A continuació, plasmem part de la plana 171 fins a tota la pàgina 180 de l’explanació, en la versió del 2018.
*[F] “Compromís amb la Història i amb els germans”. Recordem altra vegada alguns esdeveniments i aspectes del nostre passat.
[h] Se’ns diu i se’ns repeteix que tots els qui vivim en aquest territori de nom Espanya som una mateixa cosa, dels Reis Catòlics ençà.
*h-1) A això, cal explicar-hi que ho som perquè se’ns ha obligat a ser-ho, d’una manera determinada d’acord amb els interessos de Castella i, en determinats moments de la Història posterior als Reis Catòlics, amb la violència de les armes, que es van haver d’oposar a l’Estat nacionalista centralista castellà, el qual tenia la favor especial del Rei, investit sempre de poders de dictador.
Els segles XVI i XVII ja esclataren en conteses per a defensar els nostres interessos, les nostres llibertats i amb reivindicacions socials pel mig. En aquestes guerres, es va vessar la sang dels nostres antecessors i van estar sufocades de Castella estant, la qual, a poc a poc, es va apropiar de la denominació “Espanya”.
*h-2) Ferran, ja viudo d’Isabel de Castella, després de la mort del seu gendre Felip el Formós, al capdavall de la seua vida, desitjava separar la Confederació de la Corona d’Aragó de la unió amb Castella. Els castellans no acceptaren que Ferran governàs Castella com a Regent, com era el seu dret estipulat. Fins i tot, insultaven Ferran perquè se n’anàs: “Viejo catalanote: vete a tus Reinos de Aragón”[1]. Va tractar de tenir un fill amb Germana de Foix, la seua nova muller, perquè el succeís en els nostres Regnes confederats, fet que els separaria definitivament de Castella, però el fill del nou matrimoni es va morir el mateix dia del seu naixement.
*h-3) D’ençà del propi matrimoni de Ferran i Isabel, ja es va començar a supeditar-nos als interessos de Castella, subordinació i domini que augmentaria, progressivament, en els dos segles de la dinastia dels Àustries. Restàrem reclosos en cada un dels nostres Regnes, en una espècie de “guetos frustrants i anihiladors” en mans de virreis que pretenien obtenir els impostos i prestacions a favor del poder reial establit a Madrid, d’ells mateixos i de les pròpies classes dominants: noblesa, clergat, plutocràcia[2]. La nostra situació era de misèria i, per això, hi hagué les dues Germanies (la del segle XVI i la que sorgí a la darreria del segle XVII)[3] i les altres guerres… Mentrestant, els castellans es passejaven pel món i treien per a ells l’or i l’argent d’Amèrica[4].
Recordem, altra vegada, un dels capítols més tristos d’aquesta realitat històrica, és a dir, el de l’exclusió de la nostra emigració (i implantació) a Amèrica o a altres parts del món, la qual ens condemnava a una situació econòmica desesperada, per a molts dels nostres connacionals, qui havien de menester l’emigració, com he tractat específicament en la divisió 13. Teníem el mateix dret que els castellans a instal·lar-nos en diverses parts del món, però no ens ho permeteren. Consulteu la butla d’Alexandre VI[5].
*h-4) El fet “idíl·lic” d’unitat, en la Història dels Reis Catòlics i en la dels Àustries, que alguns han propugnat entre nosaltres (partint i coincidint amb alguns polítics i amb jornalistes que ara ens ho volen endossar), és una pura mentida.
[i] La unitat dels Reis Catòlics, per a nosaltres (no per als castellans, que se’n feren “grans”), ens ha resultat un vertader frau: és el “furtar e mentir” de què ja parlava F. Eiximenis en el segle XIV.
*i-1) I, sobretot, de Felip V fins als nostres dies, se’n va voler llevar el que restava de la nostra sobirania històrica, cultural, política, religiosa, que, en principi (només en principi), havien propugnat els Reis Catòlics, que continuàs al llarg dels segles futurs; perquè, ja en vida dels dos cònjuges, no es va complir el “Tant munta, munta tant, Isabel com Ferran”, de la seua divisa.
*i-2) Quan començava a finalitzar la Guerra de Successió, no hi hagué cap rubor a consignar en el Decret de Nova Planta del 29 de juny de 1707, pel qual, la total subordinació que s’instaurava en el, fins aleshores, Regne de València com també en el Regne d’Aragó, responia al fet que Felip V, com a Rei, per herència, era l”amo absolut”[6] dels seus súbdits, és a dir, de nosaltres. A més, s’hi afegia, com a gran definitiva raó per a aquest domini absolut, “el just dret de conquesta que, d’aquests regnes, (dels nostres antecessors, fet que arriba a nosaltres), han fet darrerament les meues armes”.
