En un correu electrònic sobre pedagogia matriarcal, amb resposta de Francesc Castellano Vilamu, del 23 d’abril del 2020, llegim (en relació amb la burgesia catalana i, principalment, a la de la ciutat de Barcelona) que “Els fills, mentre eren petits, estaven en mans de les mares, a vegades, d’una mainadera, fins que anaven a l’escola, generalment, de capellans i, en molts casos, a la Universitat[1], on solien estudiar Dret. Però el més important era que els pares els portaven a les fàbriques a aprendre, ja quan eren adolescents, com funcionava, quines eren les funcions de cadascú dins l’empresa i, sobretot, que els treballadors veiessin qui era el futur amo i senyor. Si la fàbrica era fora de Barcelona, a les colònies tèxtils, per exemple, el fill acompanyava el pare de tant en tant exactament pel mateix aprenentatge (…).
A les fàbriques hi havia una lògica explotació sexual[2], noies que, si volien prosperar dins l’empresa (passar a encarregada pot ser un cas), havien de sotmetre’s als requeriments (no de l’amo, sinó del director o de l’administrador). L’amo estava lluny; el director o el contramestre estava al costat”.
Quant a les diferents maneres d’actuar dins de la burgesia i, ací, altrament, tocant el tema de la sexualitat, escriu que “La petita burgesia volia imitar la gran, però no sempre ho podien fer, perquè el seu capital era menor. També eren, en bona part, lligats a l’església, però, ideològicament, molt més evolucionats i progressistes; és interessant senyalar que alguns n’eren maçons. Aquesta ja va omplir la ciutat de fills segons que eren advocats, metges, notaris…
Una figura molt interessant d’aquesta burgesia menor era la ‘querida’ (així, en castellà), acceptada per la muller legítima que imagino que, en ella, hi veia un descans de les necessitats eròtiques del marit; pensem que la seva educació moral i sexual era molt rígida. La ‘querida’ vivia en estatges que els senyors els havien muntat i, de fet, eren una parella de fet durant pràcticament tota la vida; moltes vivien per l’actual Ronda de Sant Antoni i per carrers de l’Eixample veïns. Hi ha una anècdota que considero genial: es diu que, en una representació al Liceu, a platea, hi havia el matrimoni Ferrerons. L’home va dir a la muller ‘Mira, noia, ¿veus aquella mossa d’aquell palco? Doncs és la querida del senyor tal’. La dona va agafar els prismàtics, se la va mirar i, molt seriosa, va dir al marit ‘¿Vols que et digui una cosa, Ferrerons? La NOSTRA és més guapa!!!’. Sí: la ‘querida’ era assumida perfectament per la legítima”.
Adduirem que, el 3 de novembre del 2020, després que jo hagués enviat unes fotos a uns quants amics, en relació amb l’article “Cançons i glosses eròtiques”, de Felip Munar i Munar i publicat en el llibre “Erotisme i tabús en l’etnopoètica”, Jose V. Sanchis Pastor m’envià un missatge que m’ha paregut prou en línia amb l’anècdota que hem llegit un poc més amunt: “Una dona del meu veïnat era sabedora que l’home li posava les banyes. I va anar una altra dona a refregar-li pels morros el que passava, pels morros. I, la primera, li va respondre:
-Xica, ¿saps què t’he de dir? Que bata qui bata, l’era és meua!”.
I no m’ho pensí dues vegades i escriguí a Jose V.:
“-Una dona amb molta espenta”
I, ell, em posà “I tant!”.
En un fet de la mateixa corda, ma mare, el 13 de novembre del 2020, durant una conversa en què li traguí aquest cas narrat per Jose V. Sanchis Pastor, me’n parlà d’u en què una dona que sabia que l’home eixia amb una muller, amb intenció que no ho fes, cada dia, un poc abans de sopar, es mudava com si fos un diumenge i, fins i tot, li deia “¡Mira quin sopar he fet!”. I com que, cada vegada, ho feia més, al capdavall, el marit deixà la segona dona, però no la dona amb qui era casat. La muller, qui donava moltes facilitats a l’home (qui deia anar-se’n a l’assaig) i que, a banda, era guilopa i tenia molta iniciativa, amollava a unes altres: “Que siga lo que vullga, que vaja amb qui vullga, però que porte els diners a casa”. I, com indicava ma mare, “És que, com em deia, una dona, ‘No és qüestió de fer, és qüestió de saber fer’.
Doncs bé, en resposta a aquests mots de ma mare, el 14 de novembre del 2020, en el meu mur de Facebook, on havia escrit la vespra sobre aquesta anècdota contada per ma mare, Jose V. Sanchis Pastor plasmà “Com la dona del meu veïnat… El marit, pastor d’ovelles, s’apanyava amb la dona d’un altre pastor… I una altra dona del veïnat, li diu: ‘-Xica! Que el teu home es veu amb tal dona…
I respon la primera: ‘Saps què t’he de dir? Que bata qui bata, l’era, meua!’.
I aquella se’n va anar amb un pam de nas”.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Notes: [1] Ens parla d’una família que, si bé benestant, tenia assimilat que era interessant estudiar en la universitat, un punt interessant a tenir present.
[2] Capim que l’explotació sexual la veiem vinculada amb el món capitalista industrial, puix que no en parla de temps anteriors i, a més, com un pont cap a la prosperitat econòmica de la dona i a costa de l’home, un fet que no va en línia amb la cultura catalana. Recordem que, en els segles de què fa esment, el sistema judicial ja no era el català (tot i que es conservava en part), sinó el castellà, de tradició conservadora i repressiva.
A més, comentarem que, aquest tret, és present, com ara, en el llibre “Inspiracions del jove Curro. Poemes eròtics del segle XIX” (https://mariatoldra.files.wordpress.com/2019/09/inspiracions-del-jove-curro-2a-ed.-2019.pdf)l segle XIX i que, com ara, entre 1850 i l’any 1900, incrementà, més o menys, una quarta part el nombre d’habitants), a cura de Pep Vila (en l’edició del 2019).
Direm que hi ha molts poemes en què la dona apareix degradada, com si es tractàs d’un producte a consumir, a diferència de la gran quantitat de poemes i de cançons eròtics de la música popular mallorquina (arreplegades per Gabriel Janer Manila) com també de rondalles catalanes recopilades per Sara Llorens (a primeri, basat en els escrits per Marcelo Fradera (en Mataró, una ciutat catalana prou industrial,… en el segle XX) en Pineda de Mar, una vila que, entre 1850 i l’any 1900, a penes augmentà el nombre d’habitants i que era més aïna una localitat senzilla, en què la dona és ben tractada i és ben considerada.
