Matriarcalisme català

El retorn a la mare, la bondat i rondalles preferides pels xiquets

 

Continuant amb aquesta contarella, la mort demana a l’home:

“-Tu, cap a on vols anar?

Ell li respon:

-M’és igual. Però, anem-nos-en primer cap a l’infern, que allà va gent més divertida” (p. 140) i, d’aquesta manera, el centenari torna a la mare i entra en un ambient en línia amb la tradició matriarcal catalana.

Per exemple, quan ja és enmig de diables, es Socarrat diu “Ara podríem fer una partida de cartes.

I diu es dimoni:

Ai! Nosaltres no en tenim, de cartes.

I es Socarrat li amolla:

-Però jo en duc.

S’hi posen a jugar” (p. 140).

Un passatge més en què ell, en nexe amb la marona, guanya la mà.

I més: el camí se li presentarà aplanat en el cel. En el sojorn, Nostre Senyor comenta a Sant Pere:

“-¿Saps què has de fer? Deixa entrar ses onze ànimes; i, es altres, els fas fora -i va fer un badallet xicotet perquè ses ànimes eren més bones de passar. I es posa a comptar” (p. 140).

Nogensmenys, es Socarrat travessa per les cames del deixeble i, ja en el cel, el sant li fa una qüestió:

“-Ai! Per on has entrat? (…) fuig de sa meua cadira!

-Jo, no! -diu el vellet- A mi, el Nostre Senyor em va dir que no em podria fer alçar ningú.

Aleshores, Nostre Senyor diu a Sant Pere:

-I és veritat! I ara, Pere, seu-te en terra o veges lo que fas.

Mon avi me la contava i deia ‘I mira: i Sant Pere encara és assegut en terra’” (pp. 140-141).

Altra vegada copsem el detall que el cap no pot mentir als seus súbdits, ni a ningú dels seus inferiors. Això explica els mots de Déu al sant.

Cal agregar un annex de la recerca vinculat amb aquest relat: “Era dels preferits entre els xiquets del primer terç del segle XX (‘No mos cansàvem mai de sentir-lo’)” (p. 144).

Per consegüent, ens reflecteix una religiositat popular empeltada amb la tradició autòctona.

En una variant més reduïda i en què u dels protagonistes és un xiquet (un al·lot posteriorment ancià), la mort li fa el paper de mare, puix que ell era orfe i el noi només li demana deu anys (una quantitat que, quan u és molt petit, li pot semblar alta).

La mort també penetra en una carabassa “i hi posa es tap i diu:

-Ara ja estàs bé!

Se’n va i la colga a la terra: va fer un clot i la hi va soterrar. Però, com que feia molt de soroll i allò espantava la gent, varen decidir d’anar a furgar-ho. I, en escorcollar-ho, trenquen sa carabassa i n’ix la mort, qui se’n va corrent i diu:

-Ara si que no t’escapes!

I se l’endugué i avant, dic jo. Ai: ell no tenia ganes d’anar-hi” (p. 147).

Finalment, tocant a les darreres frases de la narradora, capim un personatge que volia continuar amb vida i una transmissora que podria ser de la mateixa corda que el xiquet. En qualsevol cas, no sols simbòlicament, el fill revé a la marona, en una escena que ens pot evocar l’hivern biològic.

Nasquí en Aldaia (l'Horta de València) en 1971, acabí Magisteri (especialitat Humanes) en 1994 i, des que era xiquet, he estat molt interessat per la llengua catalana (àdhuc, pel seu ús genuí), per la cultura tradicional i pel folklore vernacles en terres catalanoparlants com també per la literatura, per l'art i per la maternitat matriarcalistes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *