El 7 d’abril del 2021, un poc abans de contactar amb Lluís Marmi, de «Tradillibreria» i que, en diferents moments, m’havia facilitat moltes pistes sobre llibres en línia amb el tema del matriarcalisme, se m’ocorregué recuperar una llegenda amb una forma molt semblant a la d’una rondalla, però que, encara que les llegendes no formaven part dels punts inicials de l’estudi, sí que s’ajustava al matriarcalisme, motiu pel qual vaig decidir incloure-la.
És sobre dos germans que porten el nom de dues séquies de l’Horta de València: Benàger i Faitanar. Figura en Internet i també en un treball sobre el vocabulari agrícola i administratiu contingut en les ordenances de la séquia de Benàger, de 1740 (encara que, oficialment, diga de la séquia de Benager i Faitanar), realitzat entre el 2003 i el 2006 i retocat, lingüísticament, en el 2011. Tot seguit, transcric aquesta llegenda, que em va contar personalment l’alaquaser Francisco Monzó (Quart de Poblet, 1930) el 20 de desembre del 2006. He respectat al màxim la versió original, amb lleugeríssimes correccions lingüístiques. Tot i que no hi ha la versió oral, a hores d’ara, sí que conservem la transcripció feta en un principi.
“No sé amb exactitud si era Benàger o Faitanar. El fet és que eren dos germans i qui dominava la zona de Manises agarrà i es féu una séquia que agarrava l’aigua del riu per a poder criar coses d’allí estant,… per a poder criar-ho, per a menjar!… I mamprengué a fer la séquia que hi ha per a agarrar aigua del riu i fer horta. El germà de Manises era Faitanar.
L’aigua sobrant desembocava en un barranquet que hi ha entre Manises i Quart. Allí queia l’aigua. Aleshores, el germà, Benàger, que dominava tota la séquia d’ací, la de Quart de Poblet (després, ja vingueren les altres coses…), que també era moro, com Faitanar, li digué:
-Escolta: jo volguera que ací, a Alaquàs, la meua gent criara per a menjar: ací, a Alaquàs. ¿Per què no em cedeixes l’aigua que sobra i jo la passe a Quart i no la tires al riu?
-Home,… Ací,… problema no hi ha. Ja que s’ha de perdre, l’agarres tu.
Aleshores, este d’ací (de Quart), Benàger, per a passar la séquia per damunt dels ‘Arquets’, els féu ell, els ‘Arquets’. En l’avinguda de Sant Onofre és on són les llengües: una tira cap a Aldaia i l’altra cap a Quart i la seua horta.
Quan l’aigua passava del barranquet a Quart, arribaren els pactes entre Aldaia i Quart per agarrar l’aigua. I després vingueren ja les raons pel fet que Alaquàs volia aigua, que en sobrava també… Per a això, calgué esperar: la de Quart entrà a Aldaia; i, la d’Aldaia, a Alaquàs; i, la d’Alaquàs, a Picanya. I l’aigua sobrant de Picanya va a parar a la séquia de Faitanar, séquia que va a parar a Paiporta.
I allí és la història dels moros”.
Com hem pogut veure, en aquesta llegenda sobre les dues séquies, es plasma la generositat, la sensibilitat i la cooperació, tres trets vinculats amb el matriarcalisme.
