Una altra contalla en què copsem signes matriarcalistes i que hi ha en l’obra “Rondalles populars valencianes”, a càrrec de Rafael Beltran, és “L’home que volia fer fortuna”. Un fill diu a sa mare “Mare: doneu-me un pollet, que jo me’n vaig pel món a fer fortuna.
I se’n va anar camí avall. A poqueta nit, veié un llum en una casa de l’horta i hi entrà.
-Bona nit. ¿No faríeu la favor de deixar-me sojornar ací, que m’ha fet de nit i no sé on anar?
-Bé: entra” (p. 466).
Els passatges esdevenen de vesprada i de nit, ell davalla (cap a la terra, cap a lo maternal, almenys, simbòlicament), és ben rebut i hi dormirà.
A continuació, com en relats pareguts, el xic, abans de mamprendre, perd un animal i en rep un altre (una gallina, un porc i un bou).
Ara bé, en arribar a un bancal “on hi havia un home llaurant amb un ruquet (…) li digué:
-Què vos passa?
-Sóc ací -li respongué l’home-, topant amb una penya i el ruquet que no la pot arrancar.
-¿Voleu que us lliguem el bou a veure si ell pot?
-Va!, lliguem-lo.
Ho feren. El bou espentà fort i tragueren un bagul ple de monedes d’or. Tots dos eren desvanits. Es van repartir les monedes i l’home que volia fer fortuna va tornar a casa amb un bou i amb una bona bossa de monedes d’or, sense haver hagut d’eixir de la vila” (p. 467).
Així, per una banda, l’ajuda al pagés (vinculat amb la terra) és compensada per la mare (ací, empeltada amb el passat, amb els ancestres), pel bou amb què el camperol agraeix el detall del jove i, al capdavall, el fill deixa fora el projecte de fer món i, de pas, enllaça amb el terròs, amb la vila.
Una altra narració amb alguns trets matriarcals és “El borrec (La partició de l’herència)”. Així, l’amo d’una casa (el sogre) abusa molt del gendre, qui, un poc abans, s’havia casat.
Passa que el xicot ho comenta a un amic, qui, al llarg de la contarella, fa passar fam al propietari i que la dona no puga fer menges per a tots. En qualsevol cas, l’esposa és una dona amb molta iniciativa: “La dona, en veure que ja no podia fer la coca, va dir [ a l’amic del gendre]:
-Mireu: ¿sabeu què he pensat? Que tornarem a gitar.
-Molt ben pensat. Així, descansarem un poquetet” (p. 473) i “Mireu, bo: ens n’haurem d’anar altra volta a dormir.
-Això dic jo, també” (p. 474).
Al capdavall de la contarella, com que l’amic pega moltes garrotades a l’amo, a qui, per a justificar-ho, amolla que l’havia pres per un anyell que havia fugit, malgrat que el propietari se li queixe (“És que tenia molta fam”), el sogre cedeix a l’amic i, per tant, l’enginy i la constància del confident faran que el marit tracte bé la resta de familiars (en compte de deixar-los famolencs):
“-Doncs, vós en teniu la culpa! Per què feu patir fam a tots?
-D’ara endavant, ja no faré patir fam a ningú més.
I així va acabar la història (…) i no van passar mai més gana en aquella casa” (p. 474).
