Blog

Que se’n recordin de tu, vint anys més tard

Mentre el Sud s’afonava un divendres de febrer una vegada més en l’infern de i ens tractava com idiotes, una vegada més va aparèixer la humanitat i les xerrades i converses entre iguals, entre aquells i aquelles que com tu malgasten les hores i els dies i les setmanes i la vida en trens indignes. Va aparèixer aquell caliu solidari que allibera i que, poc o molt, et fa passar una micarrona les penes. Com us deveu imaginar, no sóc l’únic boig que agafa el tren tots els dies, i per la R16 hi circula gent i persones de Tortosa i Deltebre i Roquetes i l’Hospitalet de l’Infant i Cambrils i Mont-roig del Camp, amb els quals hem acabat fent coneixença. Doncs resulta que aquell divendres en què transitàvem alta volta per desastre més absolut, de tornada cap a casa, vaig coincidir amb un dels paios que puja en aquesta contrada de vent furiós i orgànic que és l’Hospitalet de l’Infant. I pel que em va dir, se’n recorda de mi, però no de veure’m de fa poc dia si dia també enjaumat dalt del tren. Sinó que se’n recordava de mi de fa 20 anys, quan llavors vivia a Tarragona. Segons em va explicar, en aquell temps mític i remorós dels meus primers anys pel Sud, ell portava el restaurant de l’estació de la Renfe de Tarragona. I llavors jo hi feia un tallat abans d’agafar la R16 camí de Tortosa, quan treballava a la Biblioteca del Col·legi d’Arquitectes a l’Ebre. Si, la meua penitència ferroviària ve de llarg. El sorprent de tot plegat és que se’n recordi de mi, vint anys després… D’aquesta anècdota antropològica en trec dues conclusions, i que ja tenia molt assumides i interioritzades. La primera, que tinc molta mala memòria per a recordar-me de la majoria de persones que són passavolants per la meua vida i amb les quals no hi he establert cap mena de relació personal, afectiva o professional; i admiro les persones que, com ell, són capaces de recordar-se de les persones que fa vint anys anaven a fer un tallat a un bar que havien gestionat. És admirable, i ens calen més persones com ell. I la segona, doncs que tinc la desgràcia més absoluta de no passar desapercebut allà on vaig. Un paio de quasi dos metres, més aviat lletjot i barbut i d’aspecte nòrdic, i a més tartamut, doncs vulgui o no vulgui sempre deixa petjada. Per a les coses bones, i també per a les coses dolentes, és clar. En qualsevol cas, aquesta va ser una anècdota bonica, humana. I és que el tren, malgrat tot, va de persones. I si els gestors de tot plegat ho tinguessin sempre present, tot ens aniria molt millor. I el país funcionaria.

Avatar photo
Hi, I’m Daniel Gil

Bibliotecari-documentalista. Pare de dues xiquetes meravelloses i que m'estimo amb bogeria. Fent feina de bibliotecari a la #BiblioEpiscopal. Vivint entre #Tortosa i #Barcelona. Els trens de la #R16 són el meu tercer espai. Curriculum | Llibres publicats | Tots els noms del tren

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *