Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaven sobre arbres fruiters? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web «Malandia» (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és «Lluís Barberà i Guillem».
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 22 de maig del 2026 comentaren «No ho recordo» (Àngels Sanas Corcoy), «No, però tenien una figuera» (Maria Dolors Sala Torras), «Sí. I tant! Eren dones camperoles. Fins jo, també quan era jove, he anat a treballar al camp, a recollir diversitat de ‘fruits’» (Àngels Benaiges Martí), «No» (Lurdes Gaspar), «No» (Lurdes Gaspar), «I tant! La família de la mare eren pagesos a Sant Andreu de la Barca, al Baix Llobregat. Tenien un camp ple de presseguers, de pomeres, unes pereres i algun cirerer.
Quan veien el temps una mica insegur, patien i resaven.
Jo deia als meus avis: ‘¿Per què no poseu una tela per tot el camp i, així, la pedregada no serà tan dolenta?’.
Ells responien ‘¿No veus que seria molt car?’.
I ara, a molts camps, se’n posa!!!!
El temps és el temps!!!» (Roser Canals Costa), «Sí: sobre un ametller que hi havia a la carretera de l’Estany. I en parlava i el cuidava com si fos d’ella, fins al punt que s’afanyava a recollir les ametlles, perquè, ‘Si no, aquell cony de castellanots fotuts, me les fotran!!!’» (Àngel Blanch Picanyol), «Això sí: nespreres, tarongers de la sang, llimeres…» (Reme Gadea Blasco), «Sí: sobretot, l’àvia materna» (Rosó Garcia Clotet), «Sempre m’ha agradat el camp, diferent dels meus germans. La padrina de part de la mare, la casa on vivia tenia l’hort emmurallat i arbres fruiters i jo ja sabia quan podia menjar la fruita de cada arbre.
Recordo que tenia un ginjoler que la fruita era vermella com les cireres i, a la rama de l’arbre, hi havia uns pinxos que els fèiem servir per a menjar caragol. Jo en tinc un, de ginjoler, a l’hort, que no és el mateix: el van comprar un any a València. També te pinxos, més petits. De part de la família del pare, tots els estius anava a passar uns dies quan era el temps de batre i, al costat de l’era, hi havia un arbre d’albercocs que eren tan dolços que les formigues es posaven dintre als de terra. Allí vaig aprendre a empeltar els arbres fruiters.
Jo sempre he estat pensant en Lleida i en els camps de la meva família: sempre l’he enyorada i fa setanta-sis anys que ja no visc allí. Alguna vegada hi he estat, però poquet…Poca cosa puc explicar-te, però sempre pots trobar alguna cosa interessant. Estaria tot el dia parlant-ne» (Júlia Aixut Torres).
En el meu mur, el 22 de maig del 2026 plasmaren «Jo tenc ses arrels a la pagesia. I és clar que ens en parlaven: com emprar es fruits, confitures, assecar, quan era hora de collir…» (Maria Galmés Mascaró).
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
