Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿ensenyaven oracions en llengua materna? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüest compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 2 de maig del 2026 comentaren “Sííííííí” (Àngels Sanas Corcoy), “No. L’àvia era jueva” (Lurdes Gaspar), “Alguna cançó, com ara, ‘El mariner’ i ‘El vestit d’en Pasqual’. Després, tot va ser en castellà, en nàixer l’any 1933” (Júlia Aixut Torres), “Sí, Lluís. Per part de la iaia materna, Maria:
1/ ‘Àngel de la Guarda,
dolça companyia,
no m’abandoneu
ni de nit, ni de dia’.
El resaven abans d’anar a dormir a la cambra.
2/ ‘Aquest llit em sóc ficat,
jo no sé si en sortiré,
abrigueu-me amb vostre manto,
Verge Santa del Roser’
Els passaven de generació a generació” (Nuri Coromina Ferrer), “Arreu: també a les escoles” (Maria Dolors Sala Torras), “Sí. L’àvia paterna ens ensenyà a resar, però en castellà: ‘Jesusito de mi vida…’; quan hi havia tempesta. L’Ave Maria, el Parenostre i el Glòria. Que jo recordi” (Rosó Garcia Clotet), “A casa meva, no es parlava de religió, ni s’ensenyaven oracions. Eren temps difícils, de postguerra i la meva família era disfuncional” (Angelina Santacana Casals), “Sí. Dia rere dia. En aixecar-te i, a la nit, per a dormir. Sempre. De fet, continuo.
El castellà, a casa, no és parlava ni amb la Guàrdia Civil” (Lydia Quera), “L’Àngel de la Guarda; cada nit, al llit” (Montserrat Cortadella), “Sempre” (Ramon Moix), “Sí” (Conxita Pladevall Vila), “A mi, sempre. La mare i el pare ens ensenyaven a resar en català” (Roser Canals Costa), “Les oracions i cançons, sempre en català de Mallorca” (Margarita Frau Mir), “No ho sé” (, Lurdes Closa), “Tota la vida, Lluís! Això sí! I les misses! Només alguns predicadors que en solemnitats religioses, poguessin venir a la vila, predicaven en castellà.
El gener del 1960, quan vaig visitar Albalat de la Ribera amb la meva esposa, de nuvis, els parents es van colpir de veure com ella i jo resàvem en català i perquè cantàvem en català les cançons i oracions religioses” (Ricard Jové Hortoneda, nascut en 1929), “La meva mare no em va ensenyar a resar” (Maria Mercè Piazuelo Fàbrega), “Sí. I tant! Amb totes dues. A vegades, per a fer rimar” (Àngels Benaiges Martí).
En Xiuxiuejar, el 2 de maig del 2026 posaren “I després, també, ma mare, del 1923. Va usar sempre la llengua materna per a les poques oracions que ens va ensenyar” (Tomeu).
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
