La manera que tenim de menjar –no només el menjar en si mateix– ens defineix com a persones, i a més, penso, té una certa relació en com ens enfrontem el món; en com en els mengem la vida i com ens hi relacionem. Crec que això és una evidència empírica que tothom acceptarà a ulls clucs. Aquesta petita reflexió de pa sucat amb oli me la feia durant la quotidianitat intensa i esgotadora i meravellosa que em proporcionen les meues filles, mentre endrapàvem per a sopar uns entrepans calents fets amb pa de motlle, i m’hi fixava en les diferents formes que teníem de menjar-nos-els.
A ma filla menuda, li tallem els entrepans en diagonal, convertint les llesques quadrades del pa de motlle en dos triangles més menuts, aptes per a les seues manetes encara en creixement. Després, és clar, si no hi estàs al damunt, veus com sigil·losament va traient tot el contingut de dins l’entrepà. És de les que s’acaba menjant només el tall, i no la guarnició. Em pregunto en quin moment ja d’adults hem perdut aquesta capacitat de menjar-nos només el tall, i en quin moment vam acceptar menjar-nos fins al paroxisme, i sense protestar, tota mena de guarnicions, com podrien ser perfectament els 670 minuts (11 hores i 10 minuts) que porto perduts en retards a la nostra estructura d’estat fallit que és la R16.
Ma filla gran, per la seva banda, té una forma ben peculiar de menjar-se el entrepans. Primer es fot una de les quatre vores, possiblement s’ho endrapa com un petit mal menor, com un petit peatge a pagar, per a continuació fotre’s tot l’interior, tota la molla, tota la part més tova i tendre i més farcida de l’entrepà, i deixar-se les altres tres vores de la crosta en forma d’una U, adduint que està tipa. Vindria a ser una mica com una metàfora del creixement: poc a poc em vaig menjant els problemes i entrant a la vida adulta, però encara tinc un entorn de seguretat on recolzar-me.
I finalment, servidor de tots vostès. Jo sóc dels que es menja primer les quatre vores dels entrepans de pa de motlle, i per acabar es fot la part de dins, tota, sense deixar-ne res, i on gaudeixo de la seva tendresa i on frueixo amb tot el que hi he ficat a dins. Podríem dir que sóc dels que primer treu ràpidament tots els problemes als assumptes, s’hi enfronta i els soluciona? Per després començar a xalar amb el que visc i faig, de forma lenta i pausada, fruint de cada mos i de cada segon.
Ara que, ben mirat preferiria no haver perdut mai la manera de menjar de ma filla menuda. Especialment pel que fa no acceptar tota la guarnició sovint indigesta que ens proporciona la vida adulta, i que ens la fotem –o ens la foten– pel boc gros.
