Mare, divorciada, amb un nen d’onze anys.
Vivint en un poble de no més de 2000 habitants a l’hivern.
Treballadora i treballant des dels 15.
Supervivent.Avui fent la que probablement serà l’única cervesa que em faré en setmanes… discutíem amb dues amigues, de la crueltat de cobrar i no poder gaudir de la vida.
Sí, sí, tal qual.
Jo, a la meva edat de gairebé 40 i amb tot l’anterior esmentat, no puc tenir un antull de més de 20 euros al mes.Treballo les meves hores mensuals, llevant-me dies que encara és negra nit, i arribo a casa igual de fosc, esperant el dia de Santa Nòmina i veure el mateix sou cada mes.
Em pugen el lloguer, el llum, el menjar, la vida en general. I el sou és el mateix.
Controles les hores més econòmiques per cuinar, rentar la roba, i posar el renta vaixelles, tanques tots els llums de casa i busques les millors ofertes al supermercat, per intentar estalviar al màxim.T’adones que has cobrat, fas números… i quan has repartit tot el que tens, et queda un romanent de 20 euros al mes.. wtf?
De debò? Quina puta merda és aquesta?
I repetim la jugada cada mes, esperant a veure si hi ha un més que sigui diferent… i no és així, i vas fent.
I ens quedem a casa, sense discutir, sense lluitar, perquè som tant borrecs, per no dir una altra cosa, que ens estem convertint en una classe treballadora per sota dels valors de la vida i ens és igual.
Continuem sense lluitar, perquè ens conformem, hem perdut la fe i l’esperança i ens és igual…
I demanem ajuda als pares, jubilats que intenten també sobreviure com nosaltres.
Hem pensat per un moment, el món que deixarem els nostres fills?
El futur que viuran i hauran de viure? Un món, en guerra, violencia, el canvi climàtic constant, youtubers de no més de vint-i-cinc anys demostrant ser els més rics i top del moment,tiktokers marcant tendència, cantants que fan de tot damunt l’escenari menys cantar, reggaeton,Ens hem convertit amb titelles i som els propis protagonistes de la nostra escena principal, la vida.
*11
