Prosseguint amb el llibre “Rondalles populars valencianes”, copsem trets matriarcalistes en la contalla “La raboseta i el rabosot que va caure dins l’olla”. Així, la raboseta ix de casa i el rabosot hi roman, com moltes dones en els Pobles matriarcals. A més, hi ha signes interessants, com ara, una figuera pròxima al riu (dos detalls associats a la dona), que “Les filles del rei es van encaminar cap al riu per omplir d’aigua els cànters i les canterelles” (p. 520) i, per tant, mitjançant la senzillesa, es posen al nivell de la gran majoria del poble. Altrament, la reina és de la mateixa corda que les filles i, quan les jovenetes li diuen què han fet amb els cànters, “els respongué:
-Doncs jo em faré un vestit de blanc i negre” (p. 520), fet que la vincula, simbòlicament i cromàticament, amb la dona.
Ara bé, el sobirà, en veure la seua muller, decideix llevar-se un ull (p. 521). Això fa que ambdues majestats connecten amb els seus súbdits, àdhuc, amb els més pobres i amb els més dissortats.
Finalment, quan el monarca ho comenta al forner, aquest li diu: “Doncs jo em fique la pala al cul!” (p. 521). D’aquesta manera, apareix la part escatològica i l’eròtica: la penetració del penis en la dona.
La darrera rondalla que hem triat d’aquesta obra de Rafael Beltran és “La xiqueta i la formiga”, en què dos personatges femenins superen un home: “Una xiqueta, òrfena de pare i de mare, vivia amb la seua àvia.
Una nit, al caient de les dotze, (…) l’àvia va enviar la néta perquè portàs unes quantes bledes per a menjar.
La xiqueta, caminant cap a l’horta, sentí una veu que li deia:
-Jo sóc un negre blanc, potejat dins un barranc, que et vull matar.
La xiqueta, (…) allargant el pas, prosseguí plorosament cap avant” (p. 523).
Com podem veure, la nit és un moment femenívol. I, més encara, quan li apareix una formiga que li va demanar per què plorava i, “Així que el petit insecte se n’assabentà, li aixecà l’ànim: “Au!, tira avant; jo t’acompanyaré” (p. 523) i li féu de mare.
A continuació, en aplegar totes dues al barranc, “sentiren la frase d’abans (…). I la formiga respongué:
-Jo sóc una formiga del formigar, que et pegue un pessic i et trac a ballar.
Aquell se’n va anar sense trobar-hi responsió i no molestà mai més la xiqueta, la qual aquella nit pogué collir les bledes i dur-les a la seua àvia” (p. 523).
En altres mots, el relat és una defensa de la infància. I, tocant a les bledes, a banda de ser un menjar d’horta, el seu significat empiula amb l’home covard (en aquest cas, el que llegim), amb lo terrenal. I tot, com la padrina, en aquest passatge, ho fa en la fase més fosca del dia.
