A continuació, exposem de la plana 91 a la major part de la pàgina 100 de l’explanació, en la versió del 2018.
11.- Ia Part. El poder polític i cultural central castellà, denominat, actualment, espanyol, constituït en estat nacionalista centralitzador, de 500 anys arrere fins ara, ha volgut conduir cap a la destrucció de nosaltres, com a Poble històric i diferenciat.
“L’home és definit, primordialment, partint de la seua responsabilitat davant els seus germans i davant la història”. Constitució “Gaudium et Spes”, no. 55.
*[A] És imprescindible conèixer alguns aspectes i esdeveniments de la nostra Història, encara que només siga de manera sintètica i incompleta:
[a] Partim, altra vegada, del final del no. 55 de l’encíclica “Gaudium et Spes”:
*a-1) Hem de situar-nos en la realitat actual, és a dir, els germans, la nostra societat, però, alhora, cal que coneguem les nostres arrels i partir-ne, la història, tal com propugna el Concili Vaticà II en el text adduït de l’encíclica “Gaudium et Spes”. Per aquest motiu, a poc a poc, entrem, en alguns moments, en els coneixements històrics més bàsics i, d’aquestes arrels de la nostra identitat ençà, podrem extraure’n les conseqüències, les quals ens qüestionen com a Poble, que actuen en el nostre temps.
*a-2) La valor social i cultural d’una llengua sol caminar unida al poder polític que tenen els qui usen una determinada llengua. Nebrija ja va teoritzar en aquest seny, a favor del castellà: “La llengua és companya del Imperi”[1].
*a-3) El centralisme castellà, després de la unió matrimonial dels Reis Catòlics i, d’una manera especial, amb els seus successors, els Àustries, usà del nostre confederalisme, col·locant virreis diferents que ens separaven, en el Comtat-Principat sobirà de Catalunya i ens els diversos Regnes, per a fer difícils i, sovint, impossibles, les nostres reivindicacions, per a la realització, en expansió, de la nostra nació en tots els aspectes. Separats, poc podíem fer, ni reivindicar. Ens col·locaren tancats en una mena de guetos de cada Regne amb els seus virreis al capdavant.
Ens van promoure la separació i, fins i tot, sustentaren determinades situacions de desavinença, “aleshores i ara”, entre els diversos territoris sobirans confederats, els quals constituïen la que ara es diu la “Corona d’Aragó”. Amb els Reis Catòlics i, sobretot, després d’ells, la perspectiva de les nostres possibilitats com a societat actuant, restava subjecta a greus incidències molt negatives de pobresa i de manca de futur en la població. Era la marginació que vam patir en la nostra Confederació i en en comerciar.
*a-4) El Rei, el nostre Rei legal, situat a Madrid, tal com feren, en la nostra Història, els Reis sobirans de la nostra Confederació, la qual, amb ells al capdavant, encara constituïa, teòricament, un Estat sobirà, calia ser centre d’unitat de tots nosaltres, de tots els nostres territoris confederats, i promotor dels nostres interessos: un d’ells, la necessitat d’emigrar i de comerciar i d’establir-nos a Amèrica i en altres parts del món, amb la nostra identitat, com veurem, amb un poc més de detall, en la divisió no. 13. Emigrar, aleshores, com ara, era, sovint, una necessitat. ¡S’havia de menjar!
[b] Amb els descendents dels Reis Catòlics, començant pels Àustries i deixem córrer els Borbons, la persona del Rei resultava una persona estranya i contrària al que eren els nostres drets, tractant d’excloure’ns i de discriminar-nos en benefici de la persona dels mateixos reis centralistes i centralitzadors de Castella.
-*b-1) Després de la que, per a nosaltres, fou la desgraciada (i, de fet, injusta) unió política dels Reis Catòlics, sobretot, en les seues conseqüències, el castellà, progressivament, es va sobreposar a la nostra llengua, per diversos motius.