Malgrat aquesta terrible situació, a Catalunya i al Regne de València, la gent es va posar a treballar en la indústria, especialment, en la istria tèxtil.
*i-3) La subordinació indigna descrita ha existit de fa segles ençà i es vol que continue actualment a força d’acudir i d’aprofitar-se restrictivament dels articles de la Constitució Espanyola, text que, en el seu moment, vam acceptar voluntàriament per alliberar-nos dels principis i de situacions emanats de la dictadura franquista. Sens dubte que, entre el franquisme i la Constitució de 1978, vam triar (i, àdhuc, ho faríem ara) la Constitució actualment tan esmentada.
Si la Constitució s’interpretàs d’acord als principis i als drets exposats en la Tercera part de l’encíclica “Pacem in terris” de Sant Joan XXIII, podríem afirmar que la Constitució espanyola encara resultaria prou útil i viable en els nostres dies. Tal com ens imposen que siga interpretada (i posada en pràctica), es crea entre nosaltres una situació de menyspreu i de no acceptació de la mateixa Constitució i de la pròpia realitat d’Espanya, de cara al present i de cara al futur.
*i-4) Som, clarament, un Poble conquistat per les armes, per al qual, el dictador coronat de torn (aleshores, el Rei Felip V) i els seus successors feren dels nostres avantpassats i, àdhuc, podem dir, de nosaltres mateixos fins ara, el que van voler per castigar-nos i per subjugar-nos. D’aleshores ençà, se’ns considera que som part del que un mapa escolar de mitjan segle XIX posava l’Espanya incorporada o assimilada, com les altres colònies espanyoles[7].
*i-5) No s’ha volgut que fos una autèntica i justa unitat, sinó una subordinació indigna i inacceptable per a tot el que correspon al nostre passat, a les arrels de la nostra cultura autèntica, en què incloem, d’una manera especial, la nostra llengua, la qual continua, promogut pel centre de poder castellà, ara denominat espanyol, en situació de camí de destrucció. Així ho desitgen vehementment de Castella estant, encara que sovint ho callen.
*i-6) El Papa Francesc, en el nombre 181 de l’encíclica “Evangelii Gaudium”[8], diu
“’tota la creació espera ansiosament aquesta revelació dels fills de Déu’ (Rm 8,19). Tota la creació vol dir també tots els aspectes de la vida humana, de manera que ‘la missió de l’anunci de la Bona Nova de Jesucrist té una destinació universal. El seu mandat de caritat abraça totes les dimensions de l’existència, totes les persones, tots els ambients de la convivència i tots els Pobles. Res humà no li pot resultar estrany’[9]. La veritable esperança cristiana, la qual cerca el Regne escatològic, sempre genera història”.
*i-7) Hem de generar, amb la nostra esperança cristiana, història de llibertat per al nostre Poble, amb la qual puga assolir la seua realització com a Poble, el qual cerca el Regne escatològic, que és el nostre darrer objectiu.
Déu ha volgut unir en Crist totes les coses, tant les del cel com les de la terra (Efesis 1,10). Ja, d’ara en avant, quan caminem cap al Regne escatològic, final, hem de lluitar per fer realitat entre nosaltres, en aquest món, com a persones i com a Poble per Jesucrist, amb Jesucrist i en Jesucrist, qui continua amb nosaltres fins a la fi dels temps i amb l’acció de l’Esperit:
“El Regne de veritat i de vida,
el Regne de santedat i de gràcia,
el Regne de justícia, d’amor i de pau”.
Prefaci de la festa de Crist Rei.
Llengua vernacla o popular en la Litúrgia de l’Església Catòlica en les terres valencianes.
Resum de les exposicions de les 18 primeres divisions:
- II Part.- Compromís i urgència, de part de tots, en el treball de defensa i de promoció de la nostra llengua en el si de l’Església Catòlica i en tota la societat del País Valencià, com a imperatiu de consciència.
“Un món que ha de ser canviat, fins a complir-se en si mateix, tot el Pla de Déu”, encíclica “Gaudium et Spes”, 2.
En aquesta divisió 23, vull fer una crida a la consciència de tots per resoldre el greu problema que, de fa segles ençà, arrossega la nostra cultura i, d’una manera especial, la nostra estimada llengua. L’actuació inacceptable de l’Església Catòlica en el País Valencià, la qual ha contribuït (i encara ho fa) a la desaparició de la nostra llengua. En aquesta divisió, incidiré en alguns documents i en principis del Magisteri de l’Església Catòlica, anteriorment, esmentats i, fins i tot, comentats.
*[A] La llengua del nostre Poble, en situació de gran pobresa. Ens volen “espanyolitzar” derruint-nos.
