Escrit d’anit.
***
Paraules de hui:
«Avant les atxes», Kike.
«Agraïda per tot. Sempre endavant!», Rosó Garcia Clotet.
****
Hui, entre d’altres coses, he parlat amb ma mare i, quan li he dit «rondalles», m’ha demanat:
«— Quantes?».
Llavors, li dius que, poc o molt, n’havies llegit (i analitzat) unes dues mil. Més avant, has fet comptes, has cercat obres i has capit que sí, que devia ser cert. I, això, sense comptar les que hi ha en Internet o les que t’han enviat.
Altrament, hem llegit uns mots de la Neus, una dona que és mestra i amant dels balls i de la cultura tradicional catalana (https://x.com/neusparce/status/2090859191288152272):
«— Gairebé tots els països i altres llocs de la Península veneren amb honor el seu vestit típic, tots, llevat dels catalans. Per què no els fem servir en celebracions i festes nostrades? Per què ens fa vergonya i ens limitem a treure’ls per fer de pastorets per Nadal? És lamentable».
Tot seguit, li he respost (https://x.com/LluisBarbera50m/status/2091256496244011374):
«— Bon vespre, la Neus,
No he estudiat el tema, però sí que he capit que, en relació amb el mot ‘folklore’, en articles, poc o molt, del 2013 ençà, es prefereix emprar ‘etnopoètica’:
1) ‘folklore’ s’associa a la superficialitat en temps del franquisme, a lo que, despectivament, es diu ‘folklore’: ‘Això és pur folklore’…
2) En canvi, he observat que gent molt arrelada a la terra, a la llengua catalana i no a partits polítics (vull dir, dels qui no semblen com els gossos de l’amo), que no decideixen en funció de les línies del partit, sí que aproven l’ús del terme ‘folklore’ i actes en què es plasme. Això sí, com una part més de la cultura tradicional catalana.
Un exemple: entre el 2017 i el 2020, torní a una recerca sobre Sant Nin i Sant Non. Quan un històric mestre de Magisteri, Pere Riutort Mestre, ja havia consultat l’exemplar que li doní editat, em digué:
‘— Cultura i folklore’.
Com que l’estudi anava unit a la cultura autòctona, ell considerava que n’omplia un buit.
Avant les atxes i gràcies pels vostres escrits.
Una forta abraçada».
Finalment, vos diré que, en distints moments de la vesprada, he captat que, com ja indicava ahir a Catalina Portell Buades, «En les cançons, en les rondalles i en els poemes, com més antics, més solen reflectir trets de caire matriarcalista.
Les cançons, millor si són anteriors a 1980. Si, per exemple, són gloses (no cançons tradicionals), d’abans de 1940.
Les rondalles, poc o molt, millor si no són dels noranta o posteriors.
I els poemes, preferiblement, de gent amb un alt sentiment de pertinença a la terra, i que no siguen poetes de renom del segle XX o d’ara.
El motiu: són més en línia amb la tradició autòctona».
Com em digué un amic valencià, «Un ‘professor’, instrueix; un ‘mestre’, crea deixebles'», puix que el mestre no fa ostentació del seu títol, ni fa lloança de qui el protegeix, sinó que compta amb aliats i arrela en la terra, entre els autòctons.
I demà, més, com l’àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.
