La candidatura neocomunista Compromís pretén que minven les desigualtats socioeconòmiques sense promoure les Humanitats.
En altres mots, arreplegar peix al costat del riu sense cap canya de pescar i, mentrestant, jugar a conillets a amagar.
Votaré candidatures valencianes que manifesten públicament, en els estatuts, en els mítings, en conferències, en els mitjans de comunicació social, en campanya electoral (i tres anys després), que la cultura vernacla en el País Valencià és matriarcalista.
Afegiré que els partits són com el director en companyia de l’orquestra i del públic: si hi ha bona avinença entre el cap del grup (els líders), cada membre de l’orquestra (els afiliats) i els qui hi han pagat per a veure’ls i per a escoltar-los, hi ha molts aplaudiments; però, si no, reben la responsió dels assistentes es fa en funció de com s’ha desenvolupat la tasca. ¿O és que, en una empresa, per exemple, familiar, recompensen qui gira l’esquena als parroquians? No, ni de bon tros!
Per això, no he votat mai Compromís, ni PSOE, ni Podemos,… ni un fum de partits. De les europees del 2004 ençà, només he votat tres vegades a alguna candidatura: en el 2015 (al Senat), en les autonòmiques valencianes del 2019 i en les europees del 2019. La resta, vot nul. I els qui no reberen altra vegada el meu vot posteriorment, no el rebran tampoc ara.
Al cap i a la fi, com diu un personatge d’una rondalla eròtica valenciana en llengua catalana, «El peix, per a qui se’l mereix».
