Sense categoria

El país de les meravelles

Aquest nostre estimat petit país –dissortadament massa vegades de campanar i de fireta– és capaç de donar-nos la millor i la pitjor versió d’ell mateix en tan sols una tarda. Ja se sap, vivim en temps líquids, sovint extrems, en què tot es mou i res perdura. I evidentment, la merda permanent no perdura, per sort… I tampoc perdura la festa i la xerinola de ser collonuts, també per sort. Encara que d’aquest últim aspecte no n’acabo d’estar del tot convençut. Com deia, que tornant una tarda cap a casa amb la meua apreciada R16, vaig viure la millor versió arribant uns cinc minuts abans a Tarragona respecte l’hora prevista. Coi, vaig pensar, anem bé! Però és clar, segurament mos espanta arribar abans als puestos, que en això els catalanets som molt estrictes, i no s’hi val arribar abans, no fos cas. Cal complir sempre els horaris… Malgrat que arribar abans als lloc en molts casos pugui arribar a ser un enorme benefici per a molta gent. En fi, que mal país és aquell on es frena quan s’ha arribat abans d’hora. I bé, el desastre més absolut va arribar uns quilòmetres més al sud, que ja se sap, que en aquest sud oblidat i bandejat i feréstec per tothom tot s’hi val. Després de tenir-nos aturats durant més de mitja hora en aquest bonic no-lloc que és la nova estació de Cambrils, vam poder avançar fins l’Hospitalet de l’Infant, i transvasar-nos al tren que hi restava aturat, que era el tren anterior al que jo havia agafat. En fi, no em faré més pesat: vaig arribar 93 minuts tard a casa i em vaig trobar la Secció Femenina de casa que ja estava sopant i amb els pijames posats. I jo rai… hi havia passatgers que havien sortit de Barcelona abans de les 15h, i van arribar a Tortosa vora les 20h… I si mal país és aquell on es frena quan s’ha arribat abans d’hora, també és mal país aquell que assumeix i interioritza com a normalitat al servei la merda més absoluta. Perquè ja tenim com estructural un clar exercici de violència vers un bon nombre de catalans. Sabeu, qualsevol dia los del sud us matarem a tots… i no serà perquè no us haguem advertit.

Avatar photo
Hi, I’m Daniel Gil

Bibliotecari-documentalista. Pare de dues xiquetes meravelloses i que m'estimo amb bogeria. Fent feina de bibliotecari a la #BiblioEpiscopal. Vivint entre #Tortosa i #Barcelona. Els trens de la #R16 són el meu tercer espai. Curriculum | Llibres publicats | Tots els noms del tren

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *