Blog

Les biblioteques i la realitat de la nova normalitat

10 de novembre de 2020 - By Daniel Gil

Poc a poc anem veient com la denominada #novanormalitat es va extenent per tots els àmbits de la nostra vida diària i les nostres accions quotidianes. Ho condiciona tot, ho impregna tot. Ho limita tot. I mentrestant, estem vigilant que aquesta #novanormalitat no erosioni encara més les nostres fràgils democràcies modernes, i ens aboqui a un feliç control poblacional i a un orwellià 1984, doncs “la creació de la por és el millor mecanisme polític per l’obediència social, però també el major destructor de la democràcia i els seus drets.” (Robert Òdena, 2020).

Veiem ja que res és igual que abans, i molt probablement no ho torni a ser mai més: mascaretes omnipresents, cues per a entrar als comerços, i un llarg etcètera que ara no detallaré per excessiu, conegut i també trist i preocupant, també val a dir-ho. I a tot això, òbviament les biblioteques no n’han quedat al marge, i també s’han hagut d’adaptar, sovint sense un Pla B en l’horitzó i sense saber massa bé què calia fer. En aquest sentit, i per a donar una mica de llum a aquest panorama incert, Anthony W. Marx, president de la Biblioteca Pública de Nova York exposa en un article al New York Times, que les biblioteques han de canviar, i que aquest canvi passa necessàriament per oferir molts més serveis digitals. I afegeixo i preciso: més i millors, i que aquests serveis no siguin només una part de l’estratègia i la política (parcials) de les biblioteques, sinó que aquest serveis suposin una transformació estructural, orgànica, de les mateixes. Un canvi disruptiu. És significatiu un paràgraf de l’article de Marx que subscric plenament: This experience has made it clear to us that libraries must invest — or continue to invest — in digital and virtual technologies and expertise. There is so much more we can do. Every library should aspire to provide the broadest possible digital access to all books and the world’s accumulated knowledge, not just the snippets now available on the web. The digital public library is a piece of necessary public infrastructure that must be built with the same care, collaboration, and adherence to values — including privacy — that we have used to build and run our branches. (Marx, 2020)

Per descomptat, crec que d’aquesta crisi hem après que les biblioteques i els bibliotecaris hem d’expandir-nos fora de les quatre parets del nostre edifici-bombolla d’una forma completament diferent a la que ho veniem fent amb èxit. Si en l’època pre-Covid feiem extensió com una simple acció més que s’afegia al nostre catàleg de serveis, durant el confinament hem hagut de donar servei íntegrament en digital, al 100%… Tot s’havia traslladat a l’àmbit digital, i sense ell segurament molts segurament hauriem implosionat. Pura supervivència bibliotecaria per a poder seguir donant servei. Aquesta sortida cap a fora ha estat, òbviament, digital: no hi havia cap altra forma de fer-ho. El digital, ja present a les nostres vides en major o menor mesura, ara ha arribat per a ser totalment omnipresent. I és que la #novanormalitat a les #biblioteques passa per incorporar el digital en tots, absolutament tots els àmbits de la gestió i de la nostra pràctica diària. En aquest sentit, a casa nostra tenim un bon exemple d’aquesta tendència, i és que totes les biblioteques universitàries de Catalunya agrupades en el Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya van signar aquest més de juny passat un manifest conjunt posant de relleu aquesta necessitat, aquesta exigència, d’impulsar i accelar encara més aquesta transformació digital que la crisi sanitària i social ha posat de manifest amb una virulència i una rapidesa com mai havíem vist, i també precisament per a intentar minimitzar aquesta crisi social que s’ha esdevingut, afavorint l’accessibilitat universal per a tothom. Així, per a les biblioteques universitàries, “per donar una resposta eficient a la situació actual, i a banda de les accions puntuals de millora dels serveis tradicionals encara molt importants, cal que des de les biblioteques es fomenti una visió global que ajudi les universitats a fer un pas endavant en la transformació digital de l’educació superior en tots els seus aspectes. Cal disposar d’una visió i una estratègia digital que doni no només resposta a les necessitats emergents derivades de la crisi sanitària sinó també als reptes de la propera dècada.” (Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya, 2020)

Per descomptat, crec que d’aquesta crisi hem après que les biblioteques i els bibliotecaris hem d’expandir-nos fora de les quatre parets del nostre edifici-bombolla d’una forma completament diferent a la que ho veniem fent amb èxit. Si en l’època pre-Covid feiem extensió com una simple acció més que s’afegia al nostre catàleg de serveis, durant el confinament hem hagut de donar servei íntegrament en digital, al 100%… Tot s’havia traslladat a l’àmbit digital, i sense ell segurament molts segurament hauriem implosionat. Pura supervivència bibliotecaria per a poder seguir donant servei.

