Blog

Els permisos, o el sentit comú

A la meva manera, aquest mes de febrer vaig poder experimentar i viure en primera persona el meu propi any del pensament màgic. I entre tota la riuada de sentiments i pensaments i sensacions que vaig experimentar entre el 24 i el 27 de febrer, malgrat tot calia tocar de peus a terra i organitzar la vessant més pràctica de tot plegat, aquella part més lletja i molt menys poètica de la vida a la que els adults suposadament responsables i amb menors a càrrec ens hi hem d’enfrontar cada dia, malgrat que tot sovint en voldríem escapar i fugir cames ajudeu-me. Calia organitzar els torns que faríem per a quedar-nos amb la xiqueta, qui es quedaria a les nits… i sobretot, calia demanar-nos els corresponents permisos per hospitalització i cura d’un familiar a les respectives feines. La dona de seguida se’l va demanar, i de manera formal, amb la paperassa corresponent. I jo, doncs bé, he de reconèixer i he de dir obertament i ben fort que a la feina em van posar totes les facilitats del món, i que tinc una gran sort de poder treballar on treballo. I que en dono les gràcies. Després de parlar diumenge 25 de febrer amb l’administrador del Seminari, d’explicar-li la situació i la previsió d’ingrés a l’hospital i de cures posteriors, de seguida em va proposar que evidentment em quedés a casa tota una setmana, i que anés fent teletreball en la mesura del possible, i que no calia que em demanés el permís (que segons el conveni de la feina és de 3 dies, però en el meu cas, com que estic a una altra província, és de 5 dies). Amb el pas dels dies, he entès que per les característiques de la situació mèdica i hospitalària que vam patir, i també per les característiques de la meua feina, va ser la millor opció i la tria més encertada i amb més sentit comú. Malgrat que és evident que hi tenia dret, a demanar-me un permís retribuït, i que si hagués insistit me l’haguessin donat, crec que haver optat per permetre’m fer teletreball va ser molt millor per a tothom. I és que penso que molts cops caldria ser prou flexibles com per trobar solucions de consens i pactes entre les parts, defugint entre les parts. En la situació que vam viure, crec que és evident que l’administrador del Seminari sabia i assumia que no faria el 100% de la feina que hagués fet en una situació normal de presencialitat a la biblioteca. Que he estat tota una setmana al 50%, doncs tothom n’és conscient. Però és que si m’hagués demanat el permís retribuït, hauria estat tota una setmana al 0%. El sentit comú, doncs, penso que s’imposava, i que en aquesta ocasió calia defugir de formalismes i paperassa, i aplicar grans dosis de flexibilitat i de (co)responsabilitat. I penso que el resultat i el balanç final són positius.

Avatar photo

Bibliotecari-documentalista. Pare de dues xiquetes meravelloses i que m'estimo amb bogeria. Fent feina de bibliotecari a la #BiblioEpiscopal. Vivint entre #Tortosa i #Barcelona. Els trens de la #R16 són el meu tercer espai. Curriculum | Llibres publicats | Tots els noms del tren

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *