor enrojolada i amb una espiga la caça amb una cinta de senyera, es molt més que una flor!, s’hi duu de la ma fins la ma de: la mare, la filla, la fillola, l’avia, la neta, la germana, la cosina i a totes les dones. I malgrat no ho siguin, si voleu.

La Sara ja en te una, o més!, qui ho pot saber aquestes coses? Jo no!, perquè soc invident i ni tan sols puc olorar una rosa escrita a la llunyania. Cec del tot!, perquè desconec com és físicament la Sara, de quin color és el seu cabell, com s’hi gira quan la criden, com badalla quan te mandra, ni tampoc com somriu. Tan sols he imaginat que ho feia, somriure, una llicència literària que m’han arribat per les ones que ens recorren, però l’he entès molt ben lacrada amb el cuny potser d’un rei dels que ja no queden, Jaume I. Perquè això dels reis una dia o altre també s’acaben, com els dracs.

La Sara és del tot invisible ara mateix, per mi, però sé del cert que ella duu en aquest conte: a més d’una túnica blanca i un pit fora; una torxa ben amunt amb la màgia espurnejant dibuixada amb els llapis de colors dels nens i les nens. Uns encanteris que no se sap com drecen el timó i donen la saviesa de l’amor a estar plegats, a sortir al carrer i mirar i remenar: llibres amb fragància. Quina cosa més maca!

Per tal de xafar la guitarra, diuen que Sant Jordi es va fer d’ençà únicament per a vendre més llibres aprofitant l’espasa del patró. Segurament!, però ho definireu ara com: «un llibre i apa!». Tal com s’ho pensen aquells que no entenen res! Comprem llibres i roses normalment per regalar als altres, no és pas una fira del llibre a veure que hi trobem en primera persona. Transcendeix i ara n’és una manera senzilla de sentir la pertanyensa. De formar part d’un binomi d’amor i cultura lligada amb un llacet de catalanitat, i d’això fem una monumental festa grossa.

Per Sant Jordi mata dracs dieu si sou valents, qui més és capaç de fer això mateix que fem naturalment nosaltres com si res?

Anant baixant el conte amb la companyia de la Sara, sobtadament trobem un afluent que ens assalta. Tot just a la intersecció hi ha penjat un retol amb quatre punts enigmàtics:

• Un llamp va sortir dels núvols i fa bona olor.
• Un tren s’atura!, amb un arbre plantat a sobre.
• Una noia sura de ja fa temps, lluna enllà.
• Caelumtangi!

Caelum tangi vol dir: «tocant el cel». Ja s’hi deia així molt abans que existissin els catalans amb el seu Sant Jordi, que val a dir que el fet ha de ser de temps a manta. L’expressió evoca a l’univers més enllà del borí, d’una manera que transcendeix en tot a l’amor, a l’esperança, a la vida, a les expectatives. Allà!, tan lluny com tan a prop, al firmament i per sobre d’aquest. L’estació galàctica on connectar: «ompli ple al màxim el diposit dels sentiments transcendentals».

Segons aquesta teoria universal de les clavilles versus les bases compatibles, ja deu saber tothom, a hores d’ara, que els instants: passats, presents i futurs van connectats i els fils entortolligats a dins de les nostres vides, con l’Àcid Desoxiribo-Nucleic. Per tant, queda clar que tot s’hi pot connectar amb endolls mascles i femelles i les seves variants. I per dins la substància sempre son electrons i les seves variants.

Per entendre-ho tot plegat millor i no embolicar més la troca, si ara mireu d’extremadament ben a prop a les molècules, tant petitones, potser us semblaran com a: micro galàxies o micro nebuloses. A dins hi ha els àtoms que foren: micro sistemes solars.

Els electrons – micro planetes – fan òrbites i no sé pas com no tenen ànsies de tantes que en donen. Però a vegades una força gravitació estranya, molt-i-molt estranya, cauen als forats deixats per altres electrons que van fotre el camp, saltant entre micro sistemes com les papallones. D’aquesta manera, us puc ben prometre que a centenes de molts volts d’alçada i amb un entorn de conductivitat bona, un electró pot anar-se’n, diem: de valència a valència, tot un metre en una hora! Una fita important!, una distància formidable per un planeta electrònic tant petit i negatiu.

