Ahir vaig acabar de veure “La carretera”. Dura. Tot i que hi ha alguns tòpics de la ciència ficció respecte els móns apocalíptics i com ens transformem els éssers humans davant situacions límit, és totalment recomanable. Hi destacaria el simbolisme del xiquet. Crec que és el fil conductor i argumental central. Neix quan l’apocalipsi ja ha ocorregut. Però neix. I durant tota la pel•lícula apareixen en ell gestos d’humanitat, de caritat i d’innocència que els adults han perdut: ajudar als altres, compartir el menjar, fer camí junts, no maltractar malgrat la situació extrema que viuen, la necessitat de jugar amb altres xiquets. I al final sobreviu. Al costat del mar, com a metàfora d’una nova vida, sobreviu. Sempre hi ha un nou horitzó que veure, i cap a on caminar. Sempre.
Compra el meu últim llibre de ficció “Tots els noms del tren”