[a] Sant Joan Pau II, en el discurs a l’ONU sobre els drets dels Pobles sense Estat independent, i Sant Joan XXIII (en l’encíclica “Pacem in terris”) ens proposen els drets de les llengües dels Pobles sense Estat independent, de les llengües de les nissagues de menor nombre d’habitants respecte d’altres més majoritàries (“les minories”).
Recordem com s’expressa Sant Joan Pau II en diversos paràgrafs del nombre 8 del seu discurs en l’ONU:
*a-1) “El dret a l’existència implica, naturalment, per a cada nació, el dret a la pròpia llengua i a la pròpia cultura, mitjançant les quals un Poble expressa i promou allò que jo anomenaria la seua originària ‘sobirania’ espiritual. La història demostra que, en circumstàncies extremes (com les que s’han vist en la terra en què vaig nàixer), precisament, la seua mateixa cultura permet a una nació de sobreviure a la pèrdua de la pròpia independència política i econòmica.
Cada nació té, consegüentment, també el dret a modelar la pròpia vida segons les pròpies tradicions, excloent, és clar, tota violació dels drets humans fonamentals i, particularment, l’opressió de les minories. Cada nació té també dret a construir el propi futur donant a les generacions més jóvens una educació apropiada”.
*a-2) Quan, en aquest document, parla de nació, Sant Joan Pau II es refereix, especialment, a les nacions que no tenen Estat propi. Aquests textos ens resulten molt significatius perquè ens diuen una cosa que hem de tenir molt present i ser-hi conseqüents, perquè, clarament, van dirigits a una situació com la nostra.
*a-3) Hem sentit, de part del Govern Central de l’Estat Espanyol, després del lent procés de les Autonomies, que hem d’admetre (amb les seues grans consecucions positives, però també amb les seues grans deficiències) que nosaltres hem de ser espanyolitzats pel poder central d’un Estat nacionalista que té els ressorts del poder com a Estat.
¿Coneix el govern de Madrid l’existència del dret, proclamat per Sant Joan Pau II en l’ONU en 1995, que les Nacions sense Estat propi tenen dret a donar a les generacions més jóvens una educació apropiada, la qual ha d’estar d’acord a les pròpies tradicions, o, dit d’una altra manera, atenent a les seues pròpies característiques culturals, suprimint les situacions de colonització secular que hem patit i que encara sofrim? Tenim davant nosaltres un govern que, amb la llei d’educació, LOMCE, ha posat el seu punt de mira a espanyolitzar, llegiu castellanitzar, Catalunya. A les Illes Balears, s’ha hagut de protestar contra aquesta intenció, que llevava importància a l’ensenyament de la llengua catalana.
Al País Valencià, també hem patit accions inacceptables contra els nostres drets lingüístics a l’escola i en la televisió en la pròpia llengua, canal que, fins i tot, el van fer desaparèixer.
La situació de l’Església valenciana, pel que fa a la llengua pròpia, fa vergonya actualment i serà pitjor quan es contemple amb visió històrica…
*a-4) Sembla que, en el govern de Madrid, no saben interpretar (i que no volen veure) la situació de gran pobresa en què es troba la nostra llengua a Catalunya, al País Valencià i a les Illes Balears, respecte del castellà. Jo mateix, fins a trenta anys, no vaig tenir ocasió de començar a conèixer les regles ortogràfiques corresponents a la llengua que parlava, la meua estimada llengua pròpia, la llengua dels meus antecessors, la meua vertadera llengua pàtria. I això, després d’haver-me dedicat a l’Estudi universitari de Filologia en la Universitat de Barcelona. Parle de 1962-1966.
*a-5) No podem oblidar que una llengua que no té els ressorts de la cultura moderna es troba en vies d’extinció. Una llengua, per exemple, que no és usada en les classes dels estudis de caràcter general, en els ambients populars i en els estudis de la Universitat, li manca el suport de la cultura moderna.
Recordem, altra vegada, el que ens diu Sant Joan Pau II: tenim el dret irrenunciable, com a Poble, tal com ho hem esmentat abans, en *a-1, “de bastir el propi futur donant a les generacions més jóvens una educació adient”.
Aquesta educació no es configura d’acord als interessos de “l’Estat nacionalista dominador i centralista”, segons la precisa expressió de Pius XII en el Radiomissatge de Nadal de 1954, sinó seguint les característiques i la voluntat de la nació sense estat propi, com, malauradament, és el nostre cas. És un dret que ens veiem en la situació d’haver-lo de reivindicar.
*a-6) Admetem, això sí, una segona llengua universal, compaginable amb totes les llengües del món, pròpies dels diversos Pobles. El castellà, al cap i a la fi, arribarà a estar en la mateixa situació que la nostra llengua. Té molts parlants, però no és la llengua universal.