Abans de patir els egoismes d’Isabel respecte de Ferran, els territoris dels regnes de la Corona d’Aragó eren més extensos que Castella. Com a mostra, la defensa de Castella, en moments difícils, fou obra del seu marit Ferran, amb el seu exèrcit, qui no dubtà a anar a la guerra en benefici exclusiu d’Isabel. Probablement, Castella s’hagués unit a Portugal, fet que tenia (i que té) una certa lògica, perquè Portugal i Castella procedeixen d’un tronc comú. Ferran va promocionar Castella; era un dels Trastàmares de Castella.
*b-2) Podem recordar, altra vegada, el fet de ser la llengua catalana, fins als Reis Catòlics, a Europa, la llengua més important després del llatí. En el segle XV, va adquirir, gradualment, una certa importància el toscà, la llengua que, actualment, denominem italià. L’entrada de la casa de Trastàmara, després del Compromís de Casp, també ajudà a una petita presència del castellà entre nosaltres.
*b-3) Que pensen els castellans, ara denominats espanyols (per apropiació indeguda del terme), que hagués estat a revés: que Ferran s’hagués sobreposat políticament a Isabel, fet que hauria estat normal, llengua i tot, i que ara els castellans sentissen que Castella s’havia de “catalanitzar” i, així, derruir i eliminar a Castella els drets del castellà a favor dels del català. Què hi faríeu? Com defensaríeu la vostra llengua!
Hem sentit del ministre del ram del PP, en el Congrés dels Diputats de Madrid[2], que cal espanyolitzar Catalunya, quan la llengua catalana encara hi és en una situació de gran debilitat per molts motius. ¡Mireu com es troba l’Església valenciana! ¡Mireu que, fins i tot, van llevar la televisió valenciana! ¡Mireu quina és l’efectivitat normalitzadora de l’escola valenciana en les grans ciutats! Els resultats de la gran emigració castellana a Catalunya, al País Valencià i a les Illes Balears encara no han estat superats. Han aparegut moviments polítics “botiflers” com Ciutadans, els quals, amb la seua acció, com si fossen colonitzadors, dificulten la recuperació cultural-lingüística i prenen la bandera del castellà-espanyol.
*[B] La unió dels Reis Catòlics havia d’implicar una unió d’igualtat: “Tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernando”[3].
[c] De bon principi, però, no fou així. Ja, a partir del mateix casament, Isabel i els castellans portaren a terme allò que ja diu el contemporani de Sant Vicent Ferrer, Francesc Eiximenis, en el segle XIV, en el capítol 894 de “Lo Crestià”: “La travessura castellana era en furtar e en mentir”.
En aquest moment de poder absolut dels reis coronats, no era possible l’acció de qualsevol nacionalitat, si no hi havia el respectiu Rei que la patrocinàs. Els membres de cada nacionalitat eren veritables súbdits, no eren ciutadans lliures. Ja feia temps que l’acció de Francesc de Vinatea[4], defensant els drets dels valencians, rebé l’aprovació del Rei Alfons el Benigne, quan el monarca va dir a la muller del sobirà “Lo nostre Poble és franc e no és així subjugat com és lo Poble de Castella…”. La nostra manera de viure, com una democràcia a l’estil de l’època, era de primer ordre en l’Europa d’aquells temps.
[d] Necessitem conèixer també els documents legislatius i les pràctiques socials que donaren vida a la nostra societat, a la nostra cultura social-històrica, com ara, els Furs, el Consolat de Mar, la Taula de Canvis, el Tribunal de les Aigües,… “Els Usatges de Barcelona” poden considerar-se com la primera Constitució, perquè es redactaren cent cinquanta anys abans que la Carta Magna anglesa.
La mateixa existència de la Mare de Déu dels Desemparats, la seua confraria, amb les seues activitats, constitueix un fet cultural social de primera magnitud, a més del fet religiós com a tal.
[e] La qüestió de la defensa i de la continuació dels nostres drets històrics, proclamats i pactats en la unió dels Reis Catòlics, no ha estat sempre pacífica. Malauradament, ha produït enfrontaments armats en diferents moments de la Història.
Aquests drets s’han defensat, infructuosament, amb la sang dels nostres avantpassats. Recordem alguns episodis de la Història:
*e-1) L’enfrontament del Regne d’Aragó amb Felip II de Castella, per la qüestió d’Antonio Pérez[5].