Ara, arribats a aquest punt, després d’un confinament i amb noves restriccions en forma de toc de queda que s’allargarà mig any i d’un més que possible nou confinament, en què moltes biblioteques ja han obert les seves portes (amb limitacions) i moltes altres continuen tancades, en la meva opinió crec que el col·lectiu professional se n’adonarà d’algunes coses molt interessants (si encara no ho hem fet), i que poden suposar fins i tot una gran i excel·lent oportunitat. Se me n’acudeixen, de forma ràpida, tres:

Que la digitalització no era tan sols una estratègia destinada principalment al fons antic i reserva de la biblioteca, centrada en la preservació i la conservació. Que ara també s’ha d’incorporar en aquesta equació l’accés. I que la digitalització s’ha de poder aplicar també al fons modern, i que el desenvolupament de col·leccions d’#ebooks, de bases de dades i de #repositoris són polítiques que serveixen per a garantir l’accés permanent i ubic de les col·leccions als nostres usuaris.
Que la digitalització no és tan sols quelcom que es circumscriu a l’àmbit de la gestió del fons de les nostres biblioteques, sinó que haurem de ser capaços d’implementar ja, i de manera definitiva, una gestió global plenament digital a les nostres biblioteques: altes online de nous usuaris, pagaments telemàtics mitjançant TPV virtuals, reunions virtuals, teletreball parcial o tota, desenvolupament de xarxes VPN,… serien només alguns exemples.
Que això de la limitació d’aforament potser no estigui tan malament, i que possiblement ens pugui ajudar a gestionar més i millor els nostres edificis, les nostres instal·lacions i els nostres recursos i equips (humans, materials, etc.)**; que ens ajudarà a dimensionar millor els nostres esforços i la nostra política bibliotecària, i a poder donar un servei personalitzat i una atenció individualitzada als nostres usuaris. Que la limitació d’aforament ens podria ajudar, àdhuc, a flexibilitzar més els nostres edificis, i a poder donar nous usos que ara no hi tenen cabuda per una simple i pura falta d’espai.

En aquesta nova realitat, segurament més que mai, hi ha una cosa de la qual mai hauriem de deixar estar atents: i és que sempre, sempre, hem de poder garantir l’accés igualitari i equitatiu a les nostres biblioteques, sense cap mena de discriminació. I això és quelcom que, esperem, no hauria de canviar mai. I si hem lluitat per a que no hagi canviat fins avui, on la presencialitat era predominant, hem de continuar lluitant per a què en l’àmbit digital tampoc canviï res.

Sempre hi ha algú a l’altre costat de la biblioteca

I és que aquesta conversió digital que considero necessària per a fins i tot continuar tenint biblioteques vives (i en essència tal i com les hem conegut i tal i com les van concebre originàriament en l’àmbit anglosaxó -i que ha acabat fent fortuna a tot el món, àmbit llatí inclòs-, com una eina d’instrucció i alfabetització), no ens ha de fer perdre un fet cabdal i de màxima importància: malgrat tot, hem de tenir clar que sempre, sempre, hi ha algú a l’altre costat de la biblioteca. I que malgrat que haurem de repensar-nos digitalment, reconfigurar i dimensionar els nostres edificis de biblioteques, i en conseqüència haurem de veure menys els nostres usuaris, no per això voldrà dir que no hi siguin: hi continuen sent, i són igual o més valuosos que abans i que sempre. Ens debem, sempre, als nostres usuaris. En tot allò que fem, sempre hi haurà algú a l’altre costat de la biblioteca. Persones i vides que d’una manera o d’una altra ens necessitaran i ens buscaran. I per les quals haurem de treballar. Perquè malgrat no ser-hi de forma física, de forma presencial, hem de recordar que continuen ben vius a l’altra banda de la pantalla. I és que en els seus inicis, i fins abans d’ahir, l’epicentre del progrés socials que representava la biblioteca era justament l’edifici de la biblioteca. Ara, sembla, que també s’haurà d’aconseguir des de les llars privades de les persones. Tot allò pròxim, local, humà i social, i la proximitat i el caliu, i els mitjans i els continguts, tot això durant segles hem après a fer-ho des dels nostres edificis, ara ho haurem de saber transmetre de forma telemàtica, amb una pantalla pel mig. Pel camí perdrem segurament també bona part de l’efecte igualador dels espais bibliotecaris, on tothom hi era benvingut. Guanyarem, segurament, uns quants percentatges més d’escletxa digital i de diferències socials. Caldrà estar amatents.

Ningú no amaga ja, a aquestes alçades de la pel·lícula, que vivim temps estranys. Temps que estan marcats per un oxímoron que sembla que hem assumit silenciosament, mansament, però que en el fons de les nostres ments i de la nostra pràctica personal i professional ens resistim a deixar que ens superi. La distància social que se’ns recomana en aquesta fictícia #novanormalitat és tan difícil d’aconseguir, tan complicada de fer-se realitat, que sembla ben bé una utopia. O una distopia, segons des de quina òptica es miri. I és que som animals socials, animals fets i programats per a viure en companyia d’altres animals com nosaltres. De fet, tota la nostra existència gira al voltant de viure, fer i desfer, treballar i divertir-se, i estimar i deixar-se estimar per tot de persones com nosaltres. No fer-ho així, seria pervertir la naturalesa humana mateixa… Només es pot portar a terme amb garanties d’èxit amb sancions i restriccions que imposen uns governs que hom ja no sap si estan més preocupats per la salut pública o per un control social cada cop més estricte i permanent. Pensar que aquest oxímoron en si mateix que és el de la distància social es pugui mai portar a terme d’una manera efectiva i voluntària, sense cap mena d’imposició, és patir d’una ingenuïtat fins i tot malaltissa i perillosa… amb totes les conseqüències que es puguin derivar de tot plegat. Perquè una cosa que tenim clara quasi tots els bibliotecaris és que la relación de la biblioteca con sus usuarios requiere de un contacto físico, desde el que la comunidad fluye y se reafirma. En el momento en que perdemos esta facultad, la biblioteca entra en un proceso de caída libre que termina en su extinción. La biblioteca es comunidad, más allá de lo virtual.” (Soto, 2020).

El paradigma físic i presencial, però, en què viviem majoritàriament a la biblioteca sembla que ha acabat de difuminar-se, d’esborrar-se gràcies (o a conseqüència de, o per culpa de, encara no ho tinc massa clar) a l’adveniment d’aquesta pandèmia disruptiva i estructural, generadora infinita de patiments, però que també serà capaç (i no cal mai perdre-ho de vista) de genera canvis substancials i profunds i que han vingut per a quedar-se. No obstant això, en l’àmbit digital hi ha una paradoxa força habitual: i és que tot sovint creiem que en les nostres accions com a professionals mai no hi ha ningú a l’altra banda, que tot allò que fem no té cap mena de repercussió en ningú més que en nosaltres mateixos. I és radicalment fals. Contundentment fals. Ans al contrari. En tot allò que fem sempre hi haurà algú a l’altra banda; sempre pagarà la pena fer les coses perquè sempre algú altre es beneficiarà i en traurà profit de els nostres accions. Sovint pensem que l’espai de socialització per definició és el taulell, la sala de lectura, i que és allà on podrem desenvolupar al màxim la vessant social de la nostra professió. On podrem interactuar en primera persona amb els usuaris i on els podrem ajudar més i millor. I si, el “ser a sala” dóna moltes satisfaccions, però també hi ha molts altres àmbits, massa vegades molt amagats, de la nostra professió on també hi ha algú a l’altra banda, on podem socialitzar, i on la nostra tasca tècnica també té un retorn (tot i que no tant evident ni ràpid com el que s’obté al taulell i amb l’atenció personal física amb els usuaris). I quins podrien ser aquests àmbits? Doncs se me n’acuden tres:

Quan cataloguem penso que sovint ens fa la sensació d’estar fent una travessa pel desert, i que rarament obtindrem cap mena de retorn per part dels usuaris. Doncs no, no és així. Quan afegim resums, notes de contingut, o etiquetes 856, entre d’altres, estem enriquint el catàleg, estem oferint una major i millor experiència dels nostres usuaris amb el catàleg, i els facilitem la seva feina de recerca i recuperació de la informació. I augmentem l’ús que es fa del catàleg, i poc a poc anem estenent la sensació entre els nostres usuaris que el catàleg és una eina útil i necessària. I molts usuaris ens acabaran dient, personalment, que el catàleg els ha servit per a localitzar aquella comunicació a un congrés, o aquell capítol de llibre que necessitaven per a la seva tesi… per exemple. Sempre, a l’altra banda, hi ha algú.
Quan remodelem la web de la nostra biblioteca, sempre ho hem de fer pensant en què sigui usable per als usuaris. En què els faciliti la vida i els faciliti la seva relació amb els bibliotecaris i els serveis que els oferim. En aquest sentit, poder automatitzar per exemple el pagament de serveis mitjançant un TPV virtual seria una eina excel·lent per obtenir un retorn, i saber que hi ha algú a l’altre costat.
Les xarxes socials són un entorn virtual perfecte per a poder rebre un retorn quasi automàtic i molt fructífer amb els nostres usuaris. Però cal cuidar-les. Caldria potser entendre-les com el canal prioritari de comunicació amb els nostres usuaris. I actuar en conseqüència. No s’hi val no contestar preguntes a Twitter o a Facebook. No s’hi val no atendre qüestions al perfil que tenim a Google Business quan ens fan una ressenya… És important, cada cop més. I ho és perquè sempre hi ha persones al darrera.

Sobre les oportunitats socials perdudes

No obstant tot el que s’ha exposat fins ara, hi ha molts companys de professió que, malgrat veure les bondats i la utilitat i la necessitat de la digitalització, també aposten fermament i amb convicció per a què la biblioteca també esdevingui un agent social de primer ordre, d’igual importància i necessitat que la resta d’actors del tercer sector. És la concepció de la biblioteca social, i que té possiblement amb la Fundació Biblioteca Social el seu màxim exponent, l’objectiu de la qual és contribuir a reforçar els col·lectius més vulnerables, per compensar els desequilibris socials existents a Espanya. Ho fem potenciant projectes que duen a terme les biblioteques públiques,dirigits als sectors més vulnerables de la societat: nens i joves, sovint de famílies amb dificultats, amb problemes de comprensió lectora, persones en atur i immigrants, amb risc d’exclusió social, persones grans, que han aportat a aquesta societat i que sovint estan soles, etc. (Fundació Biblioteca Social, 2020)

L’acció social ha estat, és i continuarà sent, amb tota probabilitat, un dels pilars central de la nostra tasca professional. Molts hi creiem. Jo el primer. Molts creiem profundament en els beneficis socials de la nostra professió, per tal de construir unes societats més instruïdes, cultes i crítiques amb el seu entorn i sobretot amb els seus governants. I és que comparteixo plenament l’afirmació que El servicio de biblioteca pública es desde su creación un pilar fundamental para la sociedad, le sirve de garante del conocimiento, le acerca a las manifestaciones de la cultura, le ayuda a formarse como persona, le ofrece multitud de posibilidades para crecer, para realizarse, para compartir, para aprender, para en definitiva participar activamente de la vida social de su entorno pero sin dejar de lado su propia personalidad e individualidad. (Carrascosa, 2020)

Aquesta pandèmia que ho ha trastocat tot (i molt possiblement també ha trastocat a tothom) ha palesat cruelment també que molta la literatura professional sobre aquest tema de la biblioteca social era només fum, paraules, i que quan calia demostrar, portar a la pràctica i defensar tot allò que havíem escrit tant i tant bé, doncs que ens hem pansit, i que doncs potser no erem ni som tant importants com ens creiem i ens havíem autoconvençut.