[b] No hem de menester altra cosa, sinó examinar-nos actualment, malgrat l’avanç que han suposat “les autonomies”, com tenim, a hores d’ara, allò que l’encíclica “Pacem in terris” considera una exigència de justícia el fet de promocionar les minories.
*b-1) Parlem dels drets de “les nissagues de menor nombre d’habitants”, com són denominades, en el text original de l’encíclica “Pacem in terris”, les minories que existeixen en un Estat, les quals tenen el dret de ser tractades “amb mesures eficaces a favor de la seua llengua, de la seua cultura, dels seus costums, dels seus recursos i de les seues iniciatives econòmiques”[10]. I açò és una exigència de justícia.
Dins de la Unió Europea, el nostre Estat-nació confederal constitueix una “minoria” superior en habitants a dinou dels seus vint-i-vuit estats.
*b-2) Ves per on, actualment, com ja hem al·ludit, les Illes Balears, Catalunya i el País Valencià també han de parlar de greu discriminació econòmica. No adduïm política de partit amb els seus interessos, sinó de xifres evidents, de vertaders drets inalienables d’un Poble, el qual ha de reivindicar, com a exigència de justícia, un tracte econòmic just, que proclama el text de l’encíclica “Pacem in terris”.
*b-3) Amb l’excusa de “pobresa” que exigeix solidaritat per a unes determinades autonomies, hem de practicar una “solidaritat enganyosa i obligatòria” que amaga irresponsabilitat i egoisme en els beneficiaris i que, a nosaltres, ens condemna a una situació de no poder atendre convenientment les necessitats de pobresa que també són molt presents entre nosaltres.
*[B] L’Església Catòlica del País Valencià, ¿”fecunda, defensa, perfecciona i restaura en Crist” la llengua i la cultura del Poble Valencià?
“Animi ornamenta dotesque cuiuscumque populi vel aetatis supernis divitiis velut ab intra foecundat, communit, complet atque in Christo restaurat”. Encíclica “Gaudium et Spes”, no. 58.
[c] Partint d’aquesta veritat pregona i exigent, la qual contempla el no. 58 de l’encíclica “Gaudium et Spes” tenint, davant la nostra consideració, l’encíclica “Pacem in terris” de Sant Joan XXIII, “com a exigència de justícia” i els nostres principis directius de moralitat social, exposats per Sant Joan Pau II en els seus diferents documents, exposats en espais molt significatius, com són l’ONU, la UNESCO i el Parlament Europeu, i fonamentant-nos en allò que el Concili Vaticà II determinà i proclamà que havíem de seguir els cristians com a exigència del Pla de Déu, el qual determina l’encíclica “Gaudium et Spes”, no. 29, ens ve al pensament, de manera evident, fet que ens qüestiona en consciència:
*c-1) L’Església Catòlica en el País Valencià, ¿ha complit (i compleix) aquesta “exigència de justícia”, aquest “Pla de Déu” de promoció de la llengua pròpia del Poble Valencià?
*c-2) L’Església Catòlica valenciana, segons proclama el Concili Vaticà II, ¿”fecunda, defensa, perfecciona i restaura en Crist” (encíclica “Gaudium et Spes”, no. 58) els drets del seu Poble, amb el qual forma unitat en virtut de la Catolicitat de l’Església? Hem de constatar, amb molt de disgust, que la llengua “pròpia i històrica del Poble valencià” és en una situació històrica i, sobretot, actual, de menyspreu, de discriminació i, fins i tot, d’encalçament en el si de la pròpia Església.
*c-3) O, parlant més clarament: ¿no és que ha comès, l’Església, “la greu violació de la justícia”, fet que comporta el contribuir a sufocar la vitalitat de la nostra llengua en l’Església? ¿No serà que el darrer desig de l’Església Catòlica al País Valencià, “el que és una cosa encara més greu”, n’és el de fer desaparèixer entre nosaltres la llengua dels nostres avantpassats? Cf. Encíclica “Pacem in terris” de Sant Joan XXIII. A.A.S., 1963, pàg. 283 (no. 89[11]).
*c-4) Si es prescindeix d’una llengua, tal com fa l’Església Catòlica valenciana en els temples i en els seus centres acadèmics, es contribueix a condemnar-la a la seua progressiva desaparició i que, al final, muira. Basta reconèixer què ha passat en la ciutat de València, a Alacant i en alguna altra ciutat valenciana durant el segle XX. Anteriorment, havia desaparegut en altres parts per motius diversos. En les ciutats al·ludides, es parlava valencià, pràcticament, per part de tota la població, en la primera meitat del segle XX. Què hi passa ara?
