Altrament, hi ha dues cobles que plasmen signes eròtics. Les primeres línies enllacen amb una cançó valenciana d’aquest ram i molt coneguda, la qual diu
“La balladora, quan balla,
sempre mira el ballador:
si li penja o no li penja
la punta del mocador”.
Doncs bé, els versets rossellonesos, transmesos per Zina Mas (1869) i per Teresa Oms (1862), diuen
“El diumenge, a la tarda,
el marxant va passar:
‘-Els mocadors de seda,
dona, qui els vol comprar?’” (p. 320).
Com que el mocador, com es veu en la música valenciana, empelta amb el penis, el venedor podria anar de marxandes (o siga, de putes, i, així, lligaria “marxant” i la proposta a la dona, qui li l’acull favorablement):
“-Munteu, munteu, bon home,
que n’espertinareu.
El meu home és a fora,
bé nos alegrarem” (p. 320).
En altres mots: la dona té la darrera paraula. A més, “espertinar”, en el DCVB, figura com a sinònim de “berenar” en la banda del Pirineu oriental i, com que és un menjar, 1) som davant una dona que té relació sexual amb un home i 2) el comerciant (estirat damunt del personatge femení) farà lo que ella li permeta.
Uns altres versets sucosos són els que l’editora literària Miquela Valls Robinson posa a continuació. Primerament, ens comenta que eren escrits en un full solt que ella trobà: “unes cobles narratives que ens ha semblat interessant d’incloure, malgrat les reticències de Simona Gay -sens dubte, per irreverència-“ (p. 320). Amb lleugers retocs, potser un home demana al marit:
“-On teniu la vostra muller?
Jo no la veig rodar per casa.
-Els frares de Sant Francesc
se me l’han emmanllevada” (p. 320),
és a dir, que li l’han demanada en préstec, que els la deixe. Tot seguit, podem llegir
“Quinze dies, quinze dies
i encara no me l’han tornada.
El dia que tornarà,
li’n vull fer petar (…).
-Tenint aqueixa raó,
sa muller munta l’escala.
-Veus aquí una dobla d’or
que els frares me l’han donada.
Torna-hi, torna-hi ma muller.
-Ves-hi un cop cada setmana,
que te’n compraré un camp,
tot a vora de la plana” (p. 320).
Com que la dona munta l’escala, això ens podria evocar la figura de la bruixa (femení) damunt de la granera (masculí): ella domina. Els frares encara paguen el marit perquè ells puguen fruir amb la muller.
Finalment, un tercer home fa un suggeriment al cònjuge: que l’espòs se’n vaja uns dies al convent i que, mentrestant, aquest tercer personatge gaudesca de l’esposa (el camp, això és, la vulva) i li agrega que firarà molt pròxim a la vora (la qual representa els llavis de la vulva). El mot “camp” empiula amb alguns balls ancestrals i eròtics que es feien en aquests llocs.