Malgrat tot, i malgrat els enormes esforços que la comunitat bibliotecària catalana i espanyola ha invertit en transformar, potenciar i significar la biblioteca com un agent social de primer ordre i absolutament necessària i imprescindible, i malgrat que, com a mínim en teoria i en multitud d’articles científics ens ho vam arribar a creure, sembla que la pandèmia de la Covid-19 ha posat totes les cartes sobre la taula… i com a mínim el resultat ha estat que potser la biblioteca ni era tan social i ni era tan imprescindible ni necessària com càndidament ens havíem cregut. “La pandemia del covid-19 ha sido la prueba de fuego para determinar con hechos que nuestras teorías tenían una base real sólida, que estábamos preparados para demostrar su funcionamiento y su valía, en ninguna coyunta mejor que en ésta, en un estado de excepción sanitario y social como el que estamos viviendo. Era la oportunidad de oro para probar de qué somos capaces, la relevancia de nuestro sitio en la sociedad… pero, salvo honrosas y reconocidas excepciones, no ha sido así.” (Soto, 2020). Vaja, que quan el sector havia de marcar paquet, marcar lobby i que les patums professionals fessin d’avantguarda… doncs que res de res. Hi ha, però, qui veu el got mig ple, i entre aquestes excepcions i figurarien “todas las actividades desarrolladas por las bibliotecas durante los momentos más duros del confinamiento, me quedaría, sin duda, con aquellas que tienen que ver con el apoyo comunitario (creación de material sanitario a través de impresoras 3D, ser centro de acopio de material higiénico sanitario…), apoyo a colectivos desfavorecidos o personas huérfanas de biblioteca (lectura de libros a personas mayores por teléfono, utilización del correo postal para el envío de libros, cesión de tablets, portátiles, MiFi, lectores de libros electrónicos…) y actividades digitales (cuentacuentos, retos literarios, clubes de lectura…).” (Marquina, 2020). Un cop més sembla que, malgrat les paradoxes en l’àmbit digital de que parlava més amunt, allò digital s’entreveu que serà el proper camp de batalla on la biblioteca i els bibliotecaris caldrà que hi siguem presents per tal d’aplicar les mateixes fòrmules socials i inclusives que hem vingut aplicant a la vida presencial i física. La biblioteca digital per a tothom, i impulsant accions nuclears que redueixin una escletxa digital que la crisi ha fet que sigui molt més àmplia, greu i cruel.

Aquesta pandèmia que ho ha trastocat tot (i molt possiblement també ha trastocat a tothom) ha palesat cruelment també que molta la literatura professional sobre aquest tema de la biblioteca social era només fum, paraules, i que quan calia demostrar, portar a la pràctica i defensar tot allò que havíem escrit tant i tant bé, doncs que ens hem pansit, i que doncs potser no erem ni som tant importants com ens creiem i ens havíem autoconvençut. I que allò d’esdevenir un grup de pressió capaç de fer canviar agendes polítiques si de cas ho deixem per a quan tot torni a la normalitat. I la normalitat que havíem viscut, allà d’on veníem, creguin-me, ja mai més tornarà, i haurà estat un breu miratge d’una comoditat fictícia. Com podem defensar allò que creiem si quan venen mal dades som -en termes generals- els primers a no reivindicar-nos de forma efectiva i amb un cert impacte?

Referències

Carrascosa, Mercedes (2016). “La acción social en las bibliotecas”. En: Biblogtecarios (3 noviembre) https://www.biblogtecarios.es/mercedescarrascosa/la-accion-social-las-bibliotecas/ [Consulta: 26 d’octubre de 2020]
Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya (2020). “Accelerant la transformació digital de l’educació superior” https://www.csuc.cat/sites/default/files/docs/manifest-de-les-biblioteques-universitaries-davant-la-covid-19.pdf [Consulta: 26 d’octubre de 2020]
Fundació Biblioteca Social (2020). “La nostra raó de ser – objectius i valors”. En: Fundació Biblioteca Social https://fundacionbibliotecasocial.org/fundacio/la-nostra-rao-de-ser/ [Consulta: 26 d’octubre de 2020]
Marquina, Julián (2020) “«Las bibliotecas públicas buscan crear sociedades fuertes, más formadas e informadas»”. En: JulianMarquina.es (3 noviembre) https://www.julianmarquina.es/las-bibliotecas-publicas-buscan-crear-sociedades-fuertes-mas-formadas-e-informadas/ [Consulta: 3 de novembre de 2020]
Marx, Anthony W. (2020) “Libraries must change”. En: The New York Times (May 28) https://www.nytimes.com/2020/05/28/opinion/libraries-coronavirus.html [Consulta: 14 de juny de 2020]
Robert Òdena, Eduard (2020). “Vigila, l’arma està carregada, només falta el diable”. En: Eduard Robert Òdena (9 de juny) https://eduardrobert.wordpress.com/2020/06/09/vigila-larma-esta-carregada-nomes-falta-el-diable/ [Consulta: 14 de juny de 2020]
Soto, Roberto (2020) “Bibliotecas, el rol que pudo haber sido y no fue tras el covid-19”. En: Biblogtecarios (30 septiembre) https://www.biblogtecarios.es/robertosoto/bibliotecas-el-rol-que-pudo-haber-sido-y-no-fue-tras-el-covid-19/ [Consulta: 23 d’octubre de 2020]