Comentaris sobre la dona en la transmissió de la cultura tradicional en l’estudi “Cavallers de capa i capell, quantes estrelles hi ha en el cel?”, treball d’Oreto Doménech i Masià (1976).
Tot seguit, passem a aquest treball del màster en “La política de les dones”, presentat com “Cavallers de capa i capell, quantes estreles hi ha en el cel? El cosmos femení en les rondalles tradicionals valencianes” (https://hdl.handle.net/2445/192786), d’Oreto Doménech i Masià, i publicat en el 2022 pel “Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona”. D’ara en avant, emprarem el títol “Cavallers de capa i capell”.
En la presentació, la investigadora, nascuda en l’Alcúdia (vila valenciana de la Ribera Alta), indica que el recopilador de les contarelles que ella ha tractat, el seu marit (Francesc Gascó i Navarro), de Beneixama (una vila de la comarca de l’Alcoià), quan era un xiquet, “rebia tones diàries d’amor de mare, des que eixia el sol fins que es colgava al llit rendit.
El xiquet (…) només s’asseia (…) a la cadira de boga més baixeta quan les paraules teixien xarxa, caliu, bressol, tendresa i família al seu voltant i sortien rondalles i contarelles, els succeïts i cançons, com fils de sucre (…), de la boca dels avis, les ties i la seua mare” (p. 2).
En acabant, Oreto Doménech entra en l’empelt entre algunes dones de la família i el folklorista, Francesc Gascó i Navarro, i capim un paper decisiu de caire femení: “La tieta Leonor (…). De memòria portentosa, la tia Leonor mantenia vives paraules i expressions que jo només havia vist escrites als diccionaris i ella les usava tan panxa” (p. 2).
En endinsar-se també en altres dones, afig que “no es parlaven mai amb paraules amargants. Francesc m’ha explicat que, si una es molestava, les altres dues l’apaivagaven; Leonor, la més forta de caràcter (…). I, tot això, sense crits, bregues, insults o mentides a l’esquena entre elles, perquè el que més s’estimaven era estar juntes les tres” (p. 3).
Ja en les contalles, diu que, un dia, Francesc li donà un llibre que “Era un recull de rondalles i, en la dedicatòria del llibre, posava:
‘A ma mare,
que em va ensenyar a estimar Beneixama
amb ulls de tendresa i felicitat’.
(…) vaig gaudir tant llegint aquelles rondalles, tan vives que semblava que es movien, amb tan pocs circumloquis literaris, autèntiques, veritables (…). Històries, contes, succeïts i acudits contats a la porta del carrer o a la vora de la llar, principalment, per dones, Leonor, Àngels i Fina, i d’altres contalles més picants del tio Honori… altres historietes de veïns i veïnes de Beneixama que, quan sabien que Francesc les recollia, anaven a contar-li’n” (p. 3).
Per tant, un llenguatge casolà, senzill i cultura tradicional, majoritàriament, transmesa per dones i que devia ser, “aproximadament, la llengua oral de finals del segle XIX” (p. 4) i que enllacen amb la vida i amb la gent mitjançant una amor de mare que salva (p. 4) i que Oreto Doménech trau “com un homenatge a Leonor, Àngels i Fina, i totes les dones que han contat històries a la xicalla i als adults, tot teixint fils de fortalesa, coneixença i unió” (p. 4).
Cal adduir el paper del folklorista amb l’estudiosa a través de les narracions, puix que “Francesc em donava, sense ell saber-ho, (…) una lliçó d’amor; estimació per les seues dones, la mare i les dues ties, atorgant-li valor a la memòria d’elles i revivint totes les estones de bona relació que hi va passar. (…) una mare que el va ensenyar a plorar quan ho necessitava, a cuinar i a dur la casa i que, al final, encara guardava un ensenyament (…): que la vulnerabilitat del cos troba en l’amor la seua fortalesa” (p. 4) i ens permet copsar que “un altre món, no violent –que no vol dir exempt de maldat- és possible” (p. 5).
Agregarem que la nit del 12 de març del 2026, el mateix dia que escriguí sobre la introducció d’aquest treball, evoquí que, quan jo encara era un xiquet de, poc o molt, dotze anys (cap a l’any 1983), mon pare em contà una contarella popular per Aldaia i per Alaquàs (dues viles de l’Horta de València). Ací l’escric:
“Molts anys arrere, un home, en plena foscor del dia, anava pel Camí Vell de Torrent, un camí en què, aleshores, no hi havia llum artificial com ara.
Tot anava bé, però, a mitjan recorregut, notà que no podia continuar.
Llavors, sense girar-se, per la por que tenia, començà a dir:
— No! Si us plau! No em feu cap mal! ¡Vos faré la favor que vullgueu, però no em mateu!
Passà la nit i, quan s’albirava l’eixida del sol i, tot i la foscúria, la color morada començava a minvar i a cedir cap a colors més pròximes al carabassa, l’home començà a estar més segur.
Aleshores, féu mitjà volta… i veié que, part de la roba que portava, havia restat enganxada a una mata grossa que hi havia pel camí.
Per això, ell continuà, com la vida”.