*e-2) Les guerres de la Germania, dues en el Regne de València i una a Mallorca, les quals se saldaren amb la intervenció del poder central de la monarquia dels Àustries, en contra de nosaltres, amb terribles execucions i castics. Tot a favor de la monarquia i dels nobles, en contra del que, justament, demanava el poble: una vida més humana.
*e-3) No oblidem la Guerra dels Segadors (1640-1659), per la qual, indirectament, Portugal va recobrar la seua independència política, en aprofitar la conjuntura militar favorable que s’havia produït amb l’alçament de Catalunya en armes. D’aleshores ençà, l’actual Catalunya Nord va passar a França.
*[C] La “Guerra europea de Successió” i les seues terribles conseqüències per a nosaltres, les quals encara són vigents.
[f] De la Guerra de Successió en avant, el poder imperial castellà (posteriorment, “espanyol”), ja no fou igual que abans: irromperen altres poders polítics en el món.
*f-1) En cloure la Guerra de Successió, els europeus que hi participaren van obtenir els seus grans beneficis i, als nostres avantpassats, els tocà, a més dels moltíssims que moriren en les batalles, una terrible repressió. Vam passar a ser “l’Espanya conquistada i assimilada a Castella”, la qual fou posseïda per Felip V, “pel just dret de conquesta, que, fa poc, n’han fet les meues armes”[6], com consta en el Decret de Nova Planta d’Aragó i de València, del 29 de juny de 1707, posterior a la batalla d’Almansa del 25 d’abril de 1707, en què fórem vençuts pels exèrcits favorables a Felip V.
*f-2) Felip V comptà, a favor seu, per a obtenir els Regnes peninsulars i les colònies americanes, amb els castellans, amb els bascos i amb els francesos. Tots els territoris hispànics de la Corona d’Aragó lluitaren a una contra Felip V.
No podem oblidar, altra vegada, d’una manera especial, l’acció indigna, a favor de Felip V, del Cardenal Belluga, llavors, bisbe de Cartagena, de qui hom diu que ell mateix va dirigir les tropes i que ell hi usà les armes en contra dels valencians. ¿Matant valencians muntat en el seu cavall? ¡Quina deshonor per a l’Església!
*f-3) A primeria del segle XVIII, posterior a la Guerra de Successió, ens tocà la supressió dels nostres Furs, els quals encara conserven els bascos[7] i els navarresos, perquè lluitaren a favor de Felip V. A més, cal afegir que, contra els qui s’havien significat amb les armes en contra de Felip V, hi hagué execucions, confiscació de béns, aplicació d’enormes imposts, terribles presons, desterraments, treballs forçats. La ciutat de Xàtiva fou incendiada, els seus habitants foren deportats i es va canviar el nom de la ciutat pel de San Felipe; per això, actualment, els habitants de Xàtiva encara posen la representació de Felip V cap per avall. Altres ciutats, com ara, Cocentaina i Ontinyent, van ser durament represaliades.
*f-4) En aquest moment de la Història, la possessió in totum[8] de la nostra nació, amb els diferents regnes i amb els seus drets, els quals corresponien a la nostra Confederació no castellana, fou la compensació que van rebre els Borbons de part dels altres contrincants, al capdavall de la Guerra de Successió. A més, volien les riqueses que arribaven d’Amèrica.
*f-5) En el Tractat d’Utrecht, tots, especialment, els anglesos, reberen els seus bons ‘presents’ dels Borbons (un d’ells, Gibraltar), units a l’incompliment dels contendents, els quals s’havien compromès amb nosaltres a defensar els nostres drets històrics i a actualitzar-los.
Els contendents, fins i tot, es van repartir els nostres drets històrics en els actuals dominis italians, per exemple, les grans illes de Sardenya i Sicília, que feia segles que formaven unitat junt amb nosaltres… Fou la Primera guerra europea, en què nasqueren Prússia (la qual desembocaria en Alemanya), Itàlia[9], Luxemburg…
[g] Perduda la causa a favor del Regne de València, després de la batalla d’Almansa:
*g-1) Molts valencians, popularment coneguts com “maulets”, hagueren de fugir a l’exili. Una part d’aquests es va enrolar en els regiments militars de la “Mare de Déu dels Desemparats i de Sant Vicent Ferrer” per a ajudar en les accions bèl·liques de Catalunya, les quals duraren fins a l’11 de setembre de 1714, set anys després de la batalla d’Almansa.
