Una altra contalla en què capim signes matriarcals, i compilada en la mateixa obra, és “El drac dels set caps” (en l’original, el títol és en castellà), com ara, que la participació de dones (ací, formigues) permet que un personatge masculí assolesca el seu objectiu:
“Això era un rei que tenia una filla que era tan garrida que la tenia tancada dins d’una torre. El rei va dir que, qui la lliurara d’aquella torre (perquè hi havia es drac des set caps, que tirava foc per sa boca), seria perquè era un home valent i es casaria amb la filla.
I tots es prínceps de totes ses viles de totes ses contornades hi anaven. Uns varen dur ¡tots es soldats que tenien! (…).
Un altre va idear de dur ¡totes ses feres del món! I tampoc! (…) Feien soroll i no els hi deixava entrar.
Però, en acabant, un altre príncep va reunir totes ses formiguetes de tota la contornada i, aleshores, sí que ho aconseguí.
Com que ses formiguetes no fan soroll i es drac dormia, varen començar a fer-li cosconelles i ell va començar a rascar-se. I, mentres, va entrar el príncep i va lliurar la princesa” (p. 106).
Una altra narració de caire matriarcalista, i amb formes semblants en tot l’àmbit lingüístic, és “La Torre d’Aragó”, molt extensa:
“Això diu que era un forner que se’n va anar a fer punxes i, quan va pegar a sa punxa, li va eixir un negre agafat a sa arrel” (p. 111), qui li exposa un pacte, a canvi de deixar-lo anar: “Quan arribes a casa, lo que tingues darrere sa porta, m’ho dones.
(…) Arriba a casa, mira darrere de sa porta i hi tenia una xiqueta de cinc o sis anys. Llavors, es va posar a plorar. Ella li diu:
-Pare, per què plores?
Ell li comenta:
-Perquè m’ha eixit un negre i m’ha dit que li done lo de darrere sa porta.
(…) -Doncs, jo hi vindré -i es va endur sa xiqueta” (p. 111).
Així, com en altres versions i com en moltes contarelles, la part femenina (fins i tot, quan és més jove que el personatge masculí) és atrevida, amb espenta i valenta.
Del punt de vista simbòlic, en aquest fragment, la dona és en nexe amb lo obscur (el negre), amb la terra i amb l’arrel (interior).
Quan ja estan junts, el negre i la noia, “sa xiqueta estava bé allà, li tenien cura. Es va fer gran i un dia diu as negre:
-Per què no em deixes venir a casa i veure es meus pares?
Ell li diu:
-Bé, vés! Però no dugues res de fora” (p. 111).
En un passatge posterior, intervé l’àvia de l’al·lota: “agafa una capseta de llumins, li la posa dins de sa butxaca de s’abric i diu as pares:
-Com que ella no ho sap, es negre tampoc ho sabrà” (p. 111).
Així, mitjançant els llumins que li ha ficat la padrina, la néta, ja on vivia el negre, n’encén u i li ix l’home.
Això comporta que desapareix el castell on vivia el xic i que ell roman “enmig de sa costera i va seguir una senda” (p. 111). Aquests mots evoquen el ritu de pas de jove a home.
