Una biblioteca que modifica temporalment un Starbucks al Japó; una biblioteca mòbil temporal a Cesis, una petita població de Letònia, en el marc d’una Universitat d’Estiu; una cabina biblioteca d’ús individual que és fruit de l’estreta col·laboració entre una artista i un arquitecte a Portugal… Tres propostes de biblioteques, que trenquen motlles, i s’endinsen i ens ensenyen possibles camins nous de la pràctica professional. Tres intervencions bibliotecàries, quasi performances, temporals i efímeres, i que exploren diferents conceptes que, si no ho són ja, d’aquí poc esdevindran crítics i centrals en el pensar arquitectònic bibliotecari.
L’exemple de la cafeteria nipona ens mostra una modificació del disseny interior, en clau bibliotecària, d’un espai en principi totalment aliè. I és més, és una proposta senzilla i potent, contundent i alhora minimalista, que obre camí a les possibilitats d’inserció d’espais i paisatges bibliotecaris en d’altres àmbits, amb una filosofia d’ús dels llibres pràctica i potser fins i tot, pragmàtica. I a banda del disseny, hi ha un altre aspecte que cal destacar. L’ús mateix dels llibres com a objectes que poden tenir un segon ús configura nous horitzons pels denominats centres d’interès, que podrien superar la seva organització en grans temes… i convertir-se en motors d’experiències, en vehiculadors de noves sensacions, que transformin l’experiència lectora i d’aprenentatge, i que el lector (el ciutadà) fins i tot se’n pugui emportar quelcom de físic. Com en l’Starbucks de Tòquio, on una part dels llibres serveix per a decorar el cafè que et veuràs tot seguit, després d’haver après i d’haver-te informat sobre aquell mateix cafè.
El segon cas, a Letònia, és una proposta d’uns estudiants d’arquitectura. Aquesta biblioteca temporal representa un excel·lent exemple de relació entre biblioteca i ciutat, tot establint un diàleg i una nova forma de conversa. Es superen les típiques biblioteques mòbils en forma de carrets (tan presents a les nostres platges o piscines durant l’estiu, i per desgràcia, sempre tan iguals i horroses). I es crea una icona, un objecte urbà en tota regla; la biblioteca mobiliari. Una nova biblioteca temporal que dialoga no només amb l’espai urbà i ciutadà, sino que molt més important, directament amb els ciutadans i les persones. I a més, ofereix un espai diferenciat, una experiència bibliotecària traslladada directament a l’asfalt. I aquesta és precisament la gran diferència amb l’anterior model dels carrets: la creació d’espais.
Finalment, l’exemple portuguès ens parla de l’escala, d’una escala més reduïda, humana, confortable i abastable entre l’espai bibliotecari, la persona i l’experiència lectora. Una escala més personal, més individual, que permet una relació més profunda i humana entre aquestes tres arestes del triangle: un espai íntim, individual i sense condicionants externs, minimalista i concentrat; la persona, que té a l’abast un fons reduït, seleccionat i únic, i que permet la focalització, la concentració i la no dispersió; i una experiència lectora i de coneixement més fluïda, més directa i menys mediatitzada, on lector, llibres i espai conflueixen. Una proposta, d’altra banda, que es podria aplicar també amb els centres d’interès, tot creant també espais d’interès, i completant així una experiència rodona, tancada i plena.
Dissortadament, en els tres casos, la presència i el saber fer dels bibliotecaris en la planificació i disseny dels espais que habitaran i que li són propis és, senzillament nul·la, desoladora, desèrtica. Quelcom que sens dubte cal corregir.
