L’espai, el lloc i la funció social, ciutadana i comunitària de la biblioteca és ja la carta guanyadora per a garantir la supervivència futura de les biblioteques i dels bibliotecaris. L’espai, la bona -o millor dit- l’excel·lent concepció, el disseny acurat i una quirúrgica gestió de l’espai bibliotecari ens ha garantit l’èxit: un èxit segurament a molt llarg termini, que perdurarà en el temps, gràcies a uns professionals excel·lents que els apassiona la seva feina i tot allò que fan, i també en bona mesura a l’evident duresa i despersonalització de les ciutats contemporànies; i també a la necessària i imprescindible recerca d’un espai ideal i sovint idealitzat, que humanitzi i simplifiqui les nostres relaciones socials, comunitàries i més properes. És potser la biblioteca aquell espai utòpic on se’ns permet frenar, pensar, meditar amb calma i delicadesa, i mitjançant el qual podem entendre millor el món? L’eix central, però, d’aquesta voluntat utòpica, ja fa temps que no recau en el fons bibliogràfic i documental de la biblioteca; per contra, es centra i es fonamenta en les persones i en l’espai. Les persones que habiten la biblioteca, els seus equipaments i els seus racons i espais són l’autèntic valor de les biblioteques contemporànies del segle XXI. I m’aventuro a assegurar que serà així durant molts anys.
I no obstant aquest futur esperançador (i no nego que també tingui fins i tot un punt d’idíl·lic i d’innocent) de les biblioteques, crec que els bibliotecaris, els professionals que hi treballem, hem perdut pistonada, i restem desubicats i desorientats: són cada cop més les persones, els usuaris, i tot allò que hi realitzen sovint sense la intervenció dels bibliotecaris, els qui han pres el control total i absolut d’allò que s’hi esdevé a la Biblioteca. Els usuaris s’han apoderat i han interioritzat l’espai bibliotecari com a propi, com a íntimament propi, i fins i tot com una extensió natural, lògica i indispensable de les seves activitats diàries (tant personals com professionals). Possiblement sigui l’apropiació més intensa d’un edifici públic que s’hagi donat mai. Els bibliotecaris hem creat un producte de tanta qualitat, que possiblement l’èxit ens ha superat, i l’apropiació de l’espai ens hagi passat per damunt… fins al punt de què el nostre propi espai professional també s’estigui començament a qüestionar. Som els bibliotecaris absolutament indispensables i necessaris per a la gestió de l’espai de les biblioteques? Possiblement la resposta sigui negativa, i fins i tot estan ja apareixent experiències d’autogestió d’espais en determinades biblioteques, i aplicades a franges d’usuaris concretes. El cas de l’Espai Jove de la Biblioteca Comarcal de Blanes, experiència que a més ha guanyat el 2n Premi Teresa Rovira de 2015, n’és possiblement la primera experiència a Catalunya (o com a mínim la primera que en tinc constància, perdoneu)… però estic convençut que serà un camí que caldrà explorar intensament. I serà sens dubte quelcom que se’ns anirà reclamant als professionals; caldrà doncs ser amatents a aquestes demandes, i atendre-les amb celeritat i amb la qualitat habitual. No fer-ho ens situarà en desavantatge.
En aquesta situació restem indefensos, sens dubte. Ens deixa en una posició feble, de professionals potser i segurament prescindibles a ulls de bona part de la societat. Si, encara ara i per dissort. Però parlo dels professionals, que no i paradoxalment de les biblioteques. Hi ha potser una enorme distància entre el què i el qui? Ens hem sabut vendre tant bé com hem venut les nostre biblioteques? Humilment i només és una simple opinió, crec que no. Hi ha una clara identificació entre continent i contingut en determinades professions. No cal dir-les, ja ens entenem i tots sabem quines són. Ningú, absolutament ningú, concep determinats equipaments sense els seus corresponents professionals que els gestionin i en tinguin cura. Però ens estem endinsant i estem explorant nous horitzons en què nosaltres mateixos volem esborrar d’una volada aquesta correspondència, aquesta identificació potser automàtica.
En quina posició quedem, doncs, els professionals dins del nostre propi ecosistema físic i laboral? O millor dit: en quina posició volem que se’ns identifiqui? On volem ser, on volem que se’ns vegi? O potser justament es tracta del contrari: que no volem que se’ns vegi, i que volem moure els fils de les nostres organitzacions des de l’ombra. O potser, senzillament, res no sigui tan complicat…