*c-5) Fins que va aparèixer la ràdio i, d’una manera especial, la televisió, el lloc on se sentia parlar una llengua determinada per la generalitat de la població era als temples: així esdevenia a Catalunya i a les Illes Balears. Els teatres podien fer una mica d’acció; però el valencià, en els teatres, es reduïa, sobretot, al sainet.
El Catecisme, entre els valencians, s’ensenyava en castellà, una llengua estranya per a la majoria dels valencians. És impressionant el testimoni de Vicente Boix, en aquest aspecte, en el pròleg que fa del “Diccionari Escrig” a mitjan segle XIX (1851), en constatar que no entenien i que no interioritzaven el que aprenien en els centres d’ensenyament, especialment, pel que fa al Catecisme.
En el segle XVIII anterior, Gregori Maians[12] ja es dolia d’aquest fet d’ensenyar el Catecisme en una llengua estranya que no entenien i, sobretot, que no la sentien com a pròpia. ¿Per què, a Catalunya i a les Illes Balears, es feia en la pròpia llengua i, entre els valencians, amb algunes excepcions, no era així?[13]
*c-6) Amb la situació promoguda durant tants anys, ens trobem amb aquestes greus responsabilitats morals de l’Església de les terres valencianes, perquè ha estat (i encara ho està) col·laboradora de primer ordre, en aquesta situació de discriminació, contrària al Pla de Déu. “Gaudium et Spes”, no. 29.
*c-7) Recordem, com ara, els casos de Grècia i de Polònia. L’Església, amb la seua actuació pastoral, històricament i encara avui dia, ha infós el sentit de llibertat en aquests Pobles i hi ha contribuït de manera molt eficient (encíclica “Gaudium et Spes”, no. 58) fins que aquestes nacions han aconseguit la independència política, la qual els corresponia en virtut de la independència de la seua cultura històrica i actual, com repetidament ens evoca Sant Joan Pau II.
*c-8) Amb aquesta doctrina exposada, ens trobem amb uns principis fonamentats en el Pla de Déu, proclamats clarament pel Magisteri de l’Església Universal en un Concili Ecumènic i en el Magisteri ordinari, la doctrina de la qual hem de seguir, com a deure moral, tots els qui seguim la nostra fe catòlica.
*c-9) Els principis de responsabilitat de l’actuació de l’Església Catòlica a Catalunya i a les Illes Balears, pel que fa a la llengua vernacla, tan diferents de la manera d’actuar de l’Església Catòlica valenciana, són a la vista de tots.
*[C] L’assumpció de totes les particularitats culturals del món, especialment, de les lingüístiques, desemboca en la universalitat, en la catolicitat.
[d] València és molt culta, ens diran, perquè usa una “lengua universal[14]”, és a dir, el castellà, la qual, a poc a poc, injustament, a través de la Història, s’ha apropiat de la denominació d’”español”. “Els que defensen el valencià són incultes, plebeus” ens diran.
*d-1) ¡Com s’ignora, si no és que es vol ignorar, tot allò que proclama en aquest aspecte el Magisteri universal de l’Església Catòlica! El no. 54 de la constitució “Gaudium et Spes” s’expressa amb aquest principi:
“a poc a poc, pren forma un model més universal de cultura humana, el qual, com més respecta les característiques de cada una de les cultures, més promou i expressa la unitat del gènere humà”[15].
¡Com més valencians, més universals serem!
*d-2) L’Església Catòlica com a tal, en la seua universalitat, no accepta el que és una pura colonització. L’actitud que promou l’Església valenciana, pel que fa a la llengua vernacla, és la de substitució destructiva de la llengua pròpia, per la castellana, que no és la seua llengua pròpia i històrica. És una clara dinàmica de colonització.
*d-3) Les lleis civils europees i d’altres àmbits de protecció i de promoció de llengües no estatals, com la nostra, ¿són conegudes en la Cúria diocesana de València i en els centres universitaris catòlics valencians?
*d-4) Ens vindran amb els principis hipòcrites, dels quals ja parlàrem i desemmascaràrem en les divisions 8, 9, 10 i 11 d’aquesta “Explanació”: “Que no és pastoral, que crea desunió, que cal esperar fins que no siga conflictiu, que tots entenen el castellà…” i no sé quantes coses més. Tot són excuses fonamentades en la ignorància, en la inoperància, en la irresponsabilitat com a fills de l’Església, que cal formar unitat amb la defensa del nostre Poble, en virtut de la nota de la Catolicitat de la pròpia Església, exigència de la inculturació de la fe.
