Lo que sí que era (i, d’això, a penes es podria pensar en altres temps), era… Sí, ¡això mateix! Lo que un amic em llevà de la boca (i amb bones maneres, que no per la força): un besnét de Lerroux.
Només faltava al llogater del Vaticà que visitava Barcelona allò que un mestre molt amant de Paco Inauguraponts (1892-1975) tenia, segons un alumne molt amant d’Inauguraponts i que, com no!, era massa per a la carabassa. Eixe mestre, Don Víctor, deia: “Perquè Paco,… és un home molt bo. No fuma, no beu, no ix amb dones, no té vicis…”. I un alumne de Don Víctor agafava el banderí de la classe i començava a cridar: “Paco!, Paco!, Paco!”. Diuen les bones llengües que allò ocorria en temps d’un tal Francisco Franco. O això diuen!
I, mentres el banderí era per dalt del cap, el mestre mirava al cel dient: “Oh! Què tindré jo que sóc capaç de mobilitzar les masses?”. Això sí, en castellano, que hace más fino. “… y seguro, como las compresas.”, afegiria jo.
Més de cinquanta anys arrere, l’oncle Paco passà a millor vida, després de fer coll de figa. Pobret!, qui ho anava a dir!… Alguns diuen que era més bo que un tros de pa; no sé si grec i d’ara amb el pacte dels extrems, o de l’antiga Grècia de Sòcrates, de Plató, d’Aristòtil, d’Hipòcrates, etc.
Bo, lo que més ens interessa, després d’aquest breu parèntesi tel·lúric no preparat per a fer publicitat al llogater del Vaticà, és saber que u dels ponts que féu possible els més de trenta-sis anys de Paco Inauguraponts fou: l’oncle Lerroux i Juan March. Quan Lerroux es va morir, el diari valencià «Las Provincias» mostrà la seua vinculació amb Juan March, u dels herois (per dir-ho així) de l’ascens de l’oncle Paco. Lerroux fou una espècie d’eixos que tracten de vendre’ns la lluna per un plat de llentilles i un vot. ¡Home, només faltaria això, que no li votaren, després de la menjada!
Nota: Els fets de les classes són reals i me’ls transmeté un familiar acostat.