*g-2) En la història d’aquests tres-cents anys que han transcorregut, hi ha hagut enfrontaments bèl·lics a l’Estat Espanyol, en els quals eren presents, subjeien les nostres reivindicacions, les quals no han desaparegut mai en la ment popular. D’una manera especial, cal recordar les guerres Carlines, l’acció salvatge del General Espartero, del bombardament de Barcelona en 1842 i la guerra civil de 1936-1939. Subjau un odi mutu heretat de pares a fills.
* g-3) Dels mateixos Reis Catòlics ençà, i, sobretot, ja, a partir dels Àustries i, de manera total, des que entraren els Borbons, els castellans i allò castellà, ara, denominat sovint, espanyol, han aprofitat moments propicis per a apropiar-se, progressivament, dels nostres drets i per a desposseir-nos de les nostres característiques culturals, fet que encara no han assolit del tot, com era el seu desig. La llengua pròpia continua i continuarà, tot i que hi haja ministres del govern que, en el Parlament de Madrid, diguen que cal “espanyolitzar-nos”, entenguem-ho com “castellanitzar-nos”.
*g-4) “Quan el mal ve d’Almansa, a tots, alcança”, es diu popularment. L’acció bèl·lica de la Guerra de Successió no ha estat oblidada en la ment popular. Felip V no té bona memòria a nivell popular. De fa tres-cents anys ençà, com hem indicat, hi ha un problema latent.
Anualment, es commemoren dues efemèrides. En les terres valencianes, és el 25 d’abril; a Catalunya, es rememora l’11 de setembre. Amb caràcter reivindicatiu, es recorda els qui donaren la vida a favor del nostre Poble i amb el desig, sempre present, d’obtenir els drets que ens corresponen com una cultura històrica, la qual exigeix una nació sobirana, tal com explicà i proclamà, d’una manera especial, repetidament i clarament, Sant Joan Pau II.
*[D] Amb la pèrdua dels nostres drets històrics civils a primeria del segle XVIII, les accions hi anaren unides per a derruir la nostra llengua i per a imposar, progressivament, en exclusiva, el castellà. A poc a poc, hem pogut reaccionar en la nostra defensa.
[h] A pesar de l’abundant desgràcia històrica, la qual hem recordat succintament, actualment, més de cent-cinquanta universitats del món ensenyen la llengua catalana i la seua important literatura.
El món de la ciència va més enllà dels interessos polítics. El món de la cultura cal que tinga una autonomia, la qual fa que no es puga oblidar la importància d’una llengua, ni d’una cultura, en l’albada del despertar universitari europeu, dels segles XIII al XV, i que, en eixe temps, es va produir una literatura i que tingué una activitat de primera categoria dins del món europeu.
[i] En el nostre temps, lentament, es ressitua en el lloc que correspon a una llengua europea, a la qual s’ha refusat injustament el dret històric d’expansió i d’un ús normalitzat, contràriament al que ha succeït amb el castellà, amb el portuguès, amb l’anglès, amb el francès, amb l’holandès… Això no obstant, té una gran activitat literària actualment. Cada any es publiquen al voltant de set mil llibres en els diversos territoris de llengua catalana. És la llengua nombre dinou del món que més llibres publica anualment. Ocupa el lloc novè en la Unió Europea, com a nombre de parlants.
[j] Estimem i desitgem el màxim bé i prosperitat a la nostra Nació i, d’una manera molt sentida, a la nostra llengua, perquè és la nostra, com un estima la seua família perquè és la seua família, no perquè siguen rics o importants en la societat.
Manuel Sanchis Guarner em repetia, sovint, amb gran èmfasi i amb sentiment, el que deien els Romans:
Nemo patriam suam amat quia magnam, sed qui suam
No estima ningú la seua pàtria perquè és gran, sinó perquè és la seua.