*d-5) La presència de l’Esperit Sant, el dia de Pentecosta, que parlà en totes les seues llengües als presents, s’hauria de qualificar de no pastoral, d’actitud inculta, de creació de desunió…
Algunes d’aquestes llengües, en aquell moment, a penes eren importants: això no obstant, l’Esperit Sant, en recórrer a elles, va transmetre el missatge de l’Evangeli de Jesús. És allò que Sant Pau VI va dir en el seu discurs, en la darrera sessió de promulgació dels quatre darrers textos aprovats pel Concili Vaticà II, el 7 de desembre de 1965:
“Les llengües innombrables que parlen els Pobles d’avui, han estat admeses per a expressar litúrgicament la paraula dels hòmens a Déu i la paraula de Déu als hòmens”.
Ens trobem davant una nova Pentecosta, tal com apareix en el capítol 2n dels Fets dels Apòstols. Hi hem d’afegir que la llengua pròpia és la llengua sentida, la que arriba al cor.
*d-6) ¿Serà que, entre aquestes innombrables llengües, no és inclosa la llengua que parla el Poble Valencià i que n’és pròpia? ¿O és poc important per a incloure-la entre els diversos centenars de llengües que ja han estat admeses per a la litúrgia, després del Concili Vaticà II? Tanta discussió, tant de menyspreu i tanta ignorància ho avala. La principal senya d’identitat del Poble Valencià, la seua llengua, ¿no és acceptada per l’Església?
*d-7) Entre els valencians, és molt habitual confondre el que és substitució lingüística pura, a l’estil de les colonitzacions, amb la idea que, si s’usàs la llengua vernacla o popular, no seria pastoral. ¿És que agredir i mirar de derruir la llengua del nostre Poble és pastoral? Quin concepte es té de “Pastoral”? Pastoral, ¿és no resoldre els problemes i deixar-los podrir?… Pastoral, ¿és fugir dels problemes? No s’expressa així el Papa actual, Francesc. Cf. encíclica “Evangelii Gaudium”, no. 218.
“La pau social no pot entendre’s com un irenisme o com una mera absència de violència, aconseguida per la imposició d’un sector sobre els altres”[16].
La pau no és no tenir conflictes, és saber i voler resoldre’ls. A partir d’aquesta situació, s’arriba a la pau. “El fruit de la justícia serà la pau”, Isaïes 32,17.
*d-8) La Constitució “Sacrosanctum Concilium” del Concili Vaticà II, sobre la Sagrada Litúrgia, a més dels documents postconciliars d’implantació de les llengües vernacles, és conscient i conseqüent de l’acceptació de totes les llengües del món, com a llengües de litúrgia, independentment de la seua categoria política.
L’Església sí que exigeix un treball previ sobre moltes de les llengües que han estat acceptades: com ara, creació de paraules noves per a expressar els conceptes de la fe cristiana, un estudi amb molta cura sobre les fórmules sagramentals, etc. Aquesta necessitat s’estén a la predicació de l’Evangeli en general
En el món, hi ha unes cinc mil llengües i moltes en tenen un lèxic molt reduït. No totes poden usar-se en la litúrgia abans de treballar i de preparar aquests llengües, enriquint-les en el seu lèxic, fixant-les en la seua ortografia i fugint de l’excessiva dialectalització.
*d-9) La nostra llengua no té cap problema. D’ençà del segle XIII, té la categoria primeríssima de llengua de cultura, molt abans que el castellà i que la resta de les llengües europees.
*d-10) La denominació constant de les llengües que s’admeten en la Litúrgia, segons el Concili Vaticà II i en els documents posteriors de la seua aplicació, és la de les llengües vernacles o llengües populars, forma que l’Arquebisbe Mayoral ja reserva per al valencià, però no per al castellà en el seu Ritual de 1746. En fa esment del valencià com “vernacula Valentinorum”.
Si es vol parlar de “lengua vernácula oficial”[17], com es va determinar a València en la reunió que tots els Arxiprestes valencians tingueren amb l’Arquebisbe M. Olaechea, és una contradictio in terminis. És una ignorància indigna del clergat valencià, que diuen que és tan culte…. D’això, me’n va parlar, en diferents moments, M. Sanchis Guarner.
¿O és que és una opció contrària a la voluntat de l’Església, però favorable al franquisme, el qual va imposar una normativa fèrria d’ús obligatori del castellà en les esglésies després de la guerra civil de 1936-1939?
*d-11) Entre els valencians, sembla que no té importància que la llenguà pròpia siga o no, és clar, llengua de la litúrgia. El País Valencià serà important per les falles, pel moros i cristians, pels bous al carrer, per les fogueres, etc., però açò de tenir un poc de dignitat com a Poble, pel que fa a la seua llengua pròpia i que servesca per a parlar amb Déu i per a rebre el seu missatge en l’oració oficial de l’Església, la litúrgia, tot fa pensar que açò no interessa…
Amb aquesta actitud, sembla que els valencians admeten i propugnen que, ¡amb la col·laboració eficaç de la mateixa Església Catòlica, cal acabar derruint la llengua pròpia i històrica dels antecessors valencians!
