Revenint a la recerca “El patrimoni rondallístic de Tàrbena”, també es plasmen trets matriarcalistes en el relat “Sa baconeta” (en l’original, “Sa cotxineta”), en línia amb la cultura vernacla i amb el paper actiu de la dona, a banda del tema de la maternitat:
“Això era una baconeta, un anyell i un pollastre i se n’anaven junts a pasturar; i sa baconeta, qui tenia porquets, els va dir:
-Jo vull fer-me una caseta.
I s’anyell diu:
-Aaaai! Jo, damunt d’un manoll de brossa: estic massa cansat, no puc fer-me una caseta.
I es pollastre amolla:
-Jo, damunt d’una rama: també estic massa cansat” (p. 67).
Tot seguit, copsem el paper maternal (perquè els fills i ella puguen anar avant):
“Mentrestant, la baconeta, quan menjaven, cercava per la terra: tots es ferrets i totes ses fustes. I, tot lo que hi trobava, s’ho enduia per fer-se una caseta” (p. 67).
Afegirem que la truja, a més, “Se n’anava a pasturar i tancava sa caseta i, quan tornava, cantava als porquets:
-Obriu, obriu, fillets,
que la mare ve de pasturar;
amb ses mamelletes plenes,
per a donar-vos mamar” (p. 67).
Així, el narrador empelta el fet de treballar (ací, en pro de la dona i dels fills) amb el detall de les mamelles plenes, com si fos senyal de prosperitat.
Igualment, el llop s’atansa un dia a la casa de la bacona, però no hi pogué entrar: ella confiava en el ferro (“Tocar ferro”) i en la fusta (la qual va unida a la terra i a la marona).
Per això, ell es menja el pollastre i el porquet (que no s’havien preparat per al demà) i la truja diu als seus fillets:
“-Que vinga es qui vullga; no obriu a ningú” (p. 67).
Agregarem que, en un passatge posterior, els porquets no obrin el llop (el reconeixen per la veu grossa). I la porqueta tampoc l’obrirà. Al cap i a la fi, la mare diu al llop: “I tu, quan feia calor, què feies? Et solejaves? Doncs, ara, banya’t.
Sa baconeta va poder criar es porquets i es llop es va avorrir d’anar i no hi va tornar més” (p. 67).
I és que, com diu un refrany molt conegut, “Qui, de jove, no treballa; de vell, dorm en la palla”.
En la contalla posterior, “Es porquets”, tot i que és curta i molt resumida, és pareguda a altres versions i té un passatge interessant i que no havíem copsat abans:
“Això eren tres porquets. I un va fer una caseta de palla; un altre, de terra; i, s’altre, de brics” (p. 68).
Un dia es presenta el llop i tempta el porquet:
“-Mira: que et duc confits i coses bones.
-No! No!
-Doncs, mira que pixaré i cagaré i sa caseta t’assolaré.
I es porquet li respon:
-Pixeu i cagueu, que sa meua caseta mai cau” (p. 68).
Finalment, destaquem aquests mots en nexe amb l’habitatge: representa el manteniment de l’esperança (no caure una casa) i la consistència junt amb la fortalesa (el porquet no es deixa arrossegar pel llop, com tampoc ho havia fet, anteriorment, amb les llaminadures).