Malgrat tot, l’efecte ens enganya i ens pot semblar, a nosaltres, gairebé instantani el corrent elèctric. Però allà als electrons, ja us ho diré, el temps no s’hi copsa de la mateixa manera.

I ara a Sant de quin Jordi us explico el funcionament de l’electricitat, que potser ja ho sabíeu, tot just ara que sembla que s’embala per la baixada?

Bé, n’hi ha tants d’electrons, o micro planetes, que costaria molt d’anar mirant d’un en un a veure si cap tapa lleugerament la llum dels protons actius i neutralitzats a dins del seu nucli – o sol – per saber que si hi ha efectivament allà mateix un electró i no pas un disbarat. Dels qui compleixen la condició de ser un micro planeta, cal veure si n’hi ha cap que tingui prou condicions: atmosfèriques, alcalinitat, temperatura i pressió compatibles amb la vida.

No em feu ara que us assenyali a cap exactament, però sí, del fotimer d’electrons que hi ha per tot arreu, n’hi ha alguns on hi viuen: protozous, o plantes, o bitxos, o persones, o éssers com els dracs.

De fet la Clàudia, filla de la Sara, que surava per l’espai amb una nau s’hi va topar amb un! I ara te allà una casa amb piscina i bones vistes. No exagero pas si us dic que la parcel·la n’és tota una meravella. La torre de la Clàudia ja duu de sèrie la proximitat al: bon clima, fruiters, horts, comerç de veïnatge i de tot.

De no gaire lluny d’allà s’hi troben unes platges formidables, de tota mena, a la riba d’un mar petit tremendament visitades pels turistes. També trobareu muntanyes i valls fantàstiques a poc, al nord. podeu anar-hi a fer esquí. I com aturar-me?, hi ha un milió de meravelles: com un estany, no confondre amb un llac; o una muntanya tota sola ben abonyegada que sembla d’altre electró!; història neoelectrònica, en fi!

Darrere de les tempestes els llamps ionitzen l’ambient, s’esbandeix el cel i s’ensuma l’ozó. S’eixamplen els pulmons d’un aire net, especialment a la primavera Sant Jordiana d’aquell micro planeta i la posta del nucli de protons és tant maco!

Aquella contrada de dins l’electró n’és l’alegria màxima! La felicitat suprema!, si no fos pel tren!

Per sort o per desgràcia, hi havia un tren que deien de Raval, havia estat capturat malgrat ningú recorda d’això, o no s’està al cas, de ja fa molt! El tren és diem propietat del tot dels interionins, uns personatges que m’invento. Sovint amb la professió: de soldats o de jutges. als qui els agrada molt de tenir-ho tot! i controlar-ho tot!, tot de tot! La gent també, tot i tot i prou de voler que us digui coses seves!

I entesos que eren seus-seus els trens de Raval, però alhora també: vells, bruts, lents, impuntuals, atrotinats fins al punt d’insegurs. No rebien el mateix afecte que els trens Cèntrics, per exemple, que aquests si que corrien com un llamp! Deuria ser per això, que tampoc viatjava al tren de Raval tota la gent que gaudiria d’anar d’una banda a l’altre, a un indret tant maco.

Se vegades allà al tren s’hi trobaven la Sara amb la Clàudia, en la intimitat perquè potser aquell dia no viatjava ningú més, cal dir-ho.

I un dia va caure tot un senyor arbre a sobre d’un tren de Raval!

1. De seguida a les notícies van dir que l’arbre no va caure directament a sobre del tren!, ni molt menys!
2. També van dir que era culpa de l’arbre i de senyor res de res!, una fusta vella i corcada, si de cas!
3. Segur-segur no hi era ja plantada prèviament al tren?, podria ser!, feia tant de temps que no es miraven el tren que potser ja hi havia crescut allà dins un arbre!
4. Es comunica a tothom que n’és responsabilitat dels passatgers que no els caiguin els arbres a sobre!, s’ha d’entendre que no es pot mirar tots els arbres, ni tots els trens, no s’hi pot estar a tot!
5. Potser no era un arbre!, talment pot semblar com aquella canya de pescar atrapa orelles.L’arbre és un ariet subversiu!, per a fer servir contra el govern dels jutges i dels soldats per part dels ciutadans de l’amor i l’alegria insuportable. Segurament això si te més sentit!, els haurem de reprimir més a tots!