12.- La llengua dels castellans, passant els anys de poder polític absolut centralitzat i de les guerres, s’ha convertit, progressivament, en la “llengua espanyola”. Aquesta llengua, segons el desig de la majoria del món castellà, ha de dominar (i ha de substituir) la nostra llengua i, així, configurar una Espanya uniforme, assimiladora i totalment única.
*[A] Pinzellades de la Història de la nostra llengua.
[a] Ens han enganyat en la interpretació i en la visió de la Història i ens han fet passar del castellà a l’espanyol[10], dins del qual nosaltres resultem ser-ne una part subordinada i en vies de desaparició. Només recordaré ací el final del no. 55 de l’encíclica “Gaudium et Spes”, la qual al·ludesc en diferents moments i que acaba així: “l’home és definit primordialment per la seua responsabilitat davant els seus germans i de la història”[11].
Hem arribat a creure que eren correctes i bones les situacions de destrucció del nostre Poble, amb les lleis que, a poc a poc, ens han endossat de Castella estant[12]. D’una manera especial, han dirigit els seus esforços a derruir la nostra llengua unificada i han creat divisions de tota mena, de temps pretèrits fins ara, però, sobretot, actualment, entre els valencians.
[b] El que desconeix bona part del clergat valencià, el qual ha estat educat en l’autoodi lingüístic unit a la ignorància, i ha tingut un primer paper en la discussió anihiladora de la qual faig el comentari, l’explanació, és que aquesta llengua que alguns menyspreeen, dels segles XIII al XV, ocupà, després del llatí, el primer lloc com a llengua de cultura i de comunicació a Europa. Les literatures castellana, francesa, anglesa i alemanya no tenen la riquesa i la importància de la nostra en aquests tres segles; el toscà, progressivament, se situà en un lloc important. Aquesta veritat convé recalcar-la i repetir-la tantes vegades com calga.
[c] És coneguda aquesta afirmació de Menéndez y Pelayo[13]:
“Quan, en el segle XIII, el castellà encara estava en les beceroles, la llengua catalana, per l’obra escrita per Ramon Llull, ja era una llengua adulta per a qualsevol classe de reflexió de caràcter cultural”.
*c-1) Fou la primera llengua en Occident, llevat del llatí, en què s’escrigué sobre filosofia, sobre teologia, sobre mística… com també novel·la, ciència en general i poesia i formava unitat en els primers temps, amb la seua germana, de la qual encara no s’havia separat, la llengua occitana, coneguda, per molts, com llengua provençal.
De Ramon Llull, n’hi ha catalogats més de 270 títols autèntics, dels quals ens n’han arribat 242. I açò, ja en el segle XIII i a primeria del segle XIV.
Per a trobar la gran figura del castellà literari, quan ja té, en les seues mans, una llengua de cultura perfeccionada en el Renaixement, hem d’arribar fins a “El Quixot”, de Miguel de Cervantes, a principi del segle XVII, és a dir, en els temps del ple domini polític castellà.
*c-2) Ramon Llull és una de les figures bàsiques en la Història cultural de la Humanitat i és, indubtablement, la figura màxima de la nostra Cultura històrica. Passa que no fou castellà, ni italià, ni francés, ni anglès, ni alemany i que la seua immensa i singular figura de laic cristià ha patit la incomprensió i l’encalçament: entre d’altres motius, perquè era un innovador i un personatge summament irrepetible. Tot i això, fou un home conseqüent amb el seu compromís cristià total, de primer ordre, en uns temps que privaven, en molts ambients eclesiàstics, els interessos humans abans que els evangèlics. Ramon Llull fou laic tota la seua vida; àdhuc, és dubtós que fos terciari franciscà.
[d] I el segle XV valencià? ¡Quanta activitat! Quanta creació en el camp cristià, en reflexió, en art,…!: la Bíblia dels monjos de la Cartoixa de Fr. Bonifaci Ferrer, l’obra d’Ausiàs March i la de Joanot Martorell, la primera edició amb “Les obres e trobes”, Sor Isabel de Villena i un llarg etcètera importantíssim que, precisament, preparà, ajudà i inspirà, de manera eficient, l’aparició de la producció literària castellana del segle XVI.