¡Per a això, cal continuar en el conflicte, artificial, que impedesca la recuperació lingüística! ¿Demanar que siguen enviats bisbes a les terres valencianes perquè hi parlen realment la llengua pròpia i històrica de la terra i perquè s’hi complesca el que és la voluntat de l’Església i dret irrenunciable del nostre Poble? ¡No interessa! Això, en tot cas, es donarà a Catalunya i a les Illes Balears; per eixe motiu, hi envien tants valencians com a bisbes.
*d-12) Al País Valencià, no cal que els bisbes parlen la llengua del Poble… ¡Això és dret dels zulús, dels nabibs, dels indis de l’Amazones!… “Els valencians són més cultes que aquests ‘indígenes primitius’”. Els valencians no volen parlar llengües plebees, “de llauradors”. “¡Ja ens ho va ensenyar així, en el Seminari Metropolità, Don Antonio Rodilla!”, diran els capellans. Davant aquests principis imperants, he de dir, sincerament, tot i que amb gran disgust: “Us manca dignitat i us sobra arrogància, fonamentada en la ignorància, la qual uniu al menyspreu i a l’oposició del que és clara doctrina i norma de l’Església i dret irrenunciable dels Pobles del món que volen tenir dignitat!”.
*d-13) No es pot dir ni una Missa en llengua vernacla ni en la Seu de València, ni en la Basílica de la Mare de Déu dels Desemparats, ¡perquè crea conflicte!… ¡Perquè no és pastoral! Davant aquesta realitat, cal repetir als responsables d’aquesta situació, la qualificació de Crist als fariseus: ¡hipòcrites! Les discussions han existit (i encara poden existir) durant segles perquè es permeten i, fins i tot, es desitgen i es promouen de part dels valencians “catòlics” que volen continuar ancorats en la mentida conscient, promovent la baralla i la desobedìència a la voluntat de l’Església Universal, i no fent res per a superar-la a partir de la veritat.
No ho diran obertament, però és manifest que, en el seu interior, començant per l’Església Catòlica, desitgen que el valencià desaparega per sempre més. Les realitats que hem contemplat durant tants i tants anys ho evidencien.
[1] Nota de la traducció. En català, diríem “Vell catalanot: vés-te’n als teus Regnes d’Aragó”.
[2] Nota de la traducció. Es tracta del sistema de govern en què el poder és exercit pels més rics.
[3] Nota de la traducció. Hem afegit aquesta explicació, encara que és molt més coneguda la primera Germania (la qual sorgí en el Regne de València i en les Illes Balears) perquè influí molt en el futur del Regne de València i en el dels altres estats de la Corona Catalanoaragonesa, per la política que portà Germana de Foix (segona esposa del rei Ferran II i virreina del regne valencià entre 1523 i 1536), virreina que, per exemple, afavorí la castellanització.
[4][4] Nota de la traducció. Es refereix, bàsicament, a l’Amèrica castellana, encara que, per un temps de menys d’un segle, es podria incloure part del que devia venir de les colònies portugueses.
[5] Nota de la traducció. El dia 14 de juliol del 2025 accedírem a u dels poquíssims escrits en Internet en què s’exposava el document (a més de parlar-se’n), en aquest cas, en castellà.
Cal dir que les entrades en català n’eren quasi inexistents. L’escrit es diu “Bula del Papa Alejandro VI, haciendo donación de la América a los Reyes Católicos Fernando e Isabel, en 4 de mayo de 1493” (https://www.dipublico.org/117989/bula-del-papa-alejandro-vi-haciendo-donacion-de-la-america-a-los-reyes-catolicos-fernando-e-isabel-en-4-de-mayo-de-1493) i fou publicat en la web “Dipublico.org” de “Derecho internacional”, a partir d’una versió de 1750.
Finalment, adduirem que, en bona part de les referències en castellà, el tema és tractat de manera clarament tendenciosa, com si els drets només fossen del Regne de Castella.
En aquest document, el Papa no diu que les terres d’ultramar passarien als castellans, sinó a ambdós reis: “vos donem, vos concedim i vos assignem a perpetuïtat, a vosaltres i als vostres hereus i successors (els Reis de Castella i de Lleó) amb tots els seus dominis, ciutats, fortaleses, llocs, drets i jurisdiccions i, amb totes les seues pertinences, totes aquelles illes i totes aquelles terres fermes trobades i les que es trobaran, descobertes i les que es descobriran”… Com a aclariment, cal dir que, encara que la reina de Castella fos la titular principal en el regne castellà i Ferran ho fos en la Corona Catalanoaragonesa, ella feia de segon cap d’estat en l’esmentada federació, mentres que ell tenia eixe càrrec en l’estat castellà.