Ja sé que aquest conte no pot abastar tots els instants, ni tots els matisos. Per això deu ser que la pista que vam trobar parlava d’un dia al tren. Però hi ha molts dies!, no us explicaria ara tots els dies perquè prou que ja ho sabeu de tants dies que en te el tren.

Pels interionins era indesxifrables les raons de la gent de Raval i de les paraules tan sols entenien que volien quedar-se amb els tresors agafats per la llei del dret: al dret, i als soldats sinó. Com era que hi hagués gent estranya que tan sols volia fer les coses normals. Fer un cremat d’amor amb alegria, una casa i una escola, una feina digne i bona sanitat, educació i trens i un company per fer tabola. (potser no és així la cançó) Puag! I mira que els científics interionins s’hi escarrassaven molt per trobar la fórmula per tal de desfer la màgia que duia a la torxa la Sara, ara el pit per dins de la brusa per si de cas que no li diguessin alguna cosa.

Com no la trobaven la fórmula misteriosa: feien com una mercatotècnia i s’hi esforçaven molt i molt, d’explicar a tots de les avantatges de tenir llibres sense roses i sense cap ànima i sense Sant Jordi. No era pas tant que no els agradés d’aplegar l’amor amb la cultura i fer uns quartos.

Allò que no suportaven era: La cultura del amor.

Ja s’hi veu la fi d’aquesta via fluvial i la Clàudia es nota com a pols protons, com ho som tots nosaltres. Mira a la seva mare,  la Sara, a veure si ella en te les respostes que recerca. Ja feia força temps que surava els universos espacials o electrònics, no se sap de segur, amb l’ambició d’arribar a aquell mon on tenir-ho tot. A la recerca de la pau, l’amor i l’alegria, substància etèria al mig de les constel·lacions, o a l’espai interelectrònic, amb una fam de drac per a la vida plena. De tenir més proximitat amb el firmament. Cau dels deus que tiren, no se sap ni com, els llamps.

Malgrat sia molt ràpida la velocitat de la llum, cal dir que triga un cert temps. Mentre l’amor i la imaginació saltironen àgils entre els àtoms, defugin a qui vol desendollar a l’amor i la cultura com un tot, fent-nos persones individuals i entristides, no pas la gent d’un poble d’amor que sospira per un tren que recorri el cel. Mai s’ha de deixar de surar pel caelum tangi, pensa.

Us he parlat dels interionins, però hi ha d’altres igual o més ferotges, els globalins.

Però qui dia passa Sant Jordi empeny. I ells s’hi troben mirant-se estranyats de com ho fem aquest miracle.

Arribem al pantalà, aquí ens baixem del conte. Us he de deixar per anar a veure quins llibres hi ha i a veure si queden roses vermelles.

Feliç diada de Sant Jordi, si us plau!

• Si us agrada el conte, podeu dir-m’ho i si no també m’ho podeu dir.
• Ha estat escrit expressament per a Mastodont.cat per @Fel, sense la intervenció de cap IA i és per això no surt als crèdits.
• Copia esquerra, vol dir que es clar que li podeu dir a qui vulgueu d’aquest conte, però si us plau dieu que l’heu trobat a dins del catàleg dels Sants Jordis.
• Motes gràcies Sara per la inspiració i la confiança invident que has tingut en mi.
• Conte publicat el dia 23/04/26, l final a correcuita i editat el diumenge 26/04/26. He tret un paràgraf que no lligava, i he afegit detalls. L’he estructurat, destriat, arreglat i no sé ben bé que més. Si ja ho havíeu llegit espero que ara us agradi més, cas contrari completament agraït pel fet d’arribar fins aquest punt i final.