*[B] Vejam alguns aspectes de la Història que acabaren promovent el poder castellà.
[e] A partir del segle XVI, ja estava completament vigent “el muntatge” d’Isabel damunt de Ferran. La divisa “Tant munta, munta tant”, pràcticament, ja no existia en vida dels Reis Catòlics.
*e-1) Sovint, si el que Ferran es proposava fer no redundava en benefici de Castella, no hi havia res a fer: Ferran havia d’acabar claudicant als desitjos d’Isabel. Si Isabel fou Reina de Castella, ho va ser, sobretot, per l’acció de Ferran i per la sang vessada per l’exèrcit que ell encapçalava, compost, majoritàriament, per la nostra gent, que va arranjar problemes greus que hi havia entre Castella i Portugal.
*e-2) Es va reconquerir Granada amb la col·laboració de tots i, d’una manera especial, estigueren presents els súbdits i l’exèrcit de Ferran: ¡Granada castellana!
¡Amèrica, només per als castellans!… quan teníem el mateix dret que ells, després de les Capitulacions de Granada. La Butla del Papa Alexandre VI contempla Castella i Aragó, però Castella (i només Castella) es féu amb tot. El “furtar e mentir” de Francesc Eiximenis, qui ja ho adduïa en el segle XIV.
Els Reis de la nostra Confederació no havien signat cap compromís amb Portugal: hauríem pogut anar a Amèrica i recórrer el món, lliurement, d’acord amb els drets que ens assistien. Però no: Castella, i només Castella, havia de tenir els beneficis del comerç i la seua expansió nacional… Precisament, nosaltres, i no els castellans, érem els tècnics en navegació. Fins i tot, vam ensenyar a navegar els portuguesos en l’Escola d’Enric el Navegant[14].
*e-3) Ferran el Catòlic, fart de tanta injustícia i de tant d’afront, al capdavall de la seua vida, va voler separar els nostres Regnes confederats de la unió amb els castellans. Quan li tocava governar Castella, en la minoria d’edat del seu nét Carles, el futur Emperador, després de la mort d’Isabel i del seu gendre Felip el Formós, hagué d’anar-se’n perquè, fins i tot, l’insultaven els castellans dient-li “Viejo catalanote, ¡vete a tus Reinos de Aragón!”. Després d’haver fet el que havia fet per la seua esposa i per Castella, se n’anà amb un disgust fenomenal. A més, es va casar, altra vegada, amb Germana de Foix, per a tenir descendència i per a separar-se dels castellans; el fill dels dos, però, es morí un poc després de nàixer.
*e-4) Que Espanya és Espanya, dels Reis Catòlics ençà, partint de les característiques culturals castellanes, com ara succeeix, és una falsedat. Sí que començà, aleshores, lentament, la voluntat d’assimilar-nos, d’incorporar-nos i de subordinar-nos a Castella. El poder del Rei, centralitzat a Castella, a partir dels Àustries, a poc a poc, va voler fer efectiva aquesta assimilació, com si fóssem una colònia castellana.
*e-5) Dins d’aquesta dinàmica, Castella, al llarg dels segles, progressivament, s’apropià i engegà la denominació Espanya, referida, bàsicament, a Castella i a la cultura castellana en exclusiva: tot, per als seus interessos. Els que no érem castellans, ens vam convertir en simple comparsa, situats en guetos sense cap futur, sense cap possibilitat d’expansió. No vam poder comerciar amb Amèrica fins a 1778.
*e-6) És la realització efectiva, total, del que al·ludia el Papa Pius XII en el seu Radiomissatge de Nadal de 1954. Pius XII diu que, amb situacions com aquesta, naix “l’Estat dominador i centralitzador, el qual usa la política nacionalista”, és a dir, la política nacionalista estatal d’assimilació, partint d’igualar i de subordinar a una de les nacionalitats, en el nostre cas, a la castellana, les altres existents dins d’un determinat estat polític. Sobre aquesta realitat, diu:
9“És germen de rivalitats i incentiu de discòrdies, que no serà mai prou refusat”. A.A.S., XLVII, 1955, pp. 22-23.25-26.