[6] Nota de la traducció. El rei Felip V, en el text, indica que corresponia a ell “el domini absolut dels esmentats regnes d’Aragó i de València”.
[7] Nota de la traducció. Com que l’objectiu borbònic ja era en projecte en el segle XVIII, però la font en què apareix la forma que Pere Riutort posa “la España incorporada o asimilada” és d’un mapa escolar de mitjan segle XIX, hem decidit fer un afegitó en aquest punt, amb intenció d’evitar l’anacronisme. Cal dir que Espanya es formà jurídicament en el segon terç del segle XIX i que les colònies de què parla, en el segle XVIII i fins a aquell moment, eren castellanes, no espanyoles.
[8] Nota de la traducció. Ací partim de l’obra “La joia de l’Evangeli. Evangelii Gaudium”, en la versió de l’Editorial Claret publicada en el 2013 (pp. 137-138).
[9] Document d’Aparecida, 380.
[10] Nota de la traducció. “Pacem in terris. Pau a la terra”, de Joan XXIII, publicada per l’Editorial Claret en el 2013, 2a. edició (no. 96, p. 78).
[11] D’acord amb la versió “Pacem in terris. Pau a la terra”, de Joan XXIII, publicada per l’Editorial Claret en el 2013, 2a. edició (p. 77), correspon al no. 95 i no al no. 89 com s’indica en la versió original de l’explanació.
[12] Nota de la traducció. Gregori Maians i Císcar (1699-1781) fou un erudit, historiador i lingüista valencià. En una lletra al bisbe Climent, de 1768, li comentava en castellà que “sempre cal la conservació de la catalana per a la intel·ligència de les lleis, d’escrits antics i de llibres; i per a entendre millor la Doctrina Cristiana, puix que, en el nostre Regne, hi ha molts que l’aprenen en castellà i que no l’entenen perquè no saben la llengua estranya de la mateixa manera que la nadiua”.
[13] Nota de la traducció. En una versió parcial d’aquesta obra, en Internet, “Diccionario valenciano-castellano” (https://books.google.es/books?id=SpYCAAAAMAAJ&printsec=frontcover&hl=ca&source=gbs_ge_summary_r&cad=0#v=onepage&q&f=false), de José Escrig y Martínez, Librería de Pascual Aguilar, 1871, hi ha una part de la introducció (ací, traduïda) en què es pot llegir que, “Llevat de les oracions que aprenen en la primera educació religiosa i d’uns quants sermons anuals, són molt estranyes les viles en què s’ouen i en què es parle la llengua castellana: essencialment, agrícoles, es dediquen, d’ençà de l’edat de dotze anys o menys, a les fatigues del camp i, per consegüent, obliden encara els primers rudiments de la religió que aprengueren en castellà. Els capellans han d’explicar, sovint, en llengua valenciana, els deures del cristià, per a deixar-se entendre millor; i, en les escoles d’instrucció primària, els xiquets no parlen mai la llengua de Castella. I això no és tan notable en les nombroses viles xicotetes del nostre poblat Regne, sinó que també hem oït dir els Pares de les Escoles Pies de la ciutat de Gandia, que els era molt difícil l’explicació de les matèries senyalades per a l’estudi dels primers anys del segon ensenyament, perquè havien de fer dues explicacions: una, en valencià; i una altra, en castellà” (p. XV).
[14] Nota de la traducció. Hem recorregut al castellà, com un poc després, en el mateix paràgraf, perquè aquesta forma (“lengua universal”) sol ser més usual entre castellanoparlants que, sovint, exalten el castellà com a llengua de cultura i universal, que la parlen moltíssims milions de persones i que, com diuen algunes vegades, contribuí a aportar cultura en terres on hi havia civilitzacions primitives, retardades…
[15] Nota de la traducció. Hem partit de com figura en el document “L’ús de la llengua vernacla en les diòcesis de la província eclesiàstica valentina –País Valencià, Illes Balears-“ (p. 6), treball de recollida de texts realitzat per Pere Riutort Mestre i publicat en 1973 per la Junta Diocesana d’Acció Catòlica.
[16] Nota de la traducció. Ací partim de l’obra “La joia de l’Evangeli. Evangelii Gaudium”, en la versió de l’Editorial Claret publicada el 2013 (p. 161).
[17] Nota de la traducció. Hem triat aquesta forma en castellà, per ser la que figura en el document oficial en què es volia posar el castellà com a llengua de la jerarquia eclesiàstica valenciana, tot i els documents sorgits del Concili Vaticà II i, de pas, dels catòlics valencians.
