De les europees del 2004 ençà, la gran majoria de les vegades he votat nul.
No he votat mai cap candidatura encapçalada per un sensacionalista, ni per un mentirós, ni per qui no haja posat la terra per damunt de la «cursa política».
En ma casa, la síndrome d’Estocolm dels partits valencians «d’esquerres» sempre la compare a la típica cita en castellà «Mi marido [ ‘España’] me pega [ als de terres catalanoparlants], pero, en el fondo, es buena persona», de campanyes contra la violència a les dones.
Votaré candidatures valencianes que manifesten públicament, en els estatuts, en els mítings, en conferències, en els mitjans de comunicació social, en campanya electoral (i tres anys després), que la cultura vernacla en el País Valencià és matriarcalista.
Només he votat algun partit en desembre del 2015, en les autonòmiques del 2019 i en les europees del 2019. La resta, vot nul.
I no he votat mai cap candidatura de les del Pacte del Botànic (PSOE, Compromís i Podemos). Mai.
Lo que més valore en una persona és la bondat unida al seu desenvolupament de l’arquetip del rei de manera maternal.
Quan tenia set o huit anys, aprenguí la meua rondalla preferida: «El pastorcillo mentiroso».
I, amb huit anys o nou anys, el meu joc preferit era (i encara ho és) volar un catxirulo.
Ben mirat, una anècdota: pels anys setanta del segle passat, un home de dretes s’acostà a mon avi patern (1909-1983) i, agenollat, amb els braços oberts i com qui prega, li demanà que, si us plau, votàs el partit que ell li proposava. Mon avi no es deixà arrancar.
Al cap i a la fi, com diu un refrany, «A la dona del Pallars, ningú li passa la mà per davant del nas». Ni aquests polítics.