*e-7) Ens han volgut fer creure que el que ens ha esdevingut a través de la Història és una cosa normal, que cal acceptar, com si sempre hagués estat així i que cal ser així. Per a això, el poder polític, el militar, el cultural, el diplomàtic… s’empren per a apropiar-se de la denominació Espanya exclusivament per a Castella. Un engany de dalt a baix.
El nostre no és un cas aïllat, perquè, en una situació semblant, han estat també Polònia, Hongria, els txecs, els eslovacs, els eslaus del Sud, o siga, Sèrbia, Bòsnia Hercegovina, Croàcia, Eslovènia, els Estats Bàltics com Estònia, Letònia i Lituània, etc. Podríem continuar, de diferents circumstàncies històriques, com ara, Grècia, Irlanda, Romania, Bulgària, etc. Més de la meitat dels estats europeus s’han formalitzat en els segles XIX i XX i, quasi tots, amb una cultura-llengua de menor importància històrica que la nostra. França és el prototip de la destrucció de les diverses nacionalitats que hi ha en el seu si, a favor de la part nord de la Gàl·lia, amb capital, París, amb la seua llengua francesa, en contra, sobretot, de l’occità (o provençal), que era la llengua dels heretges càtars. Fou un dels motius que van adduir.
*e-8) Si partim dels Reis Catòlics, durant el seu regnat, encara no era usual el canvi de la denominació de Castella per la d’Espanya. Aquesta denominació s’usà, progressivament i lentament, sobretot, de països estrangers estant, que qualificaven com espanyol tot el que era de la Península Ibèrica. Camoens, en “Os lusiadas”, dóna l’apel·latiu d’espanyols als portuguesos. Nosaltres, encara actualment, denominem la llengua de Castella amb el nom de castellà; a molts, ens fa nosa anomenar-la espanyol.
*e-9) El nom d’Espanya i d’espanyol per al territori i per a la llengua[15] es va promocionar i es féu efectiu, d’una manera especial, després de la Guerra de Successió, posteriorment a la batalla d’Almansa (25 d’abril de 1707) i, a Catalunya, després de l’11 de setembre de 1714 i, a Mallorca, del 1715 ençà, ja, amb els Borbons com a reis, quan ens van sotmetre “per just dret de conquesta, mitjançant les seues armes”. El títol de Rei d’Espanya, usat en documents oficials, és prou recent: abans, els reis s’identificaven posant els títols dels diversos regnes històrics, un rere l’altre.
[f] I ara, en el segle XXI, ¿quina relació té amb nosaltres que uns senyors es casassen més de cinc-cents anys arrere? Del fet històric de la Revolució Francesa endavant, no s’accepta la “tirania” d’uns dictadors coronats, els reis absoluts i les seues decisions, qui, fins i tot, eren amos d’imposar la pena capital a la seua voluntat.
*f-1) Com a resultat d’això, tot i la sang vessada pels nostres avantpassats, pretenen que acabem[16] essent pràcticament de l’Espanya assimilada, sense poder ser el que ens correspon ser com a Poble diferenciat, per la seua Cultura pròpia, com els Estats que constitueixen la Unió Europea, començant per l’ús lliure i efectiu de la nostra llengua i dels altres drets, proclamats clarament en el Magisteri social de l’Església, sobretot, en el segle XX, a partir de Benedicte XV, el Papa de la Primera Guerra Mundial, iniciada en 1914.
D’una manera especial, hem de tenir present l’encíclica “Pacem in terris”, de Sant Joan XXIII, que l’encíclica “Gaudium et Spes” del Concili Vaticà II (no. 23) considera doctrina conciliar. Cf. Sobretot, la Segona part d’aquesta Encíclica, la qual addueix, en el no. 46, la doctrina de la “Suma teològica” de Sant Tomàs d’Aquino, sobre la “lex iniqua” (Ia. IIae, q.93).
*f-2) Ens parlen de la unitat. I tant! La unitat interessada d’uns sobre els altres i desposseint-nos a nosaltres. D’aquesta manera, qualsevol desitja la unitat, ¡jo el primer! “Furtar e mentir”, com deia l’escriptor franciscà Francesc Eiximenis en el segle XIV. El pitjor és que una “gran nació” no és paradigma de bonesa en l’administració, ni en la prosperitat d’un determinat Poble en el món. Així, nacions amb pocs habitants, com ara, Dinamarca, Finlàndia, Suècia, Eslovènia, etc., tenen una vida social més perfeccionada i eficient que estats extensos. Megaloestats com els Estats Units, Rússia, la Xina, etc., tenen deficiències socials impressionants.
[1] Nota de la traducció. En l’original, figura en castellà: “La lengua es compañera del Imperio”.
[2] Nota de la traducció. El fet a què es refereix tingué lloc en octubre del 2012, quan el ministre d’Educació i Cultura espanyol, José Ignacio Wert, del Partit Popular, manifestà en castellà que calia “espanyolitzar els nens catalans” perquè “els nens catalans se senten tan orgullosos de ser catalans com de ser espanyols”.
[3] Nota de la traducció. Aquest és el lema que es vincula amb el matrimoni d’Isabel I de Castella junt amb Ferran II d’Aragó: “Tant munta, munta tant, Isabel com Ferran”, és a dir, que ambdues corones tenien el mateix pes.
[4] Nota de la traducció. Francesc de Vinatea (1273-1333) fou jurista valencià i, d’acord amb la “Crònica” del rei Pere el Cerimoniós (1319-1387), fou jurat en cap de la ciutat de València.
[5] Nota de la traducció. Es refereix a Antonio Pérez del Hierro (Valdeconcha, Castella, 1540 – París, 1611), qui, a la darreria del segle XVI, demanà protecció al Justícia d’Aragó i defengué els Furs aragonesos.
[6] Nota de la traducció. En l’original, “por el justo derecho de conquista, que recientemente han hecoho de ellos mis armas”.
[7] Nota de la traducció. Els bascs, parcialment, arran de la Llei abolitòria del 21 de juliol de 1876, que, al capdavall, portà la supressió de les diputacions forals i de les Juntes, i foren substituïdes per diputacions provincials ordinàries.
Nogensmenys, el govern espanyol, acordà un sistema (conegut com “concert econòmic”) que atorgà al País Basc una gran autonomia fiscal, econòmica i administrativa, però no política.
[8] Nota de la traducció. Aquesta locució llatina vol dir “del tot”, “per complet”.
[9] Nota de la traducció. La fundació de l’actual Itàlia data de 1870, en esdevenir la unificació italiana.
[10] Nota de la traducció. En l’original, “pasar de lo castellano a lo español”.
[11] Hem partit de com figura en el document “L’ús de la llengua vernacla en les diòcesis de la província eclesiàstica valentina –País Valencià, Illes Balears-“ (p. 6), treball de recollida de texts realitzat per Pere Riutort Mestre i publicat, en 1973, per la Junta Diocesana d’Acció Catòlica.
[12] Nota de la traducció. En l’original, “que, con sus leyes, nos han ido endosando”. Com que es refereix a les lleis procedents de Castella, hem considerat adient posar-ho en el text.
[13] Nota de la traducció. Es refereix a Marcelino Menéndez y Pelayo (1856-1912), un erudit que, entre d’altres coses, estudià Filologia Hispànica i, com podíem llegir en Viquipèdia el 1r de maig del 2024, mostrà proximitat a la llengua catalana. En el text original, posa “Es conocida la afirmacion de Menéndez y Pelayo. Así se expresó:”.
[14] Nota de la traducció. Enric el Navegant (1394-1460), portugués, era u dels fills del rei Joan I de Portugal i tingué molta relació amb l’expansió marítima portuguesa.
[15] Nota de la traducció. En l’original, “para lo castellano”, és a dir, tant per a lo que ara es coneix com Espanya com també per a la llengua castellana.
[16] Nota de la traducció. En l’original, “hemos de acabar, a pesar de la sangre derramada por nuestros antepasados, siendo prácticamente la España asimilada”.